Com era la situació del Cabanyal quan la seva proposta va guanyar el concurs?
—El Cabanyal era un barri assetjat per l’Ajuntament de València durant vint anys. L’havia sotmès a un intens mobbing immobiliari per tal d’aconseguir que els seus habitants se n’anessin deixant pas lliure a les ànsies especulatives de l’anterior consistori. Amb la crisi econòmica aquelles expectatives eren inviables i els inversors privats desaparegueren, però es tractava d’una qüestió d’encabotament que va fer que continués l’agressió.
—En quin sentit?
—No només es destruí la zona central del barri, amb nombrosos solars i edificis molt danyats, sinó que també provocaren un alt malestar social amb problemes de convivència i de divisió en el veïnat fruit del treball de destrucció del teixit social, tradicionalment viu i divers, en el qual s’havia esforçat l’anterior administració.
—Però era possible la recuperació
—Sí, també trobàrem un barri expectant, organitzat, participatiu i disposat a treballar per la seua recuperació.
—Com es va plantejar el projecte de rehabilitació?
—L’Ajuntament actual aprofità la possibilitat d’accedir a finançament europeu per redactar una nova estratègia par al barri, i férem un treball en paral·lel tècnic i ciutadà, de manera que el resultat fora, més que una estratègia de l’Ajuntament o de l’equip tècnic, una estratègia del barri.
—Com es va fer?
—Va suposar un treball molt intens al llarg de més de tres mesos en els quals, a més del treball habitual de recollida d’informació diversa, es va elaborar una metodologia per al disseny col·laboratiu de l’estratègia que donà un resultat que es pot veure a la web municipal i que, en general, va ser assumida pel barri com a pròpia. Aquesta estratègia contempla 11 línies d’actuació amb vora 40 operacions de diversos tipus que haurien d’implementar-se fins a l’any 2021.
—En quina fase del projecte s’està treballant?
—Encara està iniciant-se i això, amb raó, preocupa el veïnat: ha treballat molt i encara no veu cap resultat. El problema ve de l’enorme burocràcia que exigeix l’execució d’aquest tipus de projectes, que ha obligat a formar una estructura administrativa a posta, a més de crear procediments de treball que ací són nous. Això, amb una administració desbordada de treball i que, a més, ve de 24 anys de fer les coses d’una determinada manera que ara s’intenta canviar. Tot això costa.
—El procés de gentrificació i turistificació —pisos turístics, augment de preus de lloguer i venda, expulsió de residents antics...— que pateix València és semblant als de Palma i Barcelona?
—Sí, tot i que que els efectes no siguen encara tan intensos. Al centre ja es nota en alguns entorns la gran presència de turistes que fa uns anys era estrany trobar. També estan augmentat els apartaments turístics. A Russafa se substitueix comerç tradicional per bars i restaurants, habitatges per hotels... El pitjor és que la nova ordenança està destinada, més que a intervenir i controlar el fenomen, a afavorir el turisme. D’altra banda, ja hi ha alguns moviments ciutadans en diversos barris —almenys al Cabanyal i a Ciutat Vella— que adverteixen, denuncien i demanen solucions. La veritat és que estem a temps d’intervenir, perquè el problema encara no és enorme i tenim els exemples d’altres ciutats per saber el que pot passar i el que es pot fer, però és un assumpte complicat perquè té aspectes culturals, patrimonials, econòmics, de drets de les persones, que es contraposen... El que cal és una reflexió sobre què significa el turisme per a tots els agents i valorar si els beneficis que dona compensen les molèsties i les despeses que comporta. I també és necessària una voluntat política d’intervenir per regular aquesta activitat i equilibrar el dret que tenim com a turistes a visitar altres llocs amb el dret que tenim com a habitants a gaudir del nostre entorn.
—No hi ha una certa paradoxa en el fet de recuperar barris perquè acabin essent objecte del desig de l’especulació via gentrificació i turistifació?
—És el que pot passar al Cabanyal. Amb l’expectativa de la recuperació s’estan produint inversions dirigides a la rehabilitació que, tot i que en molts casos siguen per part de gent que vol aprofitar l’oportunitat d’anar a viure al barri, en altres poden tenir un caràcter especulatiu i turistificador. I ja hem sentit queixes per la pujada dels lloguers. El lloc ho té tot per poder resultar atractiu: entorn pintoresc i de valor patrimonial, vida de poble dins de la ciutat, tranquil·litat, prop de la platja... i aquests avantatges porten també el risc de la gentrificació i la substitució de la població actual. Potser molta gent no ho veu així, perquè, després d’anys de degradació provocada, la rehabilitació es veu com un bé absolut, però, com l’experiència ens mostra, el risc hi és. Però el barri també té una oportunitat magnífica per contrarestar aquest fenomen: la gran quantitat de propietats públiques que es van comprar per ser enderrocades i prolongar l’avinguda de Blasco Ibàñez i que ara es rehabilitaran o reconstruiran i que podrien anar destinades a habitatge social. I això, clarament, contribuiria a frenar la gentrificació. Però, de moment, només és una esperança.
—Què opina sobre l’anomenada turismofòbia, que seria la resposta crítica —mitjançant mobilitzacions, manifestacions, etc.— a l’excés de turisme en algunes ciutats?
—És una paraula despectiva inventada pel liberalisme econòmic dominant per desprestigiar qualsevol moviment o expressió que qüestione el model turístic actual. Cal qüestionar el model i i buscar-li alternatives. Això és objectivament positiu, mentre que el debat sobre la turismofòbia naix trucat i no veig que valga la pena entrar-hi.
—La llei aprovada per les Corts pot solucionar el problema de la manca d’habitatge social?
—Encara que millorable —per exemple, pel que fa al tractament de la rehabilitació— treballa en el sentit de fer efectiu el dret a l’habitatge, que és un dret humà, constitucional i estatutari, però caldrà veure si es pot aplicar i, quan siga possible, quins mitjans es destinen a la seua aplicació, perquè, com en tantes altres coses, el problema és, sobretot, econòmic.
—La polèmica sobre els pisos buits és recurrent. Què n’opina?
—És una injustícia feridora que queda recollida en la frase “gent sense cases i cases sense gent”. Hi ha instruments legals per actuar-hi, però per raons polítiques no s’apliquen amb decisió. Aquesta decisió és la que cal demanar a les lleis i als governs, perquè el dret de propietat no pot estar per damunt del dret a l’habitatge. I això hauria de ser la primera opció, i no entrar en un nou cicle de construcció com el que pareix que està tornant a començar. A veure si no hem après res i encara haurà durat poc la crisi...