Els crítics

«Els escriptors són portaveus d’un sentiment de cada lloc»

Jordi Llavina i Murgadas (Gelida, Alt Penedès, 1968) ha publicat ‘Terra de lletres’, una recopilació de 60 “visites literàries” en forma de textos curts que recorren Catalunya a través del temps, del territori i de la literatura. La selecció, personal, contribueix a conèixer el Principat i a posar en valor el seu patrimoni cultural.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Defineix la seua obra com “una excursió literària per seixanta textos de seixanta grans autors”. En són molts, però en les seleccions sempre en queda algú exclòs. Ho ha sentit així?

­—Abans que res, m’agradaria dir una cosa: el llibre és el resultat d’un encàrrec editorial molt agradable que només abastava el Principat, no la resta del país, dels Països Catalans. I, és clar, a mi em venien al cap textos de Vicent Andrés Estellés, de Marià Villangómez... Respecte a la pregunta, és evident que quan comences a remenar textos t’adones que n’hi ha molts. I n’he hagut de sacrificar. Però han sortit aquests. És evident que, dins de Catalunya, Barcelona té un pes. I això es nota dins del llibre. Però com que jo sóc de l’anomenada Catalunya Nova, al llibre s’hi veu reflectit. Estic segur que si la recopilació hagués estat a càrrec d’un escriptor de Girona no hi hauria tants textos de les Terres de l’Ebre o del Camp de Tarragona.

—Quim Monzó, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Jaume Cabré... Hi ha un text per autor. N’hauria reiterat algun?

—Molts. No puc evitar recordar el Josep Pla. Era un escriptor molt viatger i va dedicar gran part de la seva obra a parlar de llocs que coneixia, especialment del nostre país.

—Inevitablement, com deia, el gruix de la recopilació se centra  en Barcelona. Però tot el Principat hi té cabuda. Hi ha algun lloc que no haja generat la literatura que mereix?

—Hi ha una sèrie de ciutats importants que no han generat gran literatura pel seu caràcter industrial, per haver crescut a l’ombra de Barcelona, com per exemple les del Baix Llobregat. Jo aquí recullo un text agafat una mica amb pinces de la Teresa Pàmies que parla de l’Hospitalet, d’un dia que va anar a un soterrar i que abans es va passar l’estona llegint en un parc. No és un text que destaque les virtuts de l’Hospitalet, però, com a mínim, en parla. Imagino que ciutats com aquesta, com Sant Vicenç dels Horts, Sant Feliu de Llobregat, Cornellà o Sant Boi tenen textos, però no massa coneguts. I aquestes ciutats s’han de reivindicar amb els textos que trobem.

—Escrits en castellà com els de Carlos Barral o Dionisio Ridruejo descriuen els paisatges catalans amb passió i fidelitat, tal com acostumaven a fer els escriptors en català triats en la selecció. En canvi, Juan Marsé, semblava voler traslladar el gènere picaresc quan descrivia el barri de Gràcia.

—Marsé condemnava la prosa sonajero, característica sobretot de Francisco Umbral, basada en la plasticitat de la llengua mateixa. Marsé situa alguna de les seues obres al Guinardó, Gràcia, Horta... Barris de Barcelona que tenen un gust molt popular, on el fet de la picaresca ve determinat. A Pedralbes, no s’hi podria haver detectat.

—Als textos preponderen les descripcions estrictament urbanes o rurals i no tant les personals. Hi ha més fixació, en la literatura catalana, a parlar del paisatge i no tant d’aquells que el creen?

—No ho sé. Seria interessant estudiar-ho. Jo crec que el paisatge sempre està ben complementat pels personatges. Autors com el Josep M. Espinàs parlaria més de les qualitats humanes que del paisatge. Però paisatge i paisanatge són indestriables. Penso en literatures com la russa o la polonesa, que tenen espais tan vastos, i en el fons sempre acaben tenint personatges que animen aquests paisatges. Catalunya és un país petit i divers, i en aquests textos crec que es demostra aquesta varietat.

—També hi ha elements de protesta, com el text triat de Ferran Agulló sobre el far del cap de Creus, “de segon ordre, vergonya de l’Espanya oficial”. Eren habituals aquesta mena d’elements en la literatura?

—Crec que no. Hi pot haver algunes singularitats en aquest sentit, com el text de la Mercè Ibarz, molt crític de punta a punta. Però les consideracions més reflexives no hi apareixen tant.

—Mercè Ibarz, de fet, cau en un realisme resignat quan compara el procés de degradació de les ciutats amb el del camp, segons ella prèviament viscut. Com si la literatura no haguera garantit una major cura pel paisatge i com si per venerar-lo només poguérem recórrer a escrits antics.

—La literatura ens apassiona a poca gent, però té un gran pes a l’hora de preservar paisatges, paraules i valors. Alhora, no té capacitat perquè es deixin de cometre algunes barbaritats. Penso que el text de la Ibarz va molt bé per fer-nos recapacitar sobre tot això. Ara som més conscients sobre els valors del paisatge. Però als setanta, quan jo era petit, no tant.

—L’autosatisfacció amb el paisatge de Mataró, expressada per Manuel Cuyàs, representa una excepció en la literatura catalana? Tot tendeix tant a la hipèrbole que sobta quan es reconeix la manca d’atractius.

—El text de Cuyàs era molt irònic. No sé si preguntant a la gent quines són les cinc ciutats més boniques del país, Mataró en sortiria benparada. El cas és que ell sempre recorre a la ironia i el text remarca una cosa: que nosaltres acostumem a estimar el lloc d’on som. En aquest sentit hi ha una cosa que em crida l’atenció: Lleida era una ciutat molt important. Ramon Muntaner deia que Barcelona era la capital de la costa, de la marina, i Lleida la de terra endins. Lleida, durant molts anys, per les seves condicions climàtiques, era una ciutat que no lluïa. Els mateixos habitants i textos com el del Txema Martínez Inglés ho palesen. No hi ha la cofoia orgullosa en els lleidatans com sí que n’hi ha en els gironins. És curiós veure com els textos revelen els escriptors i com els escriptors són portaveus d’un sentiment de cada lloc. I en el cas de Lleida o de Mataró, amb orgulls diferents, hi ha aquesta ironia.

—Ara ha recopilat 60 descripcions de paisatges catalans. Quins altres elements triaria en una pròxima recopilació literària?

—M’agradaria fer un llibre similar amb la resta del país. Sobretot amb el País Valencià i les Illes. Tot i que la Catalunya Nord té coses molt interessants. Per què no fer dos volums d’aquest Terra de lletres?

Terra de lletres: el paisatge de Catalunya en 60 visites literàries
Jordi Llavina

Comanegra
Barcelona, 2018
Recopilació literària, 270 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.