Mirador

La gran pregunta que, tal vegada, mai no serà contestada

Els habitants del planeta Terra fa dècades que estem preparant-nos per a la desitjada trobada amb unes altres civilitzacions intel·ligents. Per la via seriosa de la recerca científica, dels recursos a la cerca de vida en uns altres planetes. O pel camí de la creació artística, amb milers de llibres, pel·lícules i documentals. Tot plegat, potser, en va. Uns científics de la Universitat d’Oxford han publicat un estudi teòric preparant-nos per al pitjor: hi ha moltes raons per pensar que la nostra és l’única civilització intel·ligent de la qual mai tindrem notícia. La gran pregunta sense contestar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L a premissa és tan poderosa que sembla incontestable: la immensitat inimaginable de l’univers convida a creure que no és possible que aquesta contradictòria i autodestructiva espècie humana que habitem el planeta Terra siga l’única civilització intel·ligent. Tenim tendència a pensar que no estem sols. I el cinema i la literatura s’han encarregat, durant dècades, d’imaginar com serien aquelles civilitzacions, de posar-los noms i cognoms, de presentar el seu tarannà invasiu o pacífic i de traçar hipotètiques fisonomies i característiques filosòfiques i tecnològiques.

El món de la ciència, per la seua banda, també ha compartit tradicionalment aquesta visió, la convicció que hi ha d’haver algú més entre els milers de milions de galàxies. Els astrofísics i cosmòlegs que s’han dedicat durant dècades a l’observació del cosmos, que han desenvolupat observatoris molt sofisticats i han enviat sondes a l’espai amb informació sobre la nostra civilització, treballen amb l’esperança que algun dia els “missatges en una botella”, com els definia Carl Sagan, tindrien algun tipus de resposta. Fins i tot hi ha una organització científica, el SETI (Search for Extraterrestial Intelligence), creada específicament a tal fi. Fins ara, tanmateix, s’ha imposat el silenci administratiu, per dir-ho així.

L’any 1950, el físic italià Enrico Fermi enunciava una paradoxa que serveix per il·lustrar aquest desassossec: solament la nostra galàxia, la Via Làctia, conté entre 100.000 i 400.000 milions d'estrelles. Amb un nombre indeterminat però indefectiblement elevat (molt alt) de sistemes solars similars al nostre. Això implicaria que, seguint una certa lògica, únicament en el nostre entorn haurien d’existir una quantitat ingent de formes de vida intel·ligents. La paradoxa rau en el fet que, si és cert això, ja n’hauríem d’haver tingut coneixement.

Deu anys més tard, l’astrònom Frank Drake va desenvolupar una equació per tractar d’avaluar quantitativament el nombre de civilitzacions intel·ligents possibles. Drake tenia en compte variables com el nombre de planetes en les zones habitables de les estrelles, on podia haver sorgit la vida, on aquestes formes vitals podien haver desenvolupat intel·ligència i, a més d’això, desenvolupar tecnologies i sistemes de comunicació que en facilitaren el contacte. Entre altres factors com el temps de supervivència d’una civilització: no oblidem que, quan es planteja aquesta línia de treball, la Terra estava amenaçada per la Guerra Freda i la possibilitat real d’una hecatombe nuclear. Amb tot i això, l’astrònom, basant-se en els seus càlculs, pensava que ja hauríem d’haver contactat amb desenes de civilitzacions. Els satèl·lits i telescopis de ràdio del SETI, tanmateix, no han estat precisament una festa de recepció i captació de tot tipus de senyals procedents de mons intel·ligents. L’engrescadora i una mica naïf hipòtesi que plantejava una pel·lícula com Contact, centrada precisament en la recerca del SETI, s’ha quedat en això, en un argument cinematogràfic.

Un bany de realitat  

Les evidències són tossudes, però han estat uns investigadors de la Universitat d’Oxford els encarregats de sotmetre aquesta il·lusió col·lectiva, també en el món de la ciència, al penúltim bany de realitat: segons un estudi recentment publicat per Anders Sandberg, Eric Drexler i Toby Ord, la possibilitat més gran sobre la taula és que, efectivament, estem sols en l’univers.

Anders Sandberg

Per a aquest grup investigador, totes les hipòtesis traçades fins ara pel que fa a les possibles civilitzacions intel·ligents tenien més a veure amb el desig que amb la realitat. I, des del punt de vista científic, els càlculs es construïen a través de suposicions i paràmetres incerts sotmesos a marges d’error enormes. Quan els paràmetres contemplats són més plausibles, les conclusions són molt menys encoratjadores.

Així, una de les investigacions prèvies que els científics d’Oxford han posat sobre la taula ha estat la del cosmòleg suec Max Tegmark, qui plantejava que, ateses les magnituds de què estem parlant, és extremadament difícil que dues civilitzacions intel·ligents pogueren sorgir en el mateix univers observable. 

Toby Ord

Les distàncies són un problema evident, però també el mateix sorgiment de la vida, sense la qual no és possible l’existència d’éssers intel·ligents. Els científics d’Oxford recorden com de complex és el procés d’aparició de vida a través de l’abiogènesi (amb materials no vius) i, així mateix, l’evolució de l’ARN (àcid ribonucleic) primigeni a l’ADN (àcid desoxiribonucleic) que conté el material genètic de les cèl·lules que donen lloc a les formes de vida complexes que coneixem en el nostre planeta. “Quan tenim en compte les incerteses de manera realista, substituint les estimacions puntuals per les distribucions de probabilitat que reflecteixen la comprensió científica actual, no trobem cap raó per sostenir que en la galàxia o en tot l’univers observable hi haja unes altres civilitzacions”, conclouen Sandberg, Drexler i Ord. Cosa que no significa tancar definitivament les portes. Això sí: si existeixen, els nostres hipotètics veïns llunyans deuen viure “segurament molt lluny, més enllà de l’horitzó cosmològic que serà, per sempre, inabastable”.

Eric Drexler

Podem embolicar encara més la troca al marge d’aquest estudi de la Universitat d’Oxford: la mateixa formació del planeta Terra, les condicions idònies per a la vida i, per tant, el pas previ a l’aparició de la nostra civilització, també són fruit d’una sèrie de processos ben complexos. Segons un estudi relativament recentment, l’obtenció del carboni necessari per a la creació de l’atmosfera podria haver sigut producte de la col·lisió fa 4.400 milions d’anys amb un altre planeta del qual hauríem pres aquest element químic. Si fora certa aquesta teoria, seríem el fruit, literalment, d’un xoc interplanetari. El primer d’una cadena afortunada d’accidents. 

“Els astrònoms són molt feliços”

A Manel Perucho, astrofísic i professor del Departament d’Astronomia de la Universitat de València, la conclusió dels britànics li ha transmès “sensació de seriositat”. “Ja era hora que algú fera paleses les mancances de l’equació de Drake. Hi ha molt de desig barrejat amb tot aquell càlcul de les civilitzacions intel·ligents possibles. Aspectes científics que tenen a veure amb unes altres realitats com la pressió social, la necessitat de no ser els únics en l’univers. Fins al punt que fins i tot l’Església catòlica arribà a dir en algun moment que, si existien unes altres civilitzacions, també serien ‘fills de Déu’”.

Manel Perucho

Perucho explica que Drake “deixava molt oberts alguns dels paràmetres”. El científic valencià posa com a exemple una equació senzilla, AxB, amb valors per a aquestes dues lletres que anirien del 0 al 2. “Això ens podria donar com a resultat 1, 2 o 4, segons com siga el valor que assignem”, assenyala. Amb tot, Perucho recalca “la incertesa de la vida” com un dels valors ressenyables de l’estudi. “Els astrònoms són éssers molt feliços. No és tan senzill que es produïsca vida, això depèn de reaccions químiques casuals, hi ha tota una història perquè això es done. I la vida intel·ligent ja és el súmmum. És aquesta incertesa la que ataca l’article. Les probabilitats que hi haja vida intel·ligent són perfectament compatibles amb el valor zero, no sols en la nostra galàxia”, argumenta l’astrofísic.

I, en tot cas, sempre ens trobaríem amb el problema de la comprovació, de viatges interestel·lars que en les pel·lícules són un tema recurrent però que, en la pràctica, “són molt complicats per qüestions tecnològiques i per la contracció i la dilatació del temps a causa de la relativitat: suposant que poguérem viatjar a la velocitat de la llum, per al viatger podrien passar setmanes que serien anys en la Terra”, explica. 

Per a Perucho, aquest debat sobre l’existència de vida intel·ligent demostra “la influència que té la societat en la ciència. Estem condicionats per l’art, pels còmics, pel cinema, pels debats socials en general. Però sempre hi haurà algun científic que dirà que per aquell camí no anem bé i fa que la ciència es regule de manera més racional. Sempre hi haurà algun científic curiós que ens farà replantejar-nos aquestes coses. Potser s’equivoquen, però és una manera de funcionar, la d’introduir racionalitat, que em sembla molt positiva”, dictamina el científic valencià.

Evidentment, l’estudi dels científics d’Oxford cerca posar racionalitat en aquesta qüestió, però li plantegem a Perucho, ateu confés, si investigacions com aquestes, que suggereixen la nostra solitud en l’univers, no poden alimentar la idea que una circumstància tan anòmala i singular com aquesta, no pot encoratjar en alguns sectors la temptació d’invocar l’existència de Déu. “Quan et pregunten pel Big Bang i què hi havia abans, la resposta és dir que no hi havia temps i, per tant, no hi havia res. Però la realitat és que no tenim resposta. Aquesta teoria és compatible amb Déu i amb un no-Déu”, argumenta.

“Pot haver-hi formes de vida que no coneixem”

Ben a prop d’Oxford, a la Universitat Queen Mary de Londres, treballa l’astrofísic català Guillem Anglada-Escudé, considerat l’any 2016 un dels 10 científics més importants del món per la revista Nature arran del descobriment per part d’un equip liderat per ell de Pròxima B, l’exoplaneta més proper a la Terra que podria tenir condicions per ser habitable.

En el moment del descobriment, fa dos anys, Anglada-Escudé explicava que Pròxima B presentava característiques similars a les de la Terra en qüestió de massa i energia rebuda de la seua estrella. Una investigació que oferia la “possibilitat real” de saber “si estem sols en l’univers”.

Guillem Anglada

Preguntat ara sobre l’estudi dels científics d’Oxford, l’astrofísic català reconeix que “malgrat la gran quantitat d’estrelles que hi ha en l’univers, la probabilitat de trobar-hi vida és molt baixa”. “La frase no és meva, però l’equació de Drake serveix per quantificar el que no sabem”, apunta. O com es diu en l’estudi, l’equació és “una meravellosa manera d’organitzar la nostra ignorància”, com va dir en algun moment l’astrònoma Jill Tarter, directora del SETI fins l’any 2012 i, per tant, una científica gens sospitosa de no estar interessada en la recerca de vida intel·ligent.

“El però [de l’estudi de la Universitat d’Oxford] és que es basa en les condicions de vida sobre la superfície de la Terra, però no és clar que aquesta siga l’única via cap a la vida”. O, expressat d’una altra manera, “el procés que ens ha dut fins aquí té unes probabilitats molt baixes de reproduir-se, però això no exclou unes altres maneres de començar la vida que no coneixem”.

A Anglada-Escudé li sembla interessant plantejar la qüestió des d’un punt de vista teòric, com fan els científics d’Oxford, però ara mateix creu que s’ha de posar l’èmfasi en el que tenim al davant, en investigacions com la seua centrada en el nostre sistema solar, a continuar explorant exoplanetes com Pròxima B. “No podem anar a uns altres sistemes solars i veure si hi ha planetes habitables, però el que sí que podem fer anar al nostre sistema solar i analitzar els planetes propers: detectar atmosferes, si hi ha líquid a la superfície, veure la combinació de gasos... Amb tot això volem continuar aprenent coses”, explica. L’objectiu és descobrir si hi ha unes altres possibilitats d’aparició de vida. I,  a partir d’això, “començar a especular”. “El que hem de fer com a observadors experimentals es contemplar els estudis teòrics i provar si les hipòtesis són certes o no. I si resulta que existeix una biogènesi independent de la nostra, s’haurà desmuntat aquesta teoria”, adverteix Anglada-Escudé.

L’astrofísic català va una mica més enllà quan afirma que, més que trobar altres civilitzacions intel·ligents, “el que em faria més il·lusió seria poder colonitzar Mart”. I, si és possible, trobar vida en aquell planeta, la qual cosa no sembla senzilla. “Si fos fàcil ja l’hauríem trobat, però això pot passar l’any vinent o d’aquí a una dècada”, apunta. També considera que necessitarem uns deu anys per analitzar els exoplanetes propers, veure si presenten atmosfera i oxigen. Un treball que, després de la revolució que va significar el descobriment de Pròxima B, se suposava que tindria moltes més facilitats i capacitat de finançament. Sorprenentment, el científic català assegura que “no tot és tan fàcil”. “Després d’aquell descobriment pensàvem que no hauríem ni d’anar a demanar finançament, però això no passa: s’obrin portes però t’has de barallar molt encara. Per estudiar Pròxima B necessitem tecnologia que està costant més del que hauria de costar”, assegura l’astrofísic.

Per la seua banda, Manel Perucho explicava en una entrevista de la revista Mètode que la colonització de Mart no era per a ell una prioritat, atès que en el cas d’haver de fugir de la Terra les condicions del planeta roig “tampoc no serien molt agradables”. La seua prioritat científica, la d’ampliar el coneixement del poc que sabem d’estels, planetes, asteroides, estrelles gegants, galàxies, forats negres i altres. Però es mostra optimista: “Si comparem el que sabem ara amb el poc que sabíem, el balanç és molt bo”.  

Amb tot, la gran pregunta, si estem sols o no en l’univers, haurà d’esperar. Potser per sempre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.