Traduccions

Sardenya, una illa de nova literatura

Des de Sardenya arriben cada cop més traduccions d’autors de l’anomenada “nova literatura sarda” que, en l’última dècada, s’ha renovat encara més amb obres de pes i de gènere. Una de les últimes, encara sense versió catalana, és ‘La stagione che verrà’ una novel·la parcialment localitzada a Barcelona d’una autora, Paola Soriga, enamorada de Mercè Rodoreda.

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La nova literatura sarda és un terme que s’arrossega des dels anys 80 i que té poc a veure amb els autors que actualment escriuen —físicament o mentalment— des de Sardenya per a un món que els va descobrint a poc a poc.

Fa més de trenta anys, la primigènia nova literatura sarda va enlluernar amb alguns autors com Salvatore Satta, Emilio Lussu, Giuseppe Dessi o Gavino Ledda. Una de les obres més reconegudes del moment, als despatxos de les editorials i els departaments de literatura de moltes universitats, era El dia del judici, de Salvatore Satta, una barreja d’El guepard de Lampedusa amb memòries de to antropologicoetnològic —un precedent del Camí de sirga sense la seva complexa estructura ni l’humor de Jesús Moncada.

Per fer-se una idea de la importància que va tenir El dia del judici només cal citar un dels editors nord-americans més importants del segle XX, Roger Strauss (1917-2004), soci principal del segell Farrar, Strauss & Giroux, que tenia els drets sobre l’obra de Tom Wolfe i nou premis Nobel contemporanis. En un retrat/entrevista del periodista Ian Parker sobre Strauss a The New Yorker, el mateix Strauss relatava com, a començament dels vuitanta, va passar a la novel·lista Susan Sontag dues novel·les italianes: El nom de la rosa, d’Umberto Eco, i El dia del judici, del sard Salvatore Satta.

Salvatore Satta

Després de pressionar-la perquè es decidís per una de les dues, Sontag va confessar que li agradava més El dia del judici. De manera que Strauss va publicar l’obra de Satta i no la d’Eco, com reconeixia amb autocrítica vint anys després: “I Satta —s’exclamava Strauss— va vendre dues mil còpies. Ha! El nom de la rosa, que va publicar Harcourt Brace Jovanovich, va vendre 50 milions de còpies arreu del món!”, cridava Strauss encara empipat.

Amb totes les seves virtuts, El dia del judici (reeditada en català per Días contados el 2013) no té gaire a veure amb la producció literària actual de Sardenya, encara que genèricament tot es continuï ficant al mateix sac. Satta (Nuoro, Sardenya, 1902- Roma, 1975) conservava voluntàriament una aparença documental —molt adient perquè el protagonista era, precisament, el notari de Nuoro— amb força descripció de la quotidianitat barrejada amb un cert to de narració mítica. Curiosament, l’interès per l’antropologia era evident en molts escriptors sards de la següent generació, antropòlegs de professió com Giulio Angioni (1939-2017) o Bachisio Bandinu (Bitti, 1939).

La contemporània nova —o novíssima— literatura sarda també ha begut d’aquesta vena antropològica però, a més a més, l’ha barrejada amb el realisme màgic dels sud-americans —com Memòria del buit de Marcello Fois— i la novel·la psicològica —com Michela Murgia. Tots ells només conserven —i genèricament, no sempre— el protagonisme de l’illa, l’entorn rural que envolta els personatges, les creences populars i les tradicions. És el cas de Michela Murgia, una autora que ha estat també política i activista independentista sarda. Ella il·lustra la regla general de parlar de Sardenya i les seves tradicions amb L’acabadora (2009) però també l’excepció: Una relació perillosa (2015) és més urbana i menys específicament sarda.

Michela Murgia

A la primera, Murgia explica una història amb dues tradicions sardes molt peculiars: el costum de cedir un fill a una família sense descendents quan els pares biològics no se’n poden fer càrrec ­­—la mateixa autora va ser fill’e anima d’una família que la va acollir i li va permetre estudiar­— i les acabadores, les dones que ajudaven a un ben morir.

En Una relació perillosa, en canvi, l’autora explica les relacions entre una actriu d’uns quaranta anys i un jove músic de 18, al qual adopta com a aprenent. Temàticament, totes dues obres són volgudament oposades, però és aquí on l’autora demostra un estil literari característic que òbviament els fa fills de la mateixa mare. Murgia és d’aquelles autores que té molt al pap i no està disposada a deixar-se gaire coses sense explicar. Lluny d’estils lleugers que dibuixen les històries amb quatre pinzellades i molts salts temporals, Murgia sembla voler-ho explicar tot —especialment el que passa en el cap dels seus personatges. L’avantatge és que l’autora té molt a dir i està disposada a furgar en els sentiments per trobar-hi literatura. De la bona.

Marcello Fois

Possiblement les històries mítiques de l’illa i, en certa manera, el realisme màgic arriben al seu cim en Memòria del buit, de Marcello Fois (Ed. del Periscopi, 2015), la història de Samuele Stochino, el bandoler més famós de l’illa, a qui Fois afegeix una C i converteix en Stocchino. Ja explicava Albert Sànchez Piñol en el pròleg a la traducció catalana que “quan acabem de llegir Memòria del buit arribem a la conclusió, irrefutable, que Fois ha construït la gran novel·la sarda, i que amb aquesta novel·la ha assolit la plenitud de la seva carrera literària”. Efectivament, una deliciosa i poètica narració prenyada de nit i de mort, de postguerra i de revenja: la història d’un sard obligat a combatre a la Primera Guerra Mundial, després abandonat i finalment, en temps de Mussolini, bandoler solitari.

El mateix any que Fois va publicar Memoria del vuoto, el 2006, s’editava també a Sardenya un títol que manté certs paral·lelismes amb aquella novel·la. La vídua descalça, de Salvatore Niffoi, que Proa ja va editar en català fa deu anys, comparteix força elements amb la de Fois: un protagonista que fuig pels boscos de la verda Sardenya, l’escenari temporal de la dictadura de Mussolini i la fam de revenja que alimenta les accions. La novel·la va rebre el premi Campiello de literatura, un prestigiós guardó d’àmbit italià a obra publicada, i que uns anys després distingiria també L’acabadora de Michela Murgia.

Salvatore Niffoi

Niffoi, nascut a Orani el 1950 —i, per tant, deu anys més gran que Fois— insistia en els mateixos temes que La memòria del buit, demostrant certa predilecció dels sards per la lluita entre l’individu i la societat (l’Estat, en algun cas) i el seu gust per les històries mig mítiques mig truculentes. Una barreja que tard o d’hora havia de quallar també en algun escriptor de novel·la negra sarda.

El primer va ser Giorgio Todde (Càller, 1951), que va convertir un científic i metge forense mític a la seva ciutat al segle XIX, Efisio Marini, il pietrificatore (el petrificador) en investigador de diverses novel·les. Todde encara no ha estat traduït al català, però.

Flavio Soriga

En canvi, sí que podem llegir l’autor sard que rejoveneix la novel·la negra: Flavio Soriga (Uta, Sardenya, 1975) ha esdevingut un dels autors més venuts, amb més premis i més dinàmics de l’illa. A casa nostra, hi han arribat les seves dues novel·les negres gràcies a l’editorial Alrevés, que va traduir Pluja negra el 2012 (la novel·la és de 2002) i Metròpoli, el 2017 (editada en italià el 2013). L’autor situa moltes de les seves novel·les —i contes— en un lloc imaginari de Sardenya, Nuraiò, un poble tan a prop de Càller que fa pensar en la seva Uta natal. Aquest és l’escenari del primer llibre de contes de Soriga, Diavoli di Nuraiò (Premi Italo Calvino el 2000), i també de les dues novel·les negres esmentades. El protagonista és el carrabiner Martino Crissanti i Soriga reconeix una influència directa de Vázquez Montalbán en la seva obra.

Però Soriga és un dels autors més destacables de la seva generació per una altra raó. Ell ha estat un dels impulsors de la implicació de molts autors d’aquesta nova generació de la nova literatura sarda en projectes conjunts, especialment quatre festivals literaris que han fet bullir l’olla sarda de les lletres: primer va empènyer el Festival de Gavoi “L’illa de les històries”, on va implicar autors de les últimes dues o tres generacions; després el “Setembre dels poetes” de Seneghe; el Festival de Florinas “L’isola in giallo” (“L’illa en negre”) i, finalment, un de multicèntric, “Sulla terra leggeri’ (“A la llum de la terra”), que es reparteix entre l’Alguer, Sàsser i diverses ciutats de l’illa. Cada any està centrat en una temàtica concreta (enguany es dedica a la immigració) i marida literatura, música, gastronomia i debat.

Flavio Soriga és codirector d’aquest últim festival amb la seva germana Paola. Ella és una de les últimes veus literàries que ha impactat Sardenya i triomfa a Itàlia. Paola Soriga, nascuda a Uta (Sardenya) el 1979, es va formar a Pavia, Roma i Barcelona. Bona coneixedora de l’obra de Mercè Rodoreda, Soriga és autora d’un parell de novel·les que no s’han traduït al català tot i ser molt properes. L’última, que ha tingut molt bona acollida a Itàlia, és La stagione que verrà (“L’estació que vindrà”) i té Barcelona, i Calella, com un dels escenaris de l’acció. Editada per Einaudi, la novel·la explica el retrobament de tres amics —Dora, Agatha i Matteo— després que la vida els ha allunyat de l’illa durant anys. Precisament, la primera que marxa, Dora, de l’Alguer, ho fa amb la família a Catalunya, a Calella, amb 15 anys i acabarà vivint a Barcelona. Sorprenentment per a la protagonista, la llengua dels catalans serà més familiar que no es pensava.

En una entrevista a la RAI, la ràdio pública italiana, després de publicar la seva primera novel·la, Soriga reconeixia la influència de Mercè Rodoreda en la seva obra i recomanava la nova traducció de La plaça del diamant, que considerava injustament desconeguda del gran públic italià alhora que defensava altres novel·les de l’autora com Aloma i El carrer de les camèlies.

Per desgràcia, la roda de la fortuna de les traduccions no ens ha fet arribar encara els aires més nous de la novíssima literatura de Sardenya.

 

L’acabadora

Michela Murgia

Proa

Barcelona, 2011

Traducció de Mercè Ubach

224 pàgines

La història d’una fill’e anima, una noia cedida pels seus pares a una altra família sense fills, que aprèn l’ofici d’acabadora, una tradició sarda que formava dones per assistir en la mort i proporcionar un ben morir. Òpera prima d’una autora que despulla el seu cap i els seus sentiments.

 

Una relació perillosa

Michela Murgia

Proa

Barcelona, 2015

Traducció de Mercè Ubach

256 pàgines

L’Eleonora, una actriu de 40 anys, coneix el Chirù, un pianista de 18 que li demana que li faci de mestra. Però “hi ha ànimes que arrosseguen una esquerda secreta”, com diu la narradora. Obra complexa sobre la intel·ligència, els rols de gènere i el poder. Murgia diu que és una novel·la política.

 

 

Memòria del buit

Marcello Fois

Edicions del Periscopi, Barcelona, 2015

Traducció d’Anna Casassas

262 pàgines

Història íntima de Samuele Stocchino, des de la seva infantesa fins als anys més durs del bandolerisme. A voltes en primera persona, a voltes en tercera persona veiem les raons que porten Stocchino a la delinqüència: la violència que l’envolta, la guerra, les morts. Una faula màgica i esplèndida.

 
 

La vídua descalça

Salvatore Niffoi

Edicions 62

2008

Traducció de Pau Vidal

192 pàgines

La Mintonia Savuccu escriu, des de l’Argentina, a la seva neboda, que encara viu al mateix poblet de Sardenya d’on ella va fugir. Lli explica com va créixer, des de la infància, el seu amor per en Micheddu, com aquest es va fer partisà, com el van trair i com, ella mateixa, va planificar la venjança. 

 

Metròpoli

Flavio Soriga

Editorial Alrevés /Crims.cat, Barcelona, 2017

Traducció de Pau Vidal

250 pàgines

En ple estiu a Càller apareix, als banys Karalis, el cadàver de Giulia Hernandez de San Raimondo, una dona de la classe alta. El carrabiner Martino Crissanti investigarà, sota la canícula, un cas que exposarà l’estructura social de la capital de Sardenya, la més urbana i burgesa de tota l’illa. Negra i poètica.

 

El dia del judici

Salvatore satta

Editorial Días contados, Barcelona, 2013

Traducció de Carme Arenas

384 pàgines

Descripció metòdica, antropològica i poètica de la vida de Nuoro, segons la visió privilegiada del notari del poble, Sebastiano Sanna. L’autor, Salvatore Satta, va morir sense publicar aquesta  joia que va anar escrivint durant anys. Reedició d’una traducció editada per Proa el 1988.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.