Illes

Un patrimoni religiós d’un valor incalculable

La bellesa de la catedral de Mallorca és tan majestuosa que pot fer oblidar la bellesa i l’alt valor patrimonial de moltes altres esglésies escampades arreu de l’illa. Ubicada just davant del mar, amb les velles murades als peus, la Seu és una immensa i meravellosa baluerna de pedra que sembla que floti abraçada per l’aigua, l’aire i la llum.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Començada a construir poc després de la conquesta catalana del 1229, és un dels temples gòtics més perfectes i fascinants de tota l’Europa medieval. Com a elements arquitectònics més rellevants, destaquen l’interior espaiós i altíssim –propici per a tota mena d’elevacions sensitives i espirituals–, l’esponerosa i gegant rosassa i l’estilitzada robustesa del seu exoesquelet de contraforts. Si, a això, hi afegim les intervencions que Gaudí, Jujol i Barceló hi han fet a l’interior, quedarà clar que la Seu és alguna cosa més que l’edifici més emblemàtic de l’illa: és l’astre rei de l’arquitectura mallorquina de tots els temps. 

Hi ha més astres, però, sobretot si parlem d’arquitectura religiosa. Sense necessitat de sortir de Palma, el visitant trobarà diverses esglésies que, cadascuna a la seva manera, tenen un valor incontestable i particular des del punt de vista històric, arquitectònic, artístic i religiós.

 

Les cinc parròquies primigènies

Una ruta eclesiàstica per la capital de Mallorca per força ha de començar per les cinc esglésies que, des de l’Edat Mitjana i fins a principi del segle XX, van ser les úniques parròquies de Palma. Són les de Sant Miquel, Santa Creu, Sant Jaume, Santa Eulàlia i Sant Nicolau. Totes s’alcen dins el perímetre de l’antiga ciutat medieval, marcat per les murades. Mentre que el nombre de parròquies de la Part Forana va anar augmentant a mesura que s’hi establien noves poblacions i augmentaven els habitants, Palma va tenir durant sis segles les mateixes cinc parròquies. No va ser fins a principis del segle XX, quan es van enderrocar les murades (1902) i es va construir l’eixample que va connectar el nucli antic amb els barris d’extramurs i amb les carreteres de Manacor, d’Inca i de Sóller, que no es va ampliar el nombre de parròquies palmesanes.

Església de la Santa Creu

L’església de Sant Miquel va erigir-se al segle XIV en un solar antigament ocupat per una mesquita. Situat a l’encara avui cèntric carrer de Sant Miquel, va construir-se segons l’estil gòtic dut pels repobladors catalans, imperant aleshores i influent per sempre més. Té una única nau flanquejada per capelles laterals. La portalada, el campanar i la planta són els únics elements gòtics que conserva, ja que al segle XVII va patir una remodelació a fons seguint els patrons del Barroc. Un dels seus grans atractius és la decoració de la porta principal, elaborada per l’escultor Pere de Sant Joan. S’hi pot veure una escultura de Ramon Llull, una de les nombroses petjades lul·lianes que hi ha arreu de l’illa.

L’església de Santa Eulàlia, a la plaça del mateix nom, també va ser construïda sobre una mesquita. Oficialment, és la parròquia més antiga de l’illa. També és la més gran. Una altra singularitat: és l’única església parroquial gòtica de Mallorca amb tres naus. El seu campanar, altíssim i punxegut, data del segle XIX. També des d’un punt de vista historicopolític és un dels temples més significatius. Va ser aquí on el rei Jaume II va ser coronat com a rei de Mallorca el 12 de setembre de l’any 1276. Quant al seu valor artístic, se’n destaquen l’altar major, d’un barroc recarregat i luxós, i el conjunt escultòric de gàrgoles que hi ha a l’exterior, que configuren un bestiari imaginatiu i estrafolari.

Tot i que ja queda poca cosa del temple primitiu, construït a principis del segle XIV, l’església de Sant Nicolau desprèn la consistència venerable dels edificis que han resistit amb fortalesa i dignitat el pas del temps. La façana principal, així com els dos portals, daten del segle XV, quan es van haver de fer de bell nou després que la nau s’esfondrés. A finals del segle XVII, una altra reforma important va fer que se’n canviés l’absis, la coberta i tota la decoració.

La construcció de l’església de Sant Jaume va ser llarga i lenta. Va durar prop de dos segles, entre el 1327 i el segle XVI. Tot i així, és arquitectònicament homogènia: no fa la impressió d’haver-se fet a partir d’una acumulació d’estils de diferents èpoques sinó que una unitat estilística –l’omnipresent i imprescindible gòtic– ho relliga tot. D’una sola nau, amb capelles laterals, té el sostre de pedra sostingut per un entramat de voltes de creueria. La porta principal és del 1776 i pertany al barroc tardà, però no trenca la sobrietat elegant del conjunt. Una de les capelles més interessants del temple és també l’única feta segons l’estil barroc. És la capella de Sant Gaietà i hi ha el sepulcre de la família Cotoner, que guarda els cors de dos membres de la nissaga que van ser grans mestres de l’Orde de Malta.

L’Església de la Santa Creu completa la nòmina de parròquies palmesanes originals. Es va començar a construir l’any 1335 sobre uns terrenys donats pel bisbe de Barcelona. Els dos elements més destacats del temple –d’una sola nau, amb coberta de volta de creueria, d’estil gòtic però també amb importants retaules barrocs– són el seu orgue, un dels més grans de Mallorca, i l’austera però singular cripta de Sant Llorenç. Està situada just davall de presbiteri i es creu que va ser la primera part del temple que es va construir. S’hi accedeix a través d’un portal ogival decorat amb figures pròpies del bestiari medieval. L’interior destaca per un laboriós joc d’arcs, pilastres i claus de volta, que li donen un aire intens i recollit.

 

Sant Francesc i la Porciúncula

L’església i el convent de Sant Francesc són un dels conjunts religiosos més rellevants de Mallorca. Tant per la seva antiguitat i la seva riquesa arquitectònica –té el primer claustre gòtic de la Corona d’Aragó– com pel fet que en una de les capelles del temple hi ha el sepulcre de Ramon Llull. Les obres s’iniciaren el 1281 i la primera missa ja s’hi va poder oficiar al cap de només cinc anys. De planta basilical, està composta per una única nau amb capelles laterals entre els contraforts. Coberta per un sostre de voltes de creueria, té un absis de set costats. El cor conserva el cadirat del segle XV. La façana gòtica original hagué de ser reconstruïda després que un llamp la destrossés el 1580. No va ser, ni de lluny, l’única modificació de la seva història. Retaules gòtics conviuen amb retaules del Renaixement i del Barroc. El sepulcre de Llull és a la capella de la Puritat, la primera per l’esquerra al costat del presbiteri. Adossat a l’església, el claustre, que es remunta a principis del segle XIV, s’obre i es recull alhora, com si fos el cor de tot el conjunt arquitectònic.

La Porciúncula

Enmig de tants temples històrics, el municipi de Palma té un interessantíssim exemple d’arquitectura religiosa moderna. Es tracta de l’església que l’arquitecte Josep Ferragut Pou, el més personal, ambiciós i prolífic arquitecte mallorquí del segle XX, va projectar i construir per al seminari franciscà de la Porciúncula. Ferragut és malauradament més conegut per la seva mort tràgica, escabrosa i sempre envoltada de misteri –la policia va concloure que havia mort assassinat per dos chaperos (1968), però la seva família sempre ha dit que se’l van carregar per la seva oposició a certs poders urbanístics de la Mallorca dels anys 60–; així i tot, Ferragut va tenir temps de deixar una obra abundant, heterogènia i valuosa.

L’església de la Porciúncula, edificada entre pins i a prop de la platja de S’Arenal quan aquest encara no era un indret envaït per les hordes turístiques, va ser concebuda donant prioritat a la funcionalitat litúrgica. De planta ovoïdal, l’interior està organitzat com un lloc per a l’assemblea de pares, clergues i seminaristes que es reuneixen per celebrar el culte. L’altar no és central, però domina tot l’espai. Sense façana principal, l’edifici és de ciment armat, cosa que va permetre substituir els murs de sosteniment per 39 vitralls policromats i de dimensions considerables, que confereixen al temple una lluminositat radiant.

 

Les esglésies de repoblament

La conquesta catalana de Mallorca l’any 1229 va suposar la desaparició de la Mallorca islàmica i la seva substitució per una Mallorca de religió cristiana, organitzada segons l’estructura sociopolítica del feudalisme. En aquest sentit, una de les prioritats dels primers pobladors catalans va ser enderrocar les mesquites que hi havia arreu de l’illa, i que representaven i encarnaven la preeminència religiosa i sociopolítica de l’Islam, i substituir-les per esglésies cristianes.

Les esglésies de repoblament són les  que es varen construir a la Part Forana, és a dir, fora de Madina Mayurca, el nom àrab de l’actual Palma, durant els anys posteriors a la conquesta catalana. Segons els historiadors, aquestes noves esglésies tenien una triple funció: eren lloc de culte, recinte assembleari i nucli aglutinador d’una població creixent però dispersa. A la butlla del papa Innocenci IV, del 1248, apareixen consignades per primer cop totes les parròquies que s’establiren durant els primers anys a Mallorca. N’eren una trentena. La majoria  o bé ja no existeixen o bé no conserven cap element de la seva forma primigènia a causa de les nombroses reformes sofertes al llarg dels segles.

Hi ha unes quantes esglésies, però, que sí que encara conserven trets del gòtic amb què van ser construïdes. Algunes d’elles estan ubicades en paratges naturals esplèndids, a fora vila, és a dir, lluny dels nuclis urbans dels pobles on antigament van ser parròquies. Entre les més destacables, hi ha l’església de Sant Miquel de Campanet, l’església de la Mare de Déu de la Pau de Castellitx, al municipi d’Algaida, i l’església de Sant Pere d’Escorca, a prop de Lluc.

Sant Pere d'Escorca

La Pau de Castellitx, de dimensions modestes però d’una elegància eixuta i neta, està situada entre Algaida i Randa, a la comarca del Pla de Mallorca. D’una única nau, però dividida en tres trams, s’hi venera la Mare de Déu de la Pau, de la qual hi ha una imatge –policromada, restaurada als anys 70 del segle passat– al cor del presbiteri. Un mur tanca el que antigament era el fossar, avui reconvertit en jardí. 

L’església de Sant Pere d’Escorca, avui d’accés restringit perquè està dins els límits d’una propietat privada, té l’encant d’estar situada prop del santuari de Lluc. L’església precedeix el santuari. Segons la llegenda, un dia remot del 1239 un pastor va trobar una imatge en una muntanya de la zona, la va portar a l’església de Sant Pere d’Escorca però l’endemà la imatge ja tornava a ser allà on l’havien trobada inicialment. Va ser allà on s’acabaria construint el santuari de Lluc, considerat el cor espiritual de Mallorca.

Situada a la Vall de Sant Miquel, al costat del torrent homònim, als peus de la imponent però hospitalària Serra de Tramuntana, l’església de Sant Miquel de Campanet, a la comarca del Raiguer, també apareix a la butlla papal del 1248. Quasi vuit-cents anys després de la seva construcció, encara conserva l’estructura i els principals trets de l’estil gòtic, descomptant-hi l’afegit del campanar d’espadanya al capdamunt de la porta d’entrada al recinte, que es va incorporar al segle XV. Com que estava molt lluny del nucli urbà, la parròquia va traslladar-se al centre de l’actual municipi a les acaballes del segle XIV.

Mitjançant aquesta ruta d’esglésies artísticament valuoses i històricament significatives, la qual només inclou una selecta tria de temples importants i emblemàtics, el viatger ja podrà fer-se una idea de l’enorme riquesa del patrimoni religiós de Mallorca

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.