Marta Torrado: musa de l'humor, guardiana de les essències

Marta Torrado, senadora del PP, presenta en el seu full de serveis una llarga i més aviat discreta carrera política. Amb tot, la seua columna en un diari valencià, barreja dels pitjors deliris anti-catalans i de les essències més ràncies de la dreta indígena, l'ha convertida en diana fàcil -facilíssima- dels internautes més càustics.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Marta Torrado (València, 1966), llicenciada en dret i amant de l'esport, entrà en el PP després d'assistir a un míting del seu referent durant molts anys, la senadora i ex-alcaldessa Rita Barberà. "Me emocionó tanto que al acabar me fui directamente a la sede de Nuevas Generaciones y me afilié", va dir més tard. Havia assistit a l'acte convidada per un company de facultat, un tal Francisco Camps. Un paio que arribaria lluny, a president de la Generalitat Valenciana. A Torrado no li ha lluït tant, la política. Però tampoc no es pot queixar.

La seua, de fet, és una carrera de llarga durada, digna del seu amor a les proves de fons. Entrà en l'Ajuntament de València com a assessora, l'any 1991. A la següent legislatura, l'any 1995, ja era regidora de Joventut i, fins l'any 2012, anà alternant diferents càrrecs. Dues dècades muntada en el cotxe oficial i una oportuna marxa al Congrés dels Diputats que li estalvia ser esquitxada pel presumpte finançament irregular del PP. La seua darrera destinació és el cementiri d'elefants del Senat.

Aquesta dona amb aspecte i estètica de militant benestant del PP, perllonga el seu periple polític a Madrid, lluny de les cadires municipals envaïdes per les hordes de radicals i catalanistes que tant menysprea. Però no ha trencat els fils: gràcies a la seua columna setmanal en el diari Levante-EMV, titulada "Cañas y barro", continua parlant de temes valencians. Amb un estil i uns continguts, a mig camí entre la coentor banal i la bilis anti-catalanista, que no passen desapercebuts.

Paella amb bandera d'Espanya

La primera de les columnes de Marta Torrado que causà sensació data del 13 d'octubre del 2014. Es titula "Paella valenciana en el Congreso", comença amb una lloança de Rita Barberà ("ella me ayudó a descobrir los rincones del alma de los valencianos, de los jóvenes y de los mayores...)" i continua amb una anècdota inenarrable: en la cua de l'autoservei del Congrés, descobreix "ese utensilio culinario que para nosotros es toda una seña de identidad (...) ¿Una paella en el Congreso? me pregunté, pero no nuestro plato de arroz más importante y sabroso, sino el recipiente donde la cocinamos".

No recuperada de l'emoció, Torrado percebé el detall definitiu: aquell utensili portava un adhesiu amb la bandera d'Espanya. "Y esa paella con la bandera de España pienso que nos define muy bien a los valencianos, cómo somos y cómo nos sentimos (...) Y me emocioné por lo que esa paella significa para los valencianos y además porque no hay nada mejor para mí que comerse una buena paella en nuestra tierra, mirando al mar, ya sea en la Malva-rosa, el Saler o el Perellonet (...)". Etcètera.

Aquell paellacentrisme, tan aliè a la diversitat gastronòmica del País Valencià, Torrado l'ha manifestat també en negatiu, reproduint les dèries de la dreta local. En l'article "Paella catalana", el passat mes de gener, adobava una amanida amb oli industrial a propòsit de la derogació de la Llei de Senyes d'Identitat promulgada pel PP. "El tripartito ha decidido renunciar a todo lo nuestro y rendir pleitesía al independentismo catalán (...) Así que no se extrañen si para Fallas tenemos los pasacalles a ritmo de sardana y los almuerzos de butifarra, dando un adiós definitivo al blanco y negro con embutido de Requena". Amb un remat espectacular referit a la paella. "La de verdad, la auténtica y la única: la paella valenciana... Y el que no tenga que la invente".

La millor terreta del món

Junt a aquesta Torrado patològica -ara hi tornarem- hi ha la cronista afectada i naïf de la millor terreta del món: "Un repicar de campanas, un jardín, unas flores, un puente de madera, un color, el sonido del agua (...) todos mis sentidos captan miles de señales que evocan a mi Valencia y hacen que allá por donde vaya, haga lo que haga, mi tierra rezume por mis poros". La glossadora de l'esperit d'una societat valenciana modèlica, treballadora, esportista, solidària, cívica i que sols s'equivoca quan vota a l'esquerra. La comentarista gens innocent que, sempre que pot, posa falques en els articles perquè quede clar que els representants de la societat modèlica són ells, el PP i els seus votants. "Valencia, a la que todos hemos visto transformándose en las últimas décadas, convirtiéndose en referente del Mediterráneo y de España, debe su auge a miles de valencianos (...)".

La intrèpida columnista pot dedicar tot un article a parlar del seu dietari ("una agenda nueva es un libro que empezamos a escribir") acabant l'escrit amb un recordatori de la proximitat de les eleccions ("no olviden marcar estas citas electorales realmente decisivas para cada uno de nosotros. ¡Feliz 2015!"). Bons desitjos però no per a tothom: el tripartit li va malbaratar a Torrado els Nadals passats. I la senadora escriví un article potser inspirat en el mític "Carmena, no te lo perdonaré jamás" de la també popular Consuelo Álvarez de Toledo. En tot cas, ni el tripartit ni res li va poder malbaratar una tendra epifania nadalenca en visitar "las Hermanas Servidoras de Jesús" que es fan càrrec de dones i xiquetes amb discapacitats. "Alguno puede tener la sensación de que al entrar se le cae el alma a los pies, pero puedo asegurarles que al salir al compartir un día, al respirar esa alegría por vivir, el alma se eleva a lo más alto". I d'aquell lloc elevat, a la gala o el còctel de torn, lluint palmito.

A banda dels actes de societat, la sensibilitat social de la nostra senadora ha estat sempre associada a la caritat. I no sempre la va manifestar com a regidora. Al febrer del 2011, el periodista Lucas Marco, en el digital L'Informatiu, la defineix com la "màxima experta en matèria de neteja social i migracions forçades dels exclosos via policial. Periòdicament deslocalitza ghettos, dispersa prostitutes d'una perifèria a un polígon o recol·loca els immigrants sense sostre allà on convinga. Discrets moviments migratoris interurbans que no són més que manifestes violacions dels drets humans".

Torrado, en tot cas, no respon a tots els clixés populars: no sembla massa interessada en la festa taurina (almenys no hi ha referències al seu timeline de Twitter) i, fa poc, recolzava tímidament una piulada del seu company Esteban González Pons en contra de la celebració del sanguinari Toro de la Vega (Tordesillas). Però no ha tingut la bona pensada de dedicar-li un article al tema.

Els corruptes són els altres

Fins i tot quan el tsunami de la corrupció ofegada al PP en València, a la seua admirada Rita Barberà i a tots els excompanys de corporació, Torrado fa un exercici de cinisme estratosfèric en un article titulat "Me niego" en el qual, després de deixar clar que no accepta que tots els polítics siguen corruptes, confessa: "Basta ya de corrupció, no aguanto más". La segona part de l'article, malauradament, té un altre to: "No podemos permitir que la situación se enquiste com los 'eres' en Andalucía o los 'Pujol' en Cataluña (...) Respiren hondo y analicen, porque está claro que lo ha que pasado en nuestra tierra está mal pero incomparable con lo que lleva años pasando en otros partidos como el PSOE en Andalucía, con Convergencia en Cataluña o la relación de Podemos con Irán y Venezuela". El text no deia res d'una tal Rita Barberà, aleshores als inicis de les sospites de corrupció. Ni de cap dels centenars de companys del partit amb imputacions sòlides i condemnes.

Torrado no ha estat imputada, però el seu marit, l'ínclit Jesús Wolstein, féu carrera a l'ombra de la seua dona i del PP. Aconseguint en exclusiva l'organització dels concerts de Falles, l'any 1999, amb la seua esposa com a regidora. Després seria nomenat director de Ràdio 9. I més tard enfonsaria el València CF amb una operació, la del mecenatge fantasma de Valencia Experience, encara recordada com un dels ridículs més vergonyosos de la història del club de Mestalla. Malgrat tot, Wolstein marxà de l'entitat valencianista amb una indemnització d'un milió d'euros, fruit d'un contracte blindat.

Entre reunió i reunió amb militants Torrado s'ha pogut dedicar al corpore sano. Fa carreres populars, practica triatló i, fins i tot, algun esport de risc com el kiet-surf. I també es preocupa per la mens sana. Als seus articles cita Huxley, Orwell, Tagore o defensa el patrimoni dels nostres autors medievals, d'Ausiàs Marc a Jordi de Sant Jordi. A la diputada li agrada la Fira del Llibre. Ha tingut diversos càrrecs a les institucions relacionats amb la cultura. I, pel que es veu furonejant pel seu perfil de Twitter, li agrada llegir, mes que siga moderadament. Però li perden les dèries, el seu malaltís anticatalanisme. Brolla una essència, en el fons, àgrafa i anticultural.

El darrer dels seus articles, "No nos haréis catalanes", ha dinamitzat (o dinamitat) les xarxes gràcies a un to delirant que recorda els anys més plomissos de la Batalla de València. El detonant fou la celebració de La Plaça del Llibre, dedicada a l'edició en la nostra llengua. La participació d'Acció Cultural del País Valencià, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, el col·lectiu Llegir en Català o de "destacades editorials catalanistes com Bromera", la féu traure del teclat de l'ordinador tots els dimonis. "(...) lo que podría haber sido un maravilloso paseo por el centro, se convirtió en una auténtica pesadilla, algo indignante".

Torrado parla d'un alumnat familiaritzat amb el català, "un idioma que pretenden normalizar en territorio valenciano, desplazando y extinguiendo el valenciano". Entre més deliris i patologies sense cura. En un altre context, molta gent s'haguera encès per l'article. De fet, hi ha hagut alguna rèplica seriosa, com la del periodista i escriptor Francesc Viadel, gran coneixedor del fenomen del blaverisme. Però la resposta, en molts casos, ha estat agafar-se l'article a broma. Ha despertat la vena humorística. Sense pretendre-ho, Marta Torrado ha seguit l'estel del seu ídol, Rita Barberà, declarada, l'any 1973, "Musa" de la VIII Olimpíada de l'Humor, dins dels Jocs Florals.

Torrado, la diputada triatleta, vol ser la guardiana de les essències però, en essència, és la nova musa de l'humor. Algú que rarament defrauda les expectatives dipositades en els seus articles de dilluns.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.