Els crítics

Europa, la família i la indiferència al patiment

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La família és el nucli que irradia caràcter, personalitat i patiments a tota la resta de comunitats que van construint el món, en forma de gran matrioixca. Per això és habitual que Michael Haneke sempre hi busqui comissures i la faci servir de gran escenografia de la humanitat corcada —Funny games, Caché, Amor, els estralls de La cinta blanca—, i per això hi torna en Happy End, una gèlida i desconcertant immersió en les decrepituds d’una família burgesa que viu a Calais, en una mansió immensa. Una localització gens gratuïta, Calais, al nord-oest de França, amb els campaments de refugiats a tocar de l’empresa familiar, amb els membres que formen part de la família —però que ni la cohesionen, ni la fan viva— veient totalment trastocada la normalitat de les bones maneres per un seguit d’esdeveniments que escapen del final feliç: un patriarca que intenta suïcidar-se (Jean-Louis Trintignant), una mare que malda per tenir-ho tot en ordre (Isabelle Huppert), una neta que arriba a la mansió després de la mort de la seva mare (Fantine Harduin), un pare amb una impossibilitat d’estimar endèmica (Mathieu Kassovitz) i un fill que apareix al gran banquet final amb uns immigrants que ha arreplegat dels campaments que hi ha al costat, a tocar. Imatge vívida de la indiferència sobre el patiment, de com aquesta Europa envellida, cuirassada i hipòcrita fa la vista grossa. De com nosaltres, tots, formem part d’aquest engranatge d’egocentrisme, de solitud tan extrema com la misèria que empeny els immigrants a lluitar per futurs que creuen millors. 

Happy End és la instantània d’un moment i d’una manera de ser, del cor d’una família inconnexa a la realitat d’un món que és al límit de l’esfondrament. A la manera de Haneke, mostrant i incomodant, fidel a una ironia que burxa, entre l’excentricitat i la tibantor, entre el no fer res i la reacció furibunda. Amb la família com a univers d’acció i visualització. Què es mou entre aquesta felicitat d’aparador? Quin és el fora de càmera? Aquestes famílies ploren, s’angoixen, es torturen com fan la resta de mortals que mai viuran en grans mansions, ni faran festes filantròpiques, ni tindran temps per poder pensar que ho deixen tot? Michael Haneke ens mostra què hi ha entre aquesta anodinitat que prejutgem, amb el suïcidi com a solució, tant per als més grans de tots, com per als més petits, sense distinció d’edat, vivències, traumes o dolors. Sense judicis morals, només com a exposició d’allò que tenim.

Estrenada al darrer festival de Canes, la pel·lícula va ser aplaudida amb sordina. Però Happy End és el millor mostrari dels quids d’una filmografia, una pel·lícula que es fa gran en la ironia que viu tan amagada com els objectius que tot ho enregistren. Potser és previsible, potser és plana. Però veure-la aconsegueix l’efecte —a l’abast de tants pocs homes tocats pel geni diví— de no deixar d’incomodar, de principi a fi. Perquè és l’obscenitat de les bones aparences. És el “vull que orinis a la meva cara mentre somric”. És Calais com un fris d’imatges en la intimitat d’una comunitat escorxada, passant per la senectut, per la por adolescent a la pèrdua, per la infelicitat d’un embolcall familiar asèptic. Sempre amb les pantalles com a agent infal·lible, gravant fragments de la intimitat, enviant correus d’amor obscens, veient com s’esfondra una construcció, establint una conversa a distància, fins a enregistrar amb el mòbil el tan desitjat happy end que mai no acabarà d’arribar.

 

Happy End
Direcció: Michael Haneke
Àustria, 2017
Durada: 110 minuts
Fotografia: Christian Berger
Repartiment: Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Mathieu Kassovitz, Fantine Harduin, Toby Jones,
Franz Rogowski, Laura Verlinden, Aurélia Petit
Gènere: Drama familiar

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.