Ençà i enllà

L’ànima contra el cervell

Foragitat del Govern espanyol per una moció de censura imprevista, amb un poder territorial esquifit i l’amenaça creixent de Ciutadans, el Partit Popular celebra aquest cap de setmana el congrés més transcendental en la seua història recent. Després d’una primera volta en què la militància ha mostrat la seua predilecció per Pablo Casado i Soraya Sáenz de Santamaría, 3.184 compromissaris tenen la darrera paraula. Mentre ell propugna un retorn a l’ànima primigènia de la formació i s’esforça a recuperar referents del passat que se n’han distanciat, ella posa el seu cervell privilegiat al servei del partit i assegura que serà capaç de recuperar La Moncloa ràpidament. Immers en un oceà de dubtes existencials, el PP s’asseu al sofà i se psicoanalitza per tal d’esbrinar quin dels dos camins ha de prendre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si la reconquesta cristiana de la península Ibèrica va començar a Astúries, la reconquesta ideològica del PP havia d’agafar embranzida a El Luarqués. Un grup reduït però influent de diputats nascuts a les dècades dels 70 i dels 80 es reuneixen de fa temps en aquest restaurant de cuina asturiana ubicat a pocs metres del Congrés. No són més d’una desena i coincideixen en la necessitat que el partit experimente un “rearmament ideològic”.

Dels assidus a aquestes trobades politicogastronòmiques, un nom crida especialment l’atenció: el de Pablo Casado, vicesecretari de comunicació de l’executiva de Mariano Rajoy, qui va confiar-li aquesta responsabilitat l’any 2015 a fi de rejovenir la cúpula i combatre la percepció de partit vell, massa antiquat, que havia començat a calar. Casado tot sovint malparla del 15M, però aquella onada regeneradora i l’esmicolament del mapa electoral que va produir va ajudar-lo, i de quina manera, a escalar graons dins de l’escalafó popular.

“La idea de la candidatura no va sorgir a El Luarqués, però és cert que tots els assistents en formem part”, explica enigmàticament una de les persones que ha vist passar per davant seu molts plats de fabada, catxopos i arròs amb llet mentre conversava sobre l’actualitat política. “Som amics de Pablo, el coneixem molt i molt bé”, continua, “vam creure en ell des del primer moment en què va plantejar-nos la idea d’optar a la presidència del partit”.

D’això no fa ni dos mesos. La reeixida moció de censura del PSOE va precipitar la renúncia de Rajoy a continuar encapçalant el PP. Un sisme de dimensions colossals. Després de 14 anys —tants com va ocupar José María Aznar el número 1 del partit i quatre més dels que s’hi va estar el president fundador, Manuel Fraga— Rajoy retornava al registre de Santa Pola sense designar hereu i cedint la responsabilitat a la militància. “Ja us ho fareu”, venia a dir-los.

La sorprenent negativa del president gallec, Alberto Núñez Feijóo, a prendre part de la cursa successòria, semblava reduir la contesa a un cara a cara entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal. La mà dreta de Rajoy al Govern contra la mà dreta de Rajoy al PP. Enemigues irreconciliables, cadascuna comptava amb el seu exèrcit de fidels al darrere. Els sorayos contra l’aparell. Però abans que cap de les dues comunicara oficialment la seua decisió de presentar-se, Casado va plantar-se a la porta de la seu del carrer de Gènova i va anunciar, contra pronòstic, que també aspirava a liderar la formació. Un Don Pelayo contemporani convençut que cal retornar a les essències més pures del PP per tal de reconquerir els electors que s’han quedat pel camí. Un jove irreverent que ha superat la primera volta —la del vot directe dels afiliats— i que ara confia a eixir victoriós de la segona, en què tan sols participaran els 3.184 compromissaris que es donaran cita a l’hotel Marriot Auditorium de Madrid, prop de l’aeroport de Barajas.

Les crides a la unitat de l’altra candidata, Soraya Sáenz de Santamaría, han caigut en sac foradat. “L’ADN del PP diu que ha de manar la llista més votada”, va sentenciar en una entrevista a El Mundo en què va oferir a Casado un lloc destacat dins de la seua direcció. Tanmateix, tant el marge exigu que va separar-los el 5 de juliol —21.513 vots a 19.967— com la percepció que els compromissaris afins a Cospedal —15.090 sufragis— es decantaran majoritàriament per Casado ha impossibilitat qualsevol acord.

Els afins a cada candidat exhibeixen els seus actius: els de Sáenz de Santamaría presumeixen dels èxits de l’acció governamental.

Dos blocs de ferro

Hi ha dos blocs clarament diferenciats. Del costat de Casado, per exemple, s’han significat cares joves com el basc Javier Maroto, el murcià Teodoro García Egea, el canari Guillermo Mariscal, la valenciana Belén Hoyo o els catalans Jordi Roca i Andrea Levy. Dels noms més consagrats, compta amb la simpatia indissimulada d’Esperanza Aguirre i el suport tàcit de Núñez Feijóo. I d’alguns altres.

Òbviament, a Cospedal li agradaria una derrota de Santamaría, igual com a l’actual president de la Comunitat de Madrid, Ángel Garrido, que va votar-la a ella i ara va amb Casado. La fundació ultraliberal FAES i entitats de caire extremista com Hazte Oir aposten igualment per qui va arrencar la campanya interna amb una declaració d’intencions cristal·lina: el PP ha de recuperar “la gent que va marxar cap a Ciutadans i Vox” i dialogar sense complexos amb fundacions com ara Libres e Iguales i Villacisneros, molt escorades a la dreta. L’expresidenta del PP basc María San Gil, que va tocar el dos en no compartir els postulats de Rajoy en matèria antiterrorista, és ara una de les referents clau de Villacisneros. L’expresident Aznar, que va tenir Casado com a col·laborador a La Moncloa, també anhela el seu triomf. I és que el jove polític madrileny —casat amb una il·licitana— assegura que “Espanya tan sols pot transformar-se amb els principis i valors del centre dreta”.

Els partidaris de Casado —a la imatge, a la caserna de la Guàrdia Civil d’Alsasua— lloen la defensa d’una formació que ha travessat moments dificilíssims. 

De la seua banda, Sáenz de Santamaría té la confiança de bona part del Govern censurat: el càntabre Íñigo de la Serna, l’andalusa Fátima Báñez, el madrileny Álvaro Nadal o el català José Luis Ayllón, una de les persones de la confiança més estricta de Rajoy, fins al punt que va acabar esdevenint el seu cap de gabinet. Els veterans Íñigo Méndez de Vigo i Cristóbal Montoro també s’han posicionat en favor de Santamaría, així com l’eurodiputat valencià Esteban González Pons, el vicesecretari d’organització Fernando Martínez Maíllo o els respectius presidents del partit al País Basc i Andalusia, Alfonso Alonso i José Manuel Moreno Bonilla.

En el cas concret andalús, l’històric Javier Arenas està movent cel i terra perquè guanye ella. No debades, al llarg del recompte de la primera volta —en què van participar uns 60.000 afiliats dels 800.000 que proclamava tenir el PP— Casado va anar per davant de l’exvicepresidenta espanyola fins que va arribar l’escrutini de la majoria de províncies andaluses, on ella va avantatjar-lo amb bastant comoditat.

“És temps de dones i Soraya serà la pròxima presidenta del Govern”, s’ha felicitat Arenas. Tot just al revés d’allò que sosté Casado, qui no dubta a atacar la “ideologia de gènere” i tots aquells que, en virtut d’ella, hi estableixen “un handicap o un plus”. “Si fem cas a això, no estarem fent honor als nostres principis”, ha emfatitza el candidat en la més pura línia aznarista. 

De fet, ens trobem davant un Aznar versus Rajoy, davant una cruïlla vital. O retornar al PP més ideològic i rígid des del punt de vista territorial, que competesca en espanyolitat contra Ciutadans, o davant un altre que s’òbriga a una concepció més moderna i que recupere aquells votants que han marxat perquè percebien el PP com una formació retrògrada. Els atacs despietats de Casado contra la llei de memòria històrica aprovada al seu dia pel PSOE o la crítica als intents de l’actual Govern espanyol per tal d’exhumar les restes del general Franco del Valle de los Caídos formen part del blindatge de les essències.

Per molts dirigents del PP, Sáenz de Santamaría mai no ha deixat de ser un cos estrany dins del partit. Ideològicament hi encaixa, però la seua manca de pedigrí l’ha perseguida sempre. En primera instància, Rajoy va elevar-la d’assessora a portaveu del grup parlamentari; més endavant va nomenar-la vicepresidenta i portaveu del Govern, amb el CNI —i tots els seus dossiers— sota la seua supervisió directa.

Uns premis que podien semblar reservats per a persones rellevants del partit i que Rajoy va concentrar en una dona que, en canvi, mai no va dedicar massa atenció a la vida interna de la formació. Ni tan sols en els moments més durs, quan les denúncies de corrupció van erosionar de valent el PP, Soraya no hi va prendre part. Ella només volia parlar del Govern. Únicament i exclusiva.

De risc de divisió, n’hi ha. Els dos blocs se senten legitimats per obtenir la victòria al congrés extraordinari del 20 i 21 de juliol. Les acusacions mútues van in crescendo i anuncien un conclave imprevisible. 

El guardià de les essències

Per què genera tant de rebuig intern Sáenz de Santamaría? Com és possible que àmplies capes del PP s’estimen més posar-se en mans d’algú com Casado, que d’ací a poques setmanes podria resultar investigat —llegiu imputat— pel seu màster exprés a la Universitat Rey Juan Carlos?

—Per tal d’entendre-ho, cal llegir la columna de Federico Jiménez Losantos del 8 de juliol.

Ho recomana, de manera fervent, un simpatitzant de Casado que demana de romandre a l’anonimat.

L’article, publicat a Libertad Digital sota el títol “El caballo ganador y la yegua de Troya”, és un atac demolidor contra la candidata val·lisoletana, a qui comença acusant d’haver-se imposat a la primera volta gràcies al “censo sucio andaluz”, no depurat, “manejado por Javier Arenas Bocanegra, Moreno Bonilla y otros acreditados perdedores”.

A ulls de Losantos, Casado representa “la única garantía de que el PP no será enterrado en la cripta de UCD por el sepulturero democristiano”. De Santamaría explica que “no traicionará lo que jamás ha conocido salvo para combatirlo, apuñalarlo por la espalda y entregarlo a sus televerdugos”. “Con Casado, alguna duda. Con Soraya, ninguna. Es la muerte del PP”, conclou aquest periodista, guardià de les essències pretesament liberals, a mode d’introducció.

Tot seguit deixa entreveure que Sáenz de Santamaría és la dona que ha tingut més poder a Espanya des dels temps d’Isabel la Catòlica i li demana, com també a Cospedal, que “concilien y dejen paso a un hombre bastantes años más joven”.

Doña Diáloga”, l’anomena despectivament en referència a l’operació diàleg que l’ara candidata va tractar de capitanejar a Catalunya. Ras i curt, li retreu la seua “estrategia de contemporización, financiación y colaboración con el golpismo catalán”. “Ha sido tan descarada, tan obscena, tan corrompida y corruptora esa política que todo lo que se ha hecho hasta ahora y pueda hacerse en el futuro para defender la Nación [sic] y el orden constitucional, deberá hacerse contra ella”, continua opinant. “Durante años [Sáenz de Santamaría] representó la ‘política del diálogo’ con los separatistas que este año pasado, en Septiembre y Octubre, se tradujo en un Golpe de Estado a plena luz del día, sin que ella fuera capaz de prever ni la existencia de las urnas, ni la financiación de los preparativos, ni la huida de los responsables, con Puigdemont a la cabeza. Ni el CNI que ella dirigía, ni el Ministerio del Interior, a ella subordinado, nadie se enteró de nada. Humilló a la Policía haciéndola subirse al ‘Piolín’ en vez de a los barcos de la Armada. Millo, el nacionalista que ella nombró de delegado del gobierno, insultó después a la policía y lloriqueó por la carga que le ordenó el juez”. 

Losantos assegura que el 66% de militants que no van votar-la a la primera volta “no la pueden ni ver” y que “su fin puede acarrear el renacer del PP”. I acaba així: “¿Aparte de su ambición, representa algo Soraya en el PP? Pues sí: la sumisión al PSOE y el respaldo de cierta derecha a la reforma de la Constitución, o sea a la liquidación de la Soberanía Nacional. La Soraya de Godó, Cebrián, Roures y Ferreras es el caballo de Troya para destruir España desde dentro. Como, en su línea de sumisión a la Izquierda, asume la retórica sexista, operemos simbólicamente al caballo y dejémoslo en yegua, madera muda ante la ciudad de Príamo. Me cuesta no decir mula”.

La gestió de la qüestió catalana és una de les que més se li recrimina a Sáenz de Santamaría. Que el CNI no interceptara les urnes i que es produïra una votació que Rajoy havia garantit que es produiria. Que es desplegaren 10.000 policies a Catalunya, totalment insuficients per arribar als més de 900 municipis. Que s’entrevistara amb l’aleshores vicepresident del Govern català, Oriol Junqueras. Que Carles Puigdemont aconseguira marxar a l’estranger. Que es dictara una ordre de detenció a Alemanya sense tenir la garantia que era allò més convenient...

 

Per què Casado?

Més enllà dels presumptes demèrits de la candidata, hi ha els mèrits del candidat. Luis Santamaría, president de la gestora del PP a la ciutat de València, enumera alguns dels motius que l’han fet inclinar-se per Pablo Casado.

Luis Santamaría: «Pablo Casado ha fet una campanya de primàries com cal, mentre Soraya i Cospedal continuaven amb un discurs en clau electoral»

“Ha fet una campanya de primàries com cal, mentre Soraya i Cospedal continuaven amb un discurs en clau electoral”, subratlla Santamaría. “Casado ha parlat del partit i ha posat damunt la taula un debat ideològic que elles no han volgut plantejar”, afegeix. “Un cop guanye les primàries i reorganitze el PP, ja es podrà dedicar a articular un discurs en clau més electoralista”, remata. Per això s’ha alegrat tant de la victòria del seu candidat predilecte al cap i casal.

Amb vista al futur, és optimista. “Ciutadans retrocedirà així que el PSOE faça concessions a Catalunya, els presos d’ETA i la resta dels seus socis, cosa que afavorirà el vot útil”, pronostica. “Amb Rajoy en el Govern no podíem rebre aquest vot útil, però ara sí”, observa Luis Santamaría.

José Manuel García-Margallo, que va fracassar com a precandidat —680 vots— i en aquesta segona volta també mostra la seua preferència per Casado, li posa algun però en matèria econòmica. Al seu parer, aposta per una recepta massa neocon, massa aznarista. Totalment superada en els temps que corren. Amb tot, tal com va dir al seu dia, l’exministre d’Assumptes Exteriors farà “tots els possibles” perquè Soraya Saénz de Santamaría no arribe a la presidència del partit.

Encara que Casado, els últims anys, ha ocupat un lloc destacat a la direcció del partit com a vicesecretari de comunicació i portaveu, se li atribueix un aire renovador que no té Sáenz de Santamaría, excessivament erosionada per la seua tasca tan significada al capdavant d’un Govern que va caure víctima d’una moció de censura. El primer que perd el poder en aquestes circumstàncies.

La sensació estesa entre molts dirigents del PP era que, en efecte, el projecte de Rajoy estava esgotat. El terratrèmol de la moció ha escurçat els terminis i obliga a repensar el partit ja mateix. Per això, els partidaris de Casado no pensen que la via Soraya siga la més adient. Volen algú més jove, que comunique d’una altra manera. En definitiva, que il·lusione un partit força deprimit, amb un poder territorial esquifit com no es recordava i que ara, a diferència d’abans, té l’amenaça de Ciutadans.

 

Per què Sáenz de Santamaría?

La secretària general del PPCV, Eva Ortiz, opina diferent. És la mà dreta d’Isabel Bonig al partit i a les Corts valencianes. A diferència de la presidenta, que guarda una equidistància calculada, ella sí que s’ha posicionat en favor de Soraya Sáenz de Santamaría. També ho han fet els presidents provincials del partit a CastellóMiguel Barrachina— i AlacantJosé Ciscar—, així com Rubén Moreno, el president de la gestora de la província de València, que fins fa dos mesos era secretari d’Estat de Relacions amb les Corts.

Eva Ortiz: «Quan escolte Pablo Casado, trobe a faltar una visió més oberta
del partit, no és tan proper a la realitat social d’Espanya»

“Soraya encaixa més amb la meua forma de pensar i amb la idea que tinc d’Espanya i de la Comunitat Valenciana”, sosté Ortiz. “Em recorda molt Isabel Bonig: és lluitadora, s’ha fet a si mateix i s’ha enfrontat a moments delicadíssims, com el de Catalunya, en què s’ha deixat la pell”, explica. Per això, les acusacions sobre la manera com va pilotar la crisi catalana li semblen especialment inapropiades: “Alguna gent fa molta demagògia, evita el rerefons de l’assumpte: totes les decisions van consensuar-se amb Pedro Sánchez i Albert Rivera abans de passar pel consell de ministres, el Congrés i el Senat”.

“Qui ara ho critica, va votar exactament igual que Soraya. Si no hi estaven d’acord, ho haurien d’haver dit quan tocava, no ara. La lleialtat és un concepte molt important”, continua Eva Ortiz. “La unitat d’Espanya ens ha d’unir, mai no ha de servir per separar-nos”, destaca. 

Ortiz afirma que el PP serà “més obert i més integrador” si guanya Sáenz de Santamaría. “Quan escolte Pablo Casado, trobe a faltar una visió més oberta del partit, no és tan proper a la realitat social d’Espanya”.  Per aquesta raó té clar que bona part dels compromissaris situats a l’òrbita de María Dolores de Cospedal acabaran alineant-se al costat de Sáenz de Santamaría. “Cal posar en valor la feina de Cospedal, tampoc no ho ha tingut gens fàcil en el temps que ha estat secretària general”, deixa anar de manera còmplice.

De Casado li desagrada que “s’arrogue els principis d’aquest partit en exclusiva”, cosa que li recorda la “superioritat moral de l’esquerra”. “Entenc que les dues candidatures defensen les arrels del PP a la seua manera, tots hi hem de tenir cabuda”. 

Des de Balears —informa Miquel Payeras— un exdiputat del PP de Palma que desitja el triomf de Sáenz de Santamaría nota que Casado compta amb “suports mediàtics molt potents”, cosa que pot resultar “decisiva”. A les Illes, de fet, la majoria dels afiliats s’han decantat per ell, incloent-hi l’expresident del partit i del Govern, José Ramón Bauzà.

Els populars balears, en general, s’ho miren amb distància, sobretot els preocupen les eleccions de 2019. El 5 de juliol a penes van participar 2.300 persones, molt per sota de les 8.000 que van votar en l’elecció de Biel Company —contra Bauzà— un any abans.

Joan Huguet, expresident del Parlament balear i del Consell de Mallorca i exvicepresident del Govern Balear, demana un pacte d’última hora: “Si no hi ha una candidatura única, com a màxim en un any ens trobarem en la mateixa situació que ens trobem ara. Si la unitat no arriba ara, ho farà després de les eleccions autonòmiques i municipals i llavors caldrà refundar el partit de bon de veres”. En tot cas, Huguet tampoc no creu que el resultat del congrés d’aquest cap de setmana tinga cap implicació a casa: “La influència del PP balear al conjunt del PP sempre ha estat molt minsa, i a l’inrevés, també”.

Joan Huguet: «Si no hi ha una candidatura única, com a màxim en un any ens trobarem en la mateixa situació que ens trobem ara»

Casado invocant Aznar i Sáenz de Santamaría defensant Rajoy tracten de compactar dues faccions del partit que ara, per fi, han de mesurar les seues forces.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.