Els crítics

Dominique A: sense límits

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entre la crítica musical és un lloc comú ressaltar la coherència i consistència a prova de modes i tendències de Dominique Ané, la capacitat insubornable de deixar-se portar per l’instint, per allò que el cos i la ment li demanaven en cada moment, com ara quan lluitava en els seus inicis, fa d’això quasi tres dècades, per treure’s de sobre la incòmoda etiqueta d’artista que havia portat la chanson al terreny de la música independent. O, per dir-ho així, aquella consideració iniciàtica de cantautor indie francòfon. 

I quan discos de la rotunditat de La fossette o Auguri li reportaren una legió de fidels entre el món alternatiu, es despenjà amb un disc com Tout sera comme avant (2004), farcit de complexes orquestracions, tal vegada sobreproduït, però que contenia joies —tots els seus àlbums en contenen, en una proporció variable— com el tema titular o la meravellosa “Elle parle à des gens qui ne sont pas là”. Per tornar més tard, després de l’emprenyament una mica ridícul d’una part de la parròquia, a l’aparent simplicitat d’una de les seues obres mestres, L’horizon (2006). 

D’aleshores ençà, el francès —una bèstia escènica, amb banda o quan omple l’escenari amb la guitarra i un aparell de fer loops— ha anat enriquint la seua discografia agafant diferents direccions. Darrerament, se’ns havia mostrat per la via de sintetitzar els seus diferents discursos musicals com ara en Vers les lueurs (2012), que contemplava des de l’expansió orquestral (“Contre un arbre”) al desfogament rock (“Close west”), passant per quasi tots els registres del seu repertori. Després d’aquell treball de compendi sonor, més eficient que enlluernador, va ser capaç de fer un tomb i sorprendre amb el lirisme, la bellesa i l’intimisme d’Éléor (2015), un altre tractat impecable de música i cançons difícil d’etiquetar.

Dominique A forma part de la divisió dels artistes majúsculs, de la categoria de Nick Cave, PJ Harvey o Björk, que, tot i no necessitar demostrar res, cerquen en cada nou disc diferents possibilitats expressives, que semblen viure en un work in progress etern. En el cas del francès, a més,  independentment de l’embolcall, la capacitat melòdica i de contar històries sempre proporciona rèdits. El que molts no esperàvem ja era un nou colp de timó de la dimensió i la transcendència de Toute latitude, una mena de resposta, segons explicava el mateix artista, a la “dolçor i suavitat” d’Éléor, amb una producció deliberadament més densa, més atenta als efectes i detalls i armada sobre un discurs electrònic que no és nou en la seua producció però que en aquesta ocasió ocupa un protagonisme aclaparador. Tot, juntament amb uns textos “més explícits que en el passat”. Canvis en fons i forma que, com aclareix Dominique A en un text penjat a la seua web, no alteren l’objectiu primordial: “proposar cançons al més melòdiques i significatives possible”.

Toute latitude, en tot cas, és molt més que una resposta o un canvi de rumb. Des del primer minut, amb l’envoltant “Cycle”, Dominique A ens fa aterrar en un altre planeta musical, fet sí de bellesa melòdica, present en tot l’àlbum (la cançó esmentada i “Toute latitude”, el tema titular contenen això), però també d’un ambient carregat i ofegós, d’una certa pertorbació (sensacional “Les deux côtés d’un ombre”) que es fa present també en els textos, amb virulència en la tremenda “Desert d’hivern”. 

“Aujourd’hui n’existe plus” té un tractament electrònic més familiar, més acostat al pop, que recorda uns altres discos. I fins i tot hi ha alguna concessió lluminosa, com l’efervescent “Enfants de la plage”, treves per als fans de tota la vida. Però el to general és magmàtic, boirós, remarcat en uns quants talls finals inapel·lables, “Lorsque nous vivions ensemble”, “Corps de ferme à l’abandon” i sobretot “Se décenter” marquen el to, rematat amb l’onirisme de “Le reflet”. Un treball que diu en el títol no mirar cap latitud concreta. Un artista, en realitat, sense límits.

Toute latitude
Dominique A

CINQ7/WAGRAM, 2018
Pop / electrònica

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.