Els crítics

L’antologia era una festa

El 1980, els poetes, estudiosos i agitadors Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura presentaven l’estudi ‘Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979)’, un repàs per una dècada decisiva en l’evolució poètica. Molts anys després, quintupliquen l’aposta i guanyen la grossa amb ‘Mig segle de poesia catalana’, una celebració poètica més que una antologia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una antologia és un atac de cavalleria èpic i suïcida contra una divisió cuirassada. Tot antologador s’enfronta a tries i omissions, ha de fer talls i agrupacions, ha de dimensionar col·lectivament allò que és un fet individual. I ha de saber domar la pulsió subjectiva.

Sobretot en narrativa, sovintegen les antologies que naufraguen per la manca de coneixement del que es fa en el conjunt del territori. O per ínfules canòniques que bandegen opcions vàlides però que s’esmunyen del radar estètic dels encarregats de la tria. També hi ha llibres que no van enlloc per excés de bonhomia amb propostes i autors d’interès dubtós.

Sortosament, però, també hi ha antologies que, tot i les possibles mancances i omissions, compleixen amb escreix els seus objectius. I tot i que el propòsit no era senzill, Altaió i Sala-Valldaura han estat capaços de generar un llibre valuós per la capacitat de condensar amb sensibilitat territorial i pluralitat estètica mig segle de poesia en català a través de 231 autors i 231 poemes dividits per la cronologia i per tres successos històrics cabdals.

La primera de les tres parts es dedica a “La generació del setanta”, “nascuts en postguerra, entre el 1940 i el 1958, formats en una llengua imposada, tota la castellania i la creu (...)”, entre altres condicionants rellevants. El fet històric que marca aquesta generació és el Maig del 68, la data que ajuda a establir el marc cronològic de mig segle poètic. En tot cas, el tall en la data de naixement dels autors el 1940  provoca les primeres omissions serioses, reconegudes i referenciades pels autors: un atzar natalici que deixa noms fonamentals com els de Feliu Formosa, Màrius Sempere, Francesc Garriga, Jaume Pérez Montaner, Josep Palàcios, Joan Margarit o Montserrat Abelló. Figures, no obstant això, que “formen part d’unes circumstàncies que difereixen del comú estudiat i que mereixen sens dubte un reconeixement i estudi a part”. La decadència del realisme, sense bandejar el compromís cívic i lingüístic, una visió unitària dels territoris de parla catalana i una incorporació bastant marcada de la tradició anglosaxona serien trets comuns.

El segon fet històric que serveix d’eix aglutinador és la caiguda del Mur de Berlín, context vital dels autors i autores nascuts entre el 1958 i el 1975, una generació marcada per un cert rebuig a l’avantguarda, una tirada pel lirisme i el que els antologadors defineixen com una “consciència de pèrdua” força generalitzable, compatible alhora amb una visió vitalista. Hi ha també una presència de la música com a marc referencial que experimentarà el seu esclat en la generació posterior. A banda d’això, un aspecte significatiu ressaltat per Altaió i Sala-Valldaura té a veure amb la llengua: “Nascuts des de la fi dels anys cinquanta fins a la mort de Franco, gairebé tots ells van tenir la possibilitat de rebre l’ensenyament del català i en català. Vet aquí per què un conreu més estàndard de l’idioma va reemplaçar l’exuberància, enlluernadora o enlluernada, tan expressiva, dels autors dels setanta”.

L’extensió del període estudiat, amb tot, genera la mixtura més rica del llibre, la unió de noms ben consolidats amb el que els autors anomenen la “generació del tercer mil·lenni”, autors i autores nascuts entre 1976 i 1997, la qual cosa fa que el joveníssim però prometedor Guillem Gavaldà tanque el volum. Es tracta d’una generació amarada de l’oralitat i dels nous llenguatges, que fa servir “recursos de caràcter parateatral o teatral”, que combina en molts casos la condició de músics i poetes. Un grup, tanmateix, que malgrat les disrupcions no renega del mestratge de les generacions anteriors i, especialment, dels poetes del 70. Grup també molt articulats territorialment: no debades, la presentació en societat de molts d’aquests noms, alguns ja consolidats, fou una antologia prologada —no és casual— per Enric Casasses, Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (2008).
Una generació que ha creat però també ha agitat el panorama, que ha retornat la poesia a la seua dimensió oral i ha entreteixit una xarxa de festivals i locals, amb L’Horiginal com a referent icònic. La generació de la caiguda de les Torres Bessones i la d’un món precari en el terreny laboral que té derivades en la seua activitat intel·lectual. Circumstància que no ha evitat un gran dinamisme a l’hora de nodrir o posar en marxa nous segells amb la poesia com a nexe. El grup que està fent possible un relleu de totals garanties.

Mig segle de poesia catalana és un festí poètic, un volum que permet llegir, plegats, Carles Hac Mor, Hilari de Cara, Elies Barberà, Mireia Calafell, Víctor Obiols, David Castillo, Míriam Cano, Lluís Solà, Maria-Mercè Marçal, Joan-Elies Adell, Miquel de Palol, Pere Joan Martorell, Anna Gual o Andreu Gomila, per citar tan sols alguns noms. Poemes de factures i temàtiques diferents en un llibre que ens ajuda a contextualitzar i lligar fils gràcies també als oportuns textos finals de reflexió poètica de “L’estat de la qüestió”.

No oblidem, en tot cas, el que segurament és el més important per al públic general: tenir a l’abast tot un ventall ric, divers i valuós de propostes poètiques.

Mig segle de poesia catalana
VICENÇ ALTAIÓ / JOSEP M. SALA-VALLDAURA
Proa, Barcelona, 2018
Antologia poètica, 495 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.