En primer lloc, com ha sorgit la idea de recuperar la Queta?
—Vam tenir diverses opcions, i una era recuperar un personatge que era atractiu per a una part de la població que la recordava amb afecte. Sabíem que n’hi havia bons records. D’altra banda, volíem també una icona que ens ajudés a visualitzar la llengua, i aquesta era una icona simpàtica que ens permetia recordar actuacions en positiu que ja havíem fet. I ens va semblar que actualitzant-la, com que era dúctil i permetia noves interpretacions, això facilitava una cosa que és fonamental en polítiques lingüístiques: que tinguin continuïtat. Les polítiques lingüístiques no han de canviar cada tres o quatre anys, sinó que necessitem tenir projectes de país que siguin de llarga durada, perquè els canvis lingüístics també ho són.
—La Queta ja va tindre protagonisme durant l’època del Tripartit. Pensen que el context lingüístic actual és comparable al de fa quinze o vint anys?
—En algunes coses sí i en altres coses no. El català continua sent una llengua que pateix el pes de la minorització institucional i de la minorització en general. Recordem que un dels principals factors que fan que el català tingui dificultats és aquesta tendència que tenen els catalanoparlants a passar-ser al castellà davant d’algú que els sembli que no és del seu col·lectiu. Justament, la minorització el que et fa és pensar que la teva llengua serveix només per la tribu, per la teva esfera. Això ho teníem als anys vuitanta, als anys noranta i ho tenim ara. Des d’aquest punt de vista sí, hi ha aspectes similars. Però també hi ha aspectes de tipus polític i judicial que són comparables o que fins i tot s’han agreujat.
També hi ha coses diferents. En aquell moment teníem les primeres migracions de fora de l’Estat espanyol, i ara ja fa més de vint anys que aquests fluxos es mantenen i, per tant, ja no sobta tant la presència de persones arribades d’altres continents com podia sobtar fa vint anys. Però aquí la Queta continua complit amb la funció d’entrar amb relativa facilitat a qualsevol entorn. Té més elements: es pot transformar, pot canviar d’indumentària, d’aspecte, pots fer-la europea, africana o de qualsevol lloc.
—Les migracions són una realitat constant en la història de Catalunya, però fa l’efecte que en èpoques anteriors els nouvinguts tenien més tendència a adoptar el català que no ara. Aquesta sensació és real?
—Sabem que les migracions que van arribar als anys vint del segle passat, i abans, tots els seus fills adoptaven el català i els adults l’aprenien. Sabem que als anys trenta els fills l’adoptaven i als adults els costava una mica més. Sabem que les migracions, durant l’època del franquisme, molt majoritàriament, no només a Catalunya, sinó al conjunt de territoris de llengua catalana, les generacions que arribaven, els qui volien ser catalans d’adopció, majoritàriament no van aprendre català, però en qualsevol cas una part significativa dels seus fills sí que el van aprendre i van fer que els seus fills l’aprenguessin. Aquesta dinàmica, la d’una generació que arriba i aprèn menys el català que la generació que naix aquí, es continua produint. El que han canviat són les proporcions: si l’any 1920 hi havia un 5% de població nascuda fora de Catalunya o que fos de primera llengua no catalana, ara els percentatges són molt més elevats. La mateixa densitat humana i de contactes lingüístics fan que, sobretot en els col·lectius que acaben d’arribar o que arriben i es troben només entre persones que no són d’origen català, es dificulta més l’aprenentatge. Per tant, no és ben bé cert que als anys setanta, vuitanta o noranta les persones que havien arribat i eren adultes estaven aprenent massivament el català. I, per tant, ja fa moltes dècades que estem instal·lats en una dinàmica en què qui aprèn la llengua són els fills, i això ho hem de modificar: hem d’aconseguir que qui aprengui la llengua també siguin els pares i les mares, els qui arriben, les primeres generacions.
—I què es pot fer per fer del català una llengua més atractiva, necessària i fins i tot imprescindible per als nouvinguts?
—Si sintetitzem molt, d’una banda, hi ha el valor simbòlic i per l’altra l’instrumental. Una llengua serveix com a instrument perquè et permet tenir una feina, progressar, introduir-te dins d’un cercle de persones, sentir-te més còmode quan vas a l’escola i acudeixes a les reunions dels pares i les mares... Això és el valor instrumental, i la primera cosa que hem de fer és incrementar-lo. Es pot fer amb mesures institucionals i també de les entitats i de la població: com més s’utilitzi el català, com en més entorns s’utilitzi el català, més creix el valor instrumental d’aquesta llengua. Això és tot un paquet i, evidentment, en aquest punt l’administració té molta responsabilitat, i hem d’aconseguir que el català sigui útil, pràctic i necessari en el màxim nombre possible de situacions.
Hi ha, després, el que en diem “el valor simbòlic”, que és el fet que les llengües ajuden a adherir-se a col·lectius. D’aquesta manera, si tu vols anar a Alemanya i formar part del col·lectiu alemany, els alemanys et faran saber que valoren que aprenguis alemany. De fet, difícilment consideraràs alemanya una persona que no fa l’esforç de començar a entendre l’alemany. Pensem en Madrid: si hi vas i pretens viure al marge del castellà difícilment formaràs part de la societat local. Nosaltres hem de reaprendre a integrar lingüísticament i, així, hem de reaprendre a transmetre aquesta idea: que esperem que les persones que vinguin de fora també vulguin fer aquest pas de formar part del col·lectiu local i, per tant, vulguin compartir la llengua. Perquè si la llengua és prescindible, acaba sent totalment prescindible.
—I, en conseqüència, com es converteix en imprescindible una llengua en aquest context?
—Fer-ho dicotòmic és enganyar-nos. No podem passar a fer la llengua sempre imprescindible. Però sí que podem augmentar-ne el valor simbòlic i el valor instrumental. Per exemple, pel que fa al valor instrumental, si tu ets empresari i has de contractar persones que treballin de cara al públic, tu com a empresari tens la responsabilitat de decidir que en el teu negoci s’atengui adequadament la clientela, i en aquest cas es prioritzarà el reforç amb les persones que saben el català, vinguin d’on vinguin. Si tu ets d’una entitat que defensa alguna causa social, posem per cas el medi ambient, i has de triar un portaveu, has de fer saber als candidats a fer de portaveu que esperes que es puguin expressar en la llengua del territori. Si tu contractes unes sessions de formació pels treballadors, pots preguntar i pots preferir que es facin en una llengua determinada. Tot això, que es refereix a l’àmbit privat, que és el que envolta la majoria de la gent, per descomptat que s’ha d’incrementar encara més a l’administració. I a les administracions de Catalunya la situació es força millor que al País Valencià o a les Illes. Per això, és positiu demanar una competència plena, és a dir, que els treballadors de l’administració estiguin capacitats per comunicar-se en les llengües de la ciutadania: és el mínim requisit d’igualtat que es pot demanar. No pot ser que hi hagi ciutadans que tinguin l’obligació a passar-se a la llengua del funcionari perquè aquest funcionari ha entrat a treballar sense tenir la competència plena. Hi ha moltes maneres de treballar en aquest sentit, i potser durant molt de temps, sobretot en alguns territoris, no s’ha treballat en aquesta línia, en la qual cal avançar.
—Quin diria que és el factor que més condiciona la pèrdua de catalanoparlants?
—En primer lloc, cal matisar que “la pèrdua de catalanoparlants” és una fórmula que ha fet fortuna, però que no és correcta. Des del punt de vista dels coneixedors de la llengua el nombre augmenta, no disminueix. Hi ha molta gent que aprèn el català, i des d’aquest punt de vista no podem parlar de pèrdua. Des del punt de vista de gent que utilitza la llengua almenys alguna vegada, almenys de tant en tant, el percentatge també creix...
—... On baixa el percentatge?
—Sobretot en el nombre d’usuaris habituals, de les persones que estan instal·lades principalment en l’ús del català. Aquí sí que tenim un retrocés per factors diversos. Un és que hem tingut un creixement molt ràpid de la població degut, sobretot, a la immigració, i no hem pogut posar en marxa els mecanismes perquè tots ells aprenguin el català. I poso un exemple: si un catalanoparlant va a rebre un servei i veu davant d’ell una persona que no sap parlar català, com que un catalanoparlant normalment sap castellà —o francès o italià a la resta del domini—, s’hi adreça en castellà. I si l’interlocutor de qui espera un servei no sap parlar català, el ciutadà difícilment mantindrà la llengua catalana. El que cal corregir és la situació anòmala de les persones que, oferint serveis públics i privats, encara no han après català. Hem d’aconseguir que l’aprenguin i que el facin servir amb la clientela que el vol fer servir. Per tant, si em demanes quin és el principal factor, no hi ha un principal factor: hi ha una concatenació de factors. Tenim, d’una banda, factors jurídics i polítics. Tenim un règim lingüístic que no és l’adequat, perquè recordo que fa del castellà una llengua de coneixement obligatori i del català una llengua de coneixement optatiu. I tenim tot de normatives que fan que el català no es pugui demanar en un seguit de llocs i que, per tant, no es pugui donar aquest servei a la població.
Per tant, tenim factors polítics, jurídics i legals. I després hi ha, també, factors sociodemogràfics, amb un creixement molt acusat de la població. Hi ha un altre factor, la caiguda de la natalitat. Abans hi havia una generació amb un nombre determinat de catalanoparlants, i la disminució de la natalitat fa que hi hagi menys catalanoparlants entre els joves. I si tens un sistema que fa que les parelles joves no puguin dur a terme el seu projecte de vida, doncs tens un problema personal, però també un problema de reproducció de la llengua. També hi ha una sèrie de canvis tecnològics i al món de l’audiovisual. Durant molt de temps no hem fet la reflexió ni la inversió necessària sobre aquest món que se’ns ha ficat a tot arreu, també a casa nostra. I aleshores ens trobem que, per parlar amb les màquines, tot sovint no tenim la versió en català. Això fa que, per exemple, tinguem una arribada contínua del castellà, i també de l’anglès, i una dificultat de comunicar-nos en català a través dels nous formats.
I finalment tenim un factor que té a veure amb les ideologies, amb les mentalitats de la gent. Durant un cert temps hem comprat un discurs cosmopolita, o falsament cosmopolita, fins i tot indeferentista envers la llengua de “tant se val”, “no passa res si no es parla en català”, perquè teníem una gran confiança en la supervivència de la llengua, sobretot a Catalunya. I aleshores llevàvem importància al fet que un menú no s’oferís en català o al fet que una persona que porta vint anys a Catalunya no parlés en català. Quan hi ha una glorificació de la diversitat per la diversitat i la diversitat no és autocentrada, amb què et trobes? Un exemple: Pensem en un aeroport, un lloc lingüísticament divers però amb regulacions que fan que, al final, la majoria de les interaccions es facin en anglès. I ningú no podrà dir, malgrat això, que un aeroport no és un lloc tremendament divers. Aquest és l’últim punt: necessitem polítiques que regulin cap a on evoluciona la diversitat. Que és un factor enriquidor, sí, però s’ha de gestionar. I què ens ha passat? Que segurament no l’hem gestionada adequadament.
—Què s’està fent, des de la seua Secretaria, per a afrontar aquest fenomen?
—Nosaltres actuem en tots els terrenys on podem actuar. No només des de la nostra Secretaria, que és transversal i actua a tots els departaments: Salut, Universitats, Comerç... Què fem? En primer lloc, potenciem l’existència de recursos. Què vol dir recursos? Per exemple, hem triplicat el pressupost de l’audiovisual en català, i estem treballant perquè tot allò que ja s’ha doblat a TV3 arribi a les plataformes. Per tant, generem recursos i els posem a l’abast de la població. Això també ho podem dir en altres àmbits fent servir el poder de compra de la Generalitat de Catalunya perquè les empreses que treballin amb la Generalitat funcionin també en català i generar, així, oferta en català.
En segon lloc, nosaltres, evidentment, hem de potenciar el coneixement. Hem incrementat molt substancialment el pressupost adreçat al Consorci per la Normalització Lingüística, que és la primera institució que ajuda a aprendre la llengua als nouvinguts. I estem revisant, amb Educació, les polítiques lingüístiques educatives per fer que tots aquests nois i noies que arriben, siguin més petits o més grans, trobin un sistema educatiu que els ajudi a adquirir la llengua pròpia del país. Per tant, aquí hi ha tota una feinada per facilitar el coneixement de la llengua.
També hi ha tota una altra feina de regulació. Abans ho he dit: la diversitat és enriquidora, però la diversitat mal gestionada pot conduir a la desaparició de moltes llengües. Per tant, necessitem gestionar-la adequadament, i això implica fixar uns criteris i fer que es compleixin. Poso un exemple: vam veure que el nivell de coneixement de llengua catalana en el sector dels docents universitaris no era suficient, i el que estem aconseguint és que tots els docents de les universitats assoleixin el nivell que marcava la llei després d’uns deu anys en què s’havia fet una mica els ulls grossos. És un exemple, però en podria posar d’altres.
Insistim, també, en aquesta vinculació afectiva, i esperem que també efectiva. Volem reforçar aquesta vinculació afectiva amb el català, de tal manera que cada vegada més i més gent tinguin la percepció que el català també és una cosa que els vincula, una cosa que ha de ser important per ells, simpàtica, agradable i de què poden gaudir. Perquè gaudir amb la llengua és una de les coses més humanes que podem fer. I aquí tenim, per exemple, la campanya de la Queta, amb la qual intentem acostar-nos a la gent i fer que vegin que la llengua catalana, encara que no sigui la seva primera llengua, és també una de les seves llengües. I, per tant que ells també tinguin una vinculació amb la llengua i una responsabilitat. Tot això ens porta a millorar la relació empàtica amb la llengua, i volem que tot això desemboqui en els usos i en la transformació dels usos.
Fixi’s que l’eslògan de la campanya de la Queta és “Provem-ho en català”, i té dos significats. Un va adreçat a les persones que encara no han fet el pas de parlar en català perquè s’animin i tinguin clar que es poden equivocar, però que parlar la llengua és com anar en bicicleta: només se n’aprèn muntant a la bicicleta i tenint algunes trompades. I si tens algú que t’empenta per darrere i t’ajuda a no caure, millor. Però s’ha de perdre la por i cal enfilar-se a la bicicleta. Alhora, aquest “provem-ho” també va pels altres, pels que ja saben la llengua, que tot sovint tenen reticències, tabús i hàbits que fan que quan veuen algú amb un aspecte determinat, amb una pell més fosca o més clara, amb una peça de roba que tapa o que destapa, cauen en el parany de la minorització: “no és de la tribu i no li puc parlar en català”. Volem trencar aquest tabú. No podem jutjar les persones per la seva aparença. Això és un principi bàsic de la civilitat.
—D’altra banda, recentment, tant al País Valencià, com a les Illes i a l’Aragó, la dreta i l’extrema dreta han accedit a les institucions. Això ha condicionat el treball de la seua Secretaria respecte a la resta del domini lingüístic?
—Òbviament, si des de la resta del domini lingüístic s’adopten mesures en contra de la llengua, sigui perquè van en contra de la possibilitat d’utilitzar-la o de compartir-la, tot això ens afecta. Per això hem de vetllar, i vetllem, per minimitzar els impactes negatius d’aquestes mesures que, malauradament, estan afectant els drets lingüístics que compartim.
—Per acabar, vostè és optimista, pel que fa al futur de la llengua?
—Nosaltres definim la situació de la llengua dient que és diversa, perquè no és la mateixa en tots els indrets del territori: no és el mateix la Safor que el Baix Llobregat, que la Garrotxa o que el Conflent. Diem també que és delicada, perquè les societats que compartim la llengua catalana hem experimentat un creixement de grans dimensions en molt poc de temps i sense les eines d’un estat propi o propici. Per tant, hi ha una sèrie de tendències que s’han de reconduir. La situació de la llengua també és complexa, perquè no hi ha un sol factor, sinó que hi ha diversos: polítics, legals, demogràfics, econòmics... Si generem unes feines que fan que la població d’un sector determinat no interactuï amb la població autòctona no podem fer que aprenguin la llengua. Això és una qüestió laboral. La situació de la llengua catalana és diversa, delicada i complexa, però també és reversible. De vegades se simplifiquen alguns missatges que diuen que quan una llengua només la parlen el 30% dels habitants del territori tot és molt difícil. Però la diferència entre el 31% i el 29% és insignificant. Certament, el que necessitem és incrementar el nombre d’usuaris, el nombre de coneixedors, el nombre de consumidors, el nombre de persones que se senten vinculades a la llengua... Per tant, és una tasca en molts sentits. Però objectivament tenim una llengua mitjana, que té 10 milions de parlants, molts mitjans de comunicació, que és oficial a les administracions, ara també en algunes de les institucions centrals de l’Estat, que s’acosta la possibilitat d’utilitzar-la a Brussel·les, tenim una producció cultural molt significativa... De fet, els parlants continuen sent lleials a la llengua, i pel que fa a la transmissió lingüística intergeneracional, els pares continuen transmetent el català als fills, fins i tot els més jovenets. Això és crucial. Perquè el català, encara que té problemes, és una eina útil simbòlicament i instrumentalment. El que hem de fer és que ho sigui molt més.