Aquest espai natural, de gran valor ecològic i paisatgístic, va ser declarat per la Generalitat de Catalunya parc natural l’any 2001. La seua àrea abraça 35.000 hectàrees la qual, malgrat el nivell d’antropització, conserva encara el seu caràcter feréstec i de vida salvatge. Amb una orografia complexa, aquest dèdal de cingleres, barrancs, estrets, gorgs, boscos i pastures ofereix racons remots i solitaris, sovint de difícil accés o reservats als coneixedors de la zona. No obstant això, durant els períodes vacacionals trobareu puntualment allaus de gent en els indrets més accessibles i emblemàtics.
El seu vessant meridional es presenta com una muralla impressionant que cau a pic sobre l’Ebre i l’extens oliverar que entapissa el pla de la Galera, a la comarca del Montsià, una talaia coronada pel mont Caro (1.441 m), accessible en vehicle des de Tortosa i Roquetes, des del qual s’obté una panoràmica aèria del delta de l’Ebre.
La proposta que us presentem explora el vessant oposat, aquell que pertany a la comarca de la Terra Alta i on el contrast entre la bondat de les oliveres i la vinya, i el cosmos mineral és remarcable. Comprensiblement, Picasso se n’enamorà durant les dues estades que va fer a Horta de Sant Joan el 1898 i el 1909.
El recorregut que descrivim planteja una síntesi dels paisatges calcaris del massís del Port, transitant per dos dels seus engorjats més característics i vertiginosos —els estrets d’Arnes i el riuet de les Valls—, amb una transició entre boscos i espais rurals.
Km 0. Aparcament del Mas de Lliberós
Des d’aquesta àrea, baixem a trobar les aigües del riu Estrets, que travessem i recorrem a contracorrent per la seua riba —orogràfica— esquerra. El camí és còmode, pla, sense obstacles: es tracta d’una canalització coberta que condueix l’aigua de boca al poble d’Arnes. Una mica enlairats, els nostres passos descobreixen tolls d’aigua cristal·lina i racons humits dominats pel baladre.
Km 2,2. Vall d’en Cabús
Caminant per sobre de la canalització arribaríem a l’àrea recreativa del Mas de la Franqueta, que en aquesta ocasió no visitarem. Es tracta d’un punt indispensable per a penetrar en aquestes muntanyes i descobrir algunes de les seues singularitats, com Lo Pimpoll, un pi de perfil altiu, estilitzat, gairebé escultural i d’unes dimensions exagerades. Amb una alçària de més de 30 metres, l’admirat exemplar domina una pineda de conte. No lluny d’aquest, seguint pel mateix camí, viu el Pi Ramut, capçada dilatadíssima i relativament solitari. La seua estructura li va valdre el 1990 la declaració d’arbre monumental. Podríeu assolir, també, des de l’àrea recreativa l’encantador racó on s’ubica el petit refugi de les Clotes, i camí enllà, els encontorns del mont Caro.
Tornem al punt del nostre itinerari. Érem a l’entrada de la vall d’en Cabús. Una pista travessa el riu Estrets i ens intercepta. Abandonem el camí que recorre la canalització i enfilem la via forestal. Remuntem amb fort pendent la vall d’en Cabús, minúscula i recollida. Hi manca la perspectiva i la llum penetra amb dificultats, obstaculitzada per la densa coberta forestal. A l’anomenat coll del Xato, podríem abandonar momentàniament la ruta i agafar un corriol a mà dreta que ascendeix en diagonal fins a situar-nos davant l’anomenada Falconera, un cim rocós que precedeix, en aquesta extensa panoràmica mineral, l’emblemàtic conjunt de les roques de Benet i abraça cap a ponent, les moles del Don, les roques del Duc i la mola de Biarnets.
Des del coll del Xato, la pista forestal se suavitza; visita les restes d’un antic espai rural, on perviu la memòria del mas dels Pradets resumida en un grapat de murs. La presència abandonada d’algun bancal intenta fer-se present enmig d’una pineda de sotabosc impenetrable. La pista es torna camí. Estret, regirat, íntim. Se submergeix, encara més, en les profunditats del bosc. L’alternança de llums i ombres genera un ambient sostingut en el temps, o fora d’ell, que fa del caminar una activitat introspectiva i silenciosa.
Km 5,8. Mas de les Valls
De nou, apareix el testimoni ruïnós d’una masia que presideix un pla erm, aprofitat temps enrere per al conreu de cereal. És el mas de les Valls, centrat en aquesta clariana. La seua silueta, o el que queda d’ella, parla de la importància del casalot quan aquestes terres estaven en actiu, estratègicament situat a proximitat de la capçalera del riuet de les Valls. Al seu darrere, igualment en desús, hi ha la bassa.
Estem a punt d’iniciar un dels trams estrella d’aquest recorregut: les parets de conglomerat, de contorns arrodonits, encaixonen el riu de les Valls; la presència volada, noble, altiva de voltors i rapinyaires és notable. La vegetació es minimitza, fins al punt de perdre’n el protagonisme. L’ambient es torna geològicament pur, combinat amb aigua i tolls. La roca Dreta de les Valls es desplega: amb gairebé 300 metres de verticalitat, domina el paratge. L’indret mereix una aturada arran d’aigua; la contemplació s’imposa.
Continuem avançant en sentit de les aigües. Al llarg del camí, ben fressat, apareixen, pintades a terra, misterioses estrelles blaves: són els senyals de l’anomenada Estels del Sud, una travessa senderista de llarga distància (97 km) que recorre el massís del Port, visitant els seus indrets més encantadors. El camí s’allunya del riu, s’eixampla, arriba a una petita esplanada que fa funció d’aparcament i desemboca a la pista principal que connecta els pobles d’Arnes i Beseit, aquest darrer ubicat administrativament a la comarca aragonesa del Matarranya.
Km 9,2. Coll de la Creu
Remuntem la pista cap a la dreta, al llarg de la qual apareixen uns bancals tímids, mostres d’una relativa bonança orogràfica. Al coll en qüestió, abandonem la pista per una altra de segon ordre que continua enfilant-se fins a assolir el llom de la muntanya. És des d’aquesta talaia que obtenim una visió privilegiada del Port i, cap al nord, de l’ordre, rural, fèrtil de la Terra Alta. L’olivera, com la vinya, s’hi mantenen en rangs marcials. La transició fins a arribar al riu Estrets es fa llarga i un punt feixuga. Les ruïnes del mas Nou adverteixen de la proximitat del curs fluvial. Un pla s’obre pas entre el bosc, històricament aprofitat per a l’agricultura.
I el riu, en fi. El camí que transcorre paral·lel a aquest és pla, cimentat, regular. De fet, es tracta de la canalització per la qual havíem transitat a l’inici de l’excursió. Penetrem de nou en l’univers mineral: ara són els Estrets d’Arnes que tanquen amb categòrica intransigència la perspectiva; el món desapareix; la mirada cau presonera d’aquest congost de conglomerat. Un mar de còdols petrificats produeix arestes suavitzades, morfologies fantasioses, parets que desafien la gravetat dibuixant elegants desploms i balmes.
El dia cau, l’ombra s’apodera de l’espai, proposant un interessant joc de contrallums. Sense dificultats, arribem així al final de l’itinerari. Aprofitem les darreres energies per a descobrir els pobles propers: Horta de Sant Joan i el pas per ell de Pablo Picasso, o Arnes amb el seu conjunt medieval.
GALERIA D'IMATGES, ací.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.