La història de Lady Di s’ha apoderat de The Crown, transformant una sèrie que ja no és la mateixa d’abans. El seu relat és ara més proper a la crònica d’una revista del cor que al testimoni d’un llibre d’història, que era que el es proposava la sèrie quan va començar. Això no seria intrínsecament negatiu si no fos perquè en el procés la sèrie s’ha simplificat, passant d’unir múltiples capes en un sol episodi (la política, la social, la històrica i la personal dels personatges, combinant protagonistes amb secundaris anònims) a centrar-se en un únic focus, la història de Lady Di i la seva mort tràgica. Ha estat una transformació progressiva. El personatge es va introduir a la quarta temporada, compartint protagonisme amb Margaret Thatcher. Aquesta va ser, vist amb perspectiva, l’última temporada equilibrada de The Crown, on es van combinar tots els elements característics de la sèrie. A partir de la cinquena l’atenció es va centrar només en Lady Di, apartant la reina gairebé com un secundari (com un trasto vell, tal i com ironitzava la mateixa sèrie i com assenyalava un servidor a la crítica d’aleshores). A la sisena temporada aquesta tònica ha continuat, amb l’agreujant que és l’última temporada i cada cop és més difícil que The Crown pugui recuperar l’essència dels inicis.
No deu ser aquesta la intenció dels guionistes, que simplement s’han adaptat als gustos de l’audiència. La realitat és que la popularitat de la sèrie va augmentar amb la trama de la Princesa Diana i, segons la lògica comercial, té sentit que posin èmfasi en allò que funciona. El canvi experimentat per The Crown no deixa de posar un mirall al davant dels gustos de l’audiència, com passa sovint amb les sèries d’èxit. En el procés, la sèrie també ha simplificat el seu discurs i ha perdut subtilesa, i fa molt evident el que vol que els espectadors pensin d’allò que presenta. Així, mostra Charles com el més raonable, equilibrat i sensat de tots els personatges. En contraposició amb els altres, se’l situa al mig d’un conflicte on la Reina es mostra inflexible i on Lady Di s’entossudeix a ser el centre d’atenció per provocar mediàticament la família Reial (tal i com s’exposa a la sèrie, pràcticament s’insinua que l’accident va ser parcialment culpa d’ella, per haver alimentat els paparazzis, un fenomen que després no pot frenar). I assenyala com a gran malvat al pare de Dodi Al Fayed, a qui sovint es mostra en la penombra, com si fos el dolent d’una pel·lícula de sobretaula, maquinant al seu despatx com pot utilitzar el seu fill per introduir-se en la família reial i augmentar encara més el seu poder.
No cal dir que aquest escenari que deixa en molt bon lloc a Charles, coronat rei l’any passat, i descarta altres teories sobre la mort de Diana, com la que manté el seu propi fill, Harry, que en el seu moment va assenyalar als paparazzis, que van envoltar el cotxe en entrar al túnel. A la sèrie els paparazzis van al darrere, deixant pràcticament tota la responsabilitat al xofer que aquella nit havia begut. Això s’uneix al fet que el càsting de Dominic West en el paper de Charles és clarament beneficiós per al personatge i eixampla l’ombra de sospita sobre el biaix de The Crown. L’ús de la idea dels fantasmes per representar els remordiments dels personatges també reforça aquesta direcció, ja que Diana amb prou feines retreu res a Charles. Més enllà del guió, l’inici del final de The Crown continua destacant per tenir una posada en escena exquisida, amb una escenografia cuidada al detall que continua sent, juntament amb les interpretacions, el punt fort d’una sèrie que, malgrat tot, manté el llistó alt.
The Crown
Creador: Peter Morgan
Repartiment: Elizabeth Debicki, Dominic West, Imelda Staunton
Temporades: 6
Plataforma: Netflix