Els crítics

Plorar la mort d'un fill

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dels tabús més resistents de vèncer és tot allò que envolta la cara més dolorosa de la maternitat. En temps no gaire llunyans, els avortaments —per inexperiència, desatenció mèdica o poca prevenció— eren habituals en dones joves que esperaven el primer fill. A les famílies, aquestes vivències es guardaven en clau i forrellat, com un secret inconfessable. Ens faríem creus del nombre de dones de la generació de les nostres mares o àvies que van patir avortaments accidentals. Lluitadores de mena, sense gaires miraments, se’n refeien aviat, ho tornaven a intentar de seguida, tenien fills i tiraven endavant.

Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó, dirigida per Sergi Belbel, neix de la necessitat d’explicar i donar sentit a una experiència traumàtica com és el part d’una criatura sense vida. Una parella jove, Júlia (Maria Rodríguez) i Pau (Pep Ambròs), esperen el primer fill, però, als cinc mesos de gestació, tot es complica. A l’hospital, els metges els fan saber que hi ha moltes possibilitats que el perdin. Tots dos hauran d’afrontar moments i decisions molt durs que els duran a plorar la mort d’un fill nonat.

Cedó combina dues trames paral·leles amb punts de coincidència. La més destacada és el viatge mental que emprèn Júlia, després del part fallit, per conjurar l’espectre monstruós del fill i del sentiment de culpa. Un viatge a les profunditats d’ella mateixa, acompanyada de la veu de la consciència, desdoblada en Júlia 2 (Vicky Luengo). La que li fa de contrapunt és el món del teatre des de dins com a espai on es pot exorcitzar fantasmes, pors i desficis. A aquestes dues trames, que no acaben d’encaixar, s’hi afegeix una dispersió de tonalitats: del lirisme més metafòric al costumisme més realista, passant per esquetxos còmics, referents cinematogràfics o teatrals, etc.

Si l’obra no aconsegueix trobar un punt d’equilibri i sutura entre la barrejadissa deliberada de registres i trames desplegades, la direcció de Sergi Belbel tampoc no hi contribueix gaire. Perquè ventila massa de pressa —sense prou matisos i amb alguns cops d’efecte més aviat poc subtils— tota la dimensió simbòlica del text i posa l’accent en el caire més anecdòtic de la història. Afortunadament, el muntatge compta amb un bon repartiment, que Belbel sap fer sirgar molt bé, en què destaquen les actrius més joves.

Com a metàfora de la ment de Júlia, l’espai escènic simula un descampat ple de deixalles que, a més d’acollir asèptiques cambres d’hospital, s’erigeix en el territori simbòlic on té lloc la lluita per vèncer el monstre de les pròpies pors i superar el dol per la mort d’un fill no nascut. Amb públic a quatre bandes, el disseny de l’escenografia —obra de Max Glaenzel— situa l’espectador en la ment afligida de Júlia, que després del que ha patit se sent com una gossa abandonada en un terreny farcit de residus. De la tenebror inicial, l’espai va revelant també la seva bellesa.

Una gossa en un descampat té l’encert de tractar un tema tabú en la societat actual des de la perspectiva, sobretot, de la superació del dol perinatal. Ho fa partint de la pròpia experiència i amb una sensibilitat i un coneixement empírics dels mecanismes psicològics que viuen les dones que han sofert aquest trauma. Cedó ha tingut la valentia d’acarar-s’hi amb un text emotiu i ric, però hi ha afegit massa addicions que desdibuixen el nucli de l’obra i que la dilaten innecessàriament.

 

Una gossa en un descampat
Autor: Clàudia Cedó
Sala Beckett, 28 de juny
Direcció: Sergi Belbel

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.