Ençà i enllà

“Per a Pedro Sánchez i Albert Rivera, Soraya és més rival que Casado”

Enric Millo és l’home fort de Soraya Sáenz de Santamaría a Catalunya. Abans, com a delegat del Govern espanyol i també ara, com a principal suport català a la seua candidatura. En vista de les crítiques dels afins a Casado per l’actuació del Govern espanyol en l’1 d’octubre, és taxatiu: “Vam fer el que havíem de fer”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per què Sáenz de Santamaría? 

—Considero que és la persona idònia per dirigir el PP: és jove, té molta experiència i sobradament capacitada, tal com ha demostrat a la vicepresidència del Govern. El seu nivell de formació és acreditat i té un expedient absolutament net, no té cap vinculació amb les qüestions que han perjudicat el partit en el passat. Ella encarna tot allò que volen els nostres militants, és a dir, regeneració, il·lusió, capacitat de guanyar eleccions i d’integrar tothom. Per això reclama una candidatura unida.

—Tenint en compte que ha rebut el suport de molts exministres, es tracta d’una candidatura continuista? És l’hereva del marianisme?

—És cert que ha rebut l’adhesió de molta gent de l’últim Govern. Jo mateix n’he format part, com a delegat del Govern a Catalunya en una conjuntura extremadament difícil, d’una intensitat enorme. Això m’ha permès comprovar la seva gran serenitat, la seva talla intel·lectual i la seva enorme capacitat de treball. No s’amaga mai, sempre és al peu del canó, una cosa que, a mi, em transmet molta confiança. És l’hereva del marianisme? Només sé que ara no es dedica a criticar allò que va fer el Govern de Mariano Rajoy, com sí que fan uns altres. Tots ells podrien haver-lo criticat quan era president, però no ho van fer. Soraya, en aquest sentit, sempre ha estat coherent. Si alguna cosa comparteixo amb ella és la satisfacció per la manera com Rajoy va acarar els dos grans reptes a què s’enfrontava: la recessió econòmica, que va poder capgirar, i un desafiament com el de Catalunya, que no es produïa a Espanya des de 1939. Un cop a l’estat de dret i la democràcia al qual va plantar cara amb serenor i molt rigor.

—Si fem cas a les paraules d’alguns companys de partit, fa l’efecte que Santamaría siga una estranya dins del PP. Li recriminen que no el defensara davant l’allau de casos de corrupció.  

—És una acusació falsa, interessada. El 5 de juliol, aquesta afirmació va quedar en evidència. Aquell dia, la llista encapçalada per ella va ser l’única que va superar els 20.000 vots, amb una diferència rellevant sobre el següent classificat. És la persona que la majoria de militants han volgut com a presidenta. A més, abans de ser assessora i vicepresidenta d’en Rajoy, Soraya havia ocupat una secretaria executiva del partit.  Ella sempre ha fet tot allò que el partit li ha encomanat. Allò que no ha fet mai, evidentment, és ocupar-se de la feina dels altres, igual com els altres tampoc no han batallat, des de dins del partit, pels aspectes del Govern que eren competència d’ella. Si hagués intentat ocupar-se dels temes del partit, hauria estat durament criticada.

—Quina opinió li mereix Casado?

—El conec de fa temps. És un home jove, amb molt de recorregut dins del partit i que jugarà un paper molt important en el futur. Ara com ara, però, allò que li convé més al PP és que tothom s’integri a la candidatura de Soraya, que és la guanyadora de la primera volta.

—La diferència entre les dues candidatures més votades va ser prou àmplia per poder exigir això?

—Per al PP, la condició de llista més votada té una significació molt gran. Soraya mateix va dir, abans del 5 de juliol, que donaria suport a la llista més votada. Aquest és un principi fonamental per a nosaltres, és molt bo que el defensem. Els 1.500 vots de diferència entre ambdues candidatures els poden semblar molt poc a alguns, però estem parlant dels vots de militants, la nostra base, el més important que tenim. 1.500 vots, amb sis llistes presentades, és una diferència rellevant.

—Sobre els 800.000 militants que afirmen tenir, sembla un marge mínim.

—Sobre els 66.000 que s’hi van inscriure per tal de poder votar, sí que és una distància important. Si el resultat hagués estat tot just al revés, l’altra candidatura diria que és un marge suficient. 

—Diria que Casado està més escorat a la dreta que Santamaría?

—Al Partit Popular conflueixen liberals, conservadors, democristians... Jo em considero hereu de la visió humanista, de tradició cristiana, i respecto els sentiments que puguin tenir tots i cadascun dels companys. La suma de tots plegats ens dona la força que tenim, és això que hem de preservar. La gran majoria dels afiliats així ens ho demana: “No dividiu el partit, no el trenqueu, aneu junts, us necessitem a tots, aquí no sobra ningú, el dia 21 hem de sortir-ne reforçats”.

—Per què ella desperta tant de rebuig? Cospedal, Aguirre o García-Margallo s’hi han posicionat obertament en contra. A Casado, això no li passa.

—Això resumeix molt bé les actituds dels uns i dels altres. Els qui donem suport a Soraya tenim una actitud de respecte, acceptem la discrepància i volem unir el partit. En canvi, les persones de què vostè em parla semblen actuar d’acord amb discrepàncies personals. Alguns defensen interessos personals, i alguns altres, els del conjunt del partit. Una cosa és clara: dels dos candidats que han arribat a la final, Soraya és qui té unes expectatives electorals més elevades. I no sols estem escollint la persona que liderarà el partit, sinó també qui aspirarà a la presidència del Govern espanyol. En aquest sentit, seria la primera vegada que Espanya tindria una presidenta.

—Pedro Sánchez i Albert Rivera li tenen més por a ella que a ell?

—Segurament, per a tots dos, Soraya és més rival que Casado. Tenint un candidat jove i una altra que, a més de ser jove, té molta experiència i una expectativa electoral més bona, seria absurd que no apostéssim per qui ens pot dur a una victòria clara. Confio que els compromissaris ho tinguin en compte.

—A ella se li recrimina, també, la gestió de la crisi política catalana.

—Probablement conec aquest tema millor que ningú, que l’he viscut en primera línia. Vam fer el que havíem de fer. Quan el Govern espanyol va tractar de reconduir la situació per la via del diàleg, ho feia de manera sincera i lleial. Vull subratllar-ho: lleial. Volíem evitar la confrontació entre aquells que legítimament aspiren a la separació de Catalunya, que són una minoria, i aquells altres que, sentint-nos catalans, no volem deixar de ser espanyols i respectem la legalitat vigent. Si no vam culminar aquesta via va ser perquè l’anterior Govern de la Generalitat, en funció d’una decisió presa políticament, va preferir el xoc. No hi havia cap possibilitat de diàleg, no volien dialogar: el seu lema era “referèndum sí o sí”. És llavors quan el Govern actua, atura l’intent de cop a l’estat de dret amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i destitueix el Govern escollit democràticament. Vam actuar amb contundència, garantint l’ordre, la llei i la convivència a Catalunya. Més que no pas un retret, això mereix un reconeixement. És molt injust criticar-ho. Ho critiquen els qui no hi eren.

—Sáenz Santamaría i Rajoy compartien un criteri idèntic sobre Catalunya?

—Van fer allò que la llei exigia a fi d’evitar la subversió de les normes. Quan el Parlament català, al mes de setembre, va decidir trencar amb la legalitat, els advertiments ja van ser molt clars. Se li’n van fer cinc, a l’expresident Puigdemont, però ell els exhibia com si fossin trofeus. Fins i tot el mateix 1 d’octubre li vaig demanar que desconvoqués el referèndum i va instar tothom que ja havia acudit a “defensar els col·legis” in situ. Això ja no era anar a votar, sinó una altra cosa... A partir del 10 d’octubre, quan declara la independència i la suspèn al cap de pocs segons, el president Rajoy posa en marxa el mecanisme del 155  alhora que li envia un requeriment per tal que expliqui què ha fet exactament. Puigdemont no li va contestar i el president va fer-li un segon requeriment, tot i que ja no era preceptiu. El Govern espanyol no desitjava aplicar el 155, únicament volia una rectificació del Govern català. De fet, en vam escurçar al màxim la vigència, en contra d’allò que ens demanaven alguns, amb l’objectiu que Catalunya tornés a tenir un Govern totalment legal al més aviat possible. Gràcies al fracàs de l’anterior Govern, l’actual ha entrat en un diàleg autonomista amb el Govern de Pedro Sánchez.

—Algunes direccions regionals del PP voldrien gaudir de més autonomia. Els la donaria, Sáenz de Santamaría?

—N’hem parlat, ella i jo: qui millor coneix el partit a cada territori són els seus propis dirigents. Ella ho té molt clar. Amb Soraya de presidenta del PP, totes les organitzacions territorials podran desenvolupar les estratègies que considerin més necessàries per atendre les necessitats dels qui hi viuen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.