Tarragona

Costa Daurada, cinc patrimonis

Pocs territoris concentren dins els seus límits diversos Patrimonis de la Humanitat. La Costa Daurada sí, i ací rau el seu caràcter excepcional. La Tàrraco romana, que vam explorar en el número anterior, és un d’ells. I en posseeix quatre més: els castells, la dieta mediterrània i el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet i l’art rupestre. Qui en dóna més?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Costa Daurada estén els seus tentacles terra endins, i abraça les comarques del Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i l’Alt Camp. Un condensat d’aquesta envergadura es tradueix en una rica varietat de paisatge, d’usos del territori, de tradicions, festes i, és clar, de gastronomia i de cultura del vi i de l’oli. Des del laberint mineral del massís del Montsant fins al cor de la romanitat a Tarragona, des dels centres de culte cistercencs fins a la seixantena de platges de sorra fina i daurada al llarg dels 81 quilòmetres de litoral, la profusió d’elements s’ordena amb una incomparable harmonia visual i estètica. D’entre tots, en destaquem tres, en aquesta ocasió, per haver estat reconeguts per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. Viatgem, doncs, fins a ells.

 

Els castells

Tot va començar amb la primera celebració de la Nit dels Castells de l’any 2007. En aquell acte es va fer públic el desig que els castells esdevingueren Patrimoni Cultural Immaterial, com a reconeixement a la seua transcendència dins la cultura catalana, però també com a via per salvaguardar-los.

La candidatura va ser impulsada per la Comissió Castells Patrimoni de la Humanitat, formada pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la revista Castells i el Centre Unesco de Catalunya. Un any més tard, la candidatura rebia al Parlament de Catalunya el suport unànime de tots els grups polítics. Finalment, el 16 de novembre de 2010, els castells eren declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

És indubtable que la tradició castellera conforma un dels màxims exponents identitaris que posseeix la cultura catalana i que té com a Quilòmetre 0 la plaça del Blat de Valls. És en aquesta plaça de la capital de l’Alt Camp on s’han carregat alguns dels castells més espectaculars, però també on es materialitza repetidament, i com ja és tradició, la històrica rivalitat entre les dues colles que formen els Xiquets de Valls, la Vella i la Joves.

I és a la plaça del Blat, també, pel simbolisme inherent a aquest espai públic on s’ha decidit emplaçar la seu del futur Museu Casteller, que hauria d’obrir portes el 2019.

De les diades castelleres que se celebren a les comarques tarragonines, no podreu perdre-vos la de Santa Úrsula, patrona de Valls. Aquesta cita és un dels moments culminants de la temporada castellera i, probablement, el més emblemàtic per la seua significació. El proper 21 d’octubre la plaça del Blat vibrarà amb la demostració i el mestratge de les colles més veteranes intentant descarregar castells de gamma extra. Quinze dies abans, el 6 d’octubre, el Concurs de Castells de Tarragona haurà omplit la Tàrraco Arena Plaça. Es tracta d’un esdeveniment amb caràcter extraordinari i de periodicitat biennal, que reuneix totes les colles que han carregat castells de vuit i de nou. El Concurs, que aquest any arriba a la vint-i-setena edició, esgarrifa en el moment en què més d’una desena de colles carreguen simultàniament castells enmig d’un retruny catàrtic de les gralles.

Castells davant la catedral de Tarragona /MANEL R. GRANELL

Entre el Concurs i Santa Úrsula, s’encabeix la Diada de l’Esperidió. Serà el 20 d’octubre la data d’aquest encontre a la porta de la catedral de Tarragona. Ací les estructures humanes s’enfilen cap al cel de la mateixa manera que fugen les línies mestres d’aquesta gran obra gòtica coronada per un enorme rosetó.

Sembla que els castells troben el seu origen en l’anomenat Ball de Valencians, una tradició que, si bé en un primer moment va estar vinculada a manifestacions religioses, posteriorment se’n deslligaria.

En les darreres dècades les estilitzades torres humanes han assolit una forta acceptació social, fins al punt d’assistir al naixement de colles arreu del territori. Només a la ciutat de Tarragona, n’hi conviuen quatre: la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Xiquets de Tarragona, la de Sant Pere i Sant Pau i els Xiquets del Serrallo.

Ara bé, el fenomen casteller situa el seu veritable epicentre a Valls o, com s’autoanomenen els mateixos vallencs, el Km. 0 del món casteller. A la capital de l’Alt Camp, la rivalitat és permanent entre les dues colles històriques de Catalunya, dues versions i dues visions dels Xiquets de Valls, la Colla Vella i la Joves.

Tanqueu l’any casteller a la fira de Vila-rodona el proper 4 de novembre. Aquest any l’espectacle està assegurat: un nou duel entre la colla Joves dels Xiquets de Valls i la colla Vella Xiquets de Valls.

Mercat Central de Tarragona / MANUEL ANTOLÍ

La dieta mediterrània

Era l’any 2010, al novembre concretament, quan el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, reunit a Nairobi, decidia que la Dieta Mediterrània fora declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. Un èxit per a la candidatura presentada per Espanya, Grècia, Itàlia i Marroc, la qual havia estat coordinada per la Fundació Dieta Mediterrània, amb seu a Barcelona. El camí havia estat llarg: dos anys de treball, des de 2008, que havien comptat, des dels inicis, amb el suport dels Departaments d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural i el de Salut de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 2009 el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat una declaració institucional de suport a la candidatura de la Dieta Mediterrània per a ser inscrita a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Avui la dieta mediterrània és una realitat incontestable: ningú no pot negar l’equilibri d’aquest patró alimentari, ni la font de salut que representa. El científic estatunidenc Ancel Keys fou el primer defensor d’aquesta dieta, a mitjan anys cinquanta del segle passat, quan estudiava la relació entre l’alimentació i les malalties coronàries.

I no només això: es tracta d’una expressió cultural comuna i diversa alhora; una expressió complexa amb un substrat compartit pels diversos pobles de la Mediterrània al llarg de mil·lennis, fruit d’un intercanvi intens i persistent al llarg dels segles.

Molí d'oli

A taula, aquest patró es concreta amb una rica varietat d’aliments, basada en cereals i derivats, llegums, fruit secs, fruita dolça, verdures i hortalisses. L’oli d’oliva hi té una rellevància especial, com també el consum moderat d’ous, carn, peix i els productes lactis. És clar, tot plegat acompanyat d’un bon got de vi.

A la Costa Daurada, hi trobareu els principals ingredients que en configuren el fonament. D’oli, se’n produeix encara artesanalment i posseeix la Denominació d’Origen Protegida Siurana. En el procés d’elaboració, la mà de l’home encara té molt a dir, com ara en la recollida de l’oliva. El fruit del preuat líquid és la diminuta arbequina, una varietat d’oliva que aporta fragància i suavitat. En trobareu una mica pertot arreu, des de l’extrem meridional de la Costa Daurada, on Vandellòs conserva encara un molí tradicional, fins al capdamunt d’aquesta petita geografia, a l’Espluga de Francolí. Als peus de la serra de Prades, les oliveres s’estenen pels pobles d’Alforja, les Borges del Camp o Maspujols. I també als vessants escarpats de la serra de Llaberia i del massís del Montsant; als plans de l’Alt Camp i del Baix Camp, a les ondulacions de la Conca de Barberà i al Tarragonès.

Parlem de vi. No el podem passar per alt, ja que a la Costa Daurada conviuen cinc DO. La de Montsant i la DOQ Priorat posseeixen quelcom d’èpic per sobreviure als costers d’una comarca accidentada; la DO Conca de Barberà ha de negociar amb el relleu suau que li pertoca i la de Tarragona, plàcidament amb la cota baixa. Al límit septentrional, la DO Penedès hi fa una tímida incursió. Ací i allà, s’eleven les emblemàtiques Catedrals del Vi, els cellers cooperatius modernistes amb què Cèsar Martinell, Pere Domènech i Roura i companyia revolucionarien l’estètica rural, important al camp un estil genuïnament urbà.

Amb la fruita i la verdura no tindríem fi. L’avellana, amb la seua Denominació d’Origen Protegida Avellana de Reus, crea els seus propis paisatges que colonitzen el Baix Camp, el Tarragonès, l’Alt Camp, la Conca de Barberà i el Priorat. Fet i fet, més de 22.000 hectàrees dedicades a un fruit que va aconseguir salvar aquest racó de món després dels estralls de la fil·loxera.

El calçot de Valls també gaudeix de certificació, una Indicació Geogràfica Protegida, a l’igual que la patata de Prades.

El port del Serrallo de Tarragona

I el peix, el peix de costa l’extracció del qual ha vertebrat la vida dels pobles mediterranis. De ports pesquers amb embarcacions familiars, encara en queden a la Costa Daurada, malgrat estar en un preocupant perill d’extinció. Torredembarra, Cambrils o els ports de l’Ametlla de Mar i l’Ampolla us serviran peix acabat de pescar. El peix blau, ací, posseeix la marca Q de Qualitat.

 

Els voltants del monestir de Poblet

Santa Maria de Poblet

Atansem-nos, ara, al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Des les dues alternatives possibles, accediu-hi per les anomenades Masies i el balneari de l’Espluga. Aquesta opció discorre pel límit entre els camps i el bosc de Poblet, situat als immediats contraforts de la serra de Prades. L’aproximació proporciona una perspectiva molt interessant.

Poblet és el conjunt cistercenc habitat més gran d’Europa. Amb poc més de trenta ànimes, alberga les despulles d’un extens planter de monarques de la Corona Catalanoaragonesa: Jaume I i el seu fidel ca; Pere el Cerimoniós, Ferran d’Antequera, Martí l’Humà o Alfons el Magnànim.

El 1991 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, la qual el descriu amb les paraules següents: “Situada a Catalunya, aquesta abadia cistercenca, una de les més grans i més completes del món, envolta la seva església, construïda al segle XII. Unida a una residència reial fortificada, guardiana del panteó dels reis de Catalunya i Aragó, impressiona per la seva majestuosa severitat”.

Sobta trobar-se a l’entrada una rèplica de les Torres de Serrans de València, edificades a escala. Però no, no es tracta d’una imitació, sinó precisament del contrari: la còpia és la valenciana, sobredimensionada i un punt ostentosa.

L’abadia de Poblet cal entendre-la en diàleg amb dues més que completen l’anomenada Ruta del Cister: la de Santes Creus i Vallbona de les Monges, aquesta última a la comarca lleidatana de l'Urgell. Aquest recorregut és, probablement, la proposta turística amb més sentit territorial. L’objecte és unir els tres monestirs cistercencs, mitjançant un itinerari que es pot realitzar en cotxe, a peu o en bicicleta. En els darrers anys, ha pres força la versió cicloturista i s’ha consolidat com a destinació de cap de setmana, en la qual es barregen cultura, tradició, gastronomia, vins i paisatge.

El recorregut, circular, suma uns 110 quilòmetres i uneix tres comarques: la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l'Urgell. La Ruta del Cister discorre per camins rurals i alguna carretera amb baixa intensitat de trànsit, i per a la pràctica senderista està senyalitzada com a Sender de Gran Recorregut GR-175. Recórrer-la és endinsar-se en un món rural on el temps sembla haver-se aturat, on la tranquil·litat ho envaeix tot i en què la rica xarxa de camins rurals immergeix el visitant en el paisatge. Un recorregut en què espiritualitat, territori, paisatge i vi es fonen en una solució única i proporcionadament sòbria.

 

L’art rupestre

Quan el 1998 l’art rupestre de l’arc mediterrani va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, la Costa Daurada encara tenia molt a aportar. A Capçanes es troben uns dels jaciments amb més trascendència d’aquestes comarques, descoberts el 2006. Es tracta d’una vintena de conjunts pictòrics, que representen més de 150 figures humanes, i d’animals, entre els quals hi ha un gran toro de 54 centímetres, un dels més grans documentats fins avui. Una altra de les singularitats que s’han descobert i que atorguen un pes específic a la zona de Capçanes, són tres gravats al sostre que representen tres cérvols. Podreu visitar les pintures el primer dissabte de cada, sempre amb reserva prèvia.

La serra de Prades, l’últim contrafort muntanyós abans de la plana i el litoral, atresora també una gran quantitat de mostres rupestres, ocultes entre barrancs, tossals i serres secundàries de què es compon aquest conjunt muntanyós. Se'n destaquen algunes com les de l’abric del Mas d’en Llort, l’abric de Mas d’en Ramon d’en Bessó o l’abric de la Serra de la Mussara.

El Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre-Muntanyes de Prades, ubicat a Montblanc, us permetrà remuntar el temps fins a la prehistòria.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.