Tarragona

Tàrraco, romanitat a la costa daurada

Fou ací on Gneu Escipió va ubicar aquella guarnició originària, en ocasió de la Segona Guerra Púnica. Aquest primer ‘oppidum’ seria la llavor de la futura ciutat de Tàrraco, que es convertiria en una base militar de primer ordre a Hispània i centre d’irradiació de la romanitat. L’any 2000, Tàrraco i el seu conjunt monumental i arqueològic van ser declarats Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i, per aquesta raó, han esdevingut un dels principals atractius del turisme cultural a la Costa Daurada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Gneu Escipió va escollir un turó per situar-hi l’emplaçament militar. Des de dalt, el vessant que donava a un port natural era suau. Si girava la vista, el promontori mostrava la seua faceta abrupta, que garantia una bona capacitat defensiva. Gneu va instal·lar-hi el campament i, al seu voltant, no escatimaria recursos per construir-hi sòlides muralles. L’assentament primigeni evolucionà cap a una nova estructura que superava les funcions estrictament castrenses i que oferia a la base de la muntanya un espai residencial. Naixia i creixia, doncs, una realitat de naturalesa urbana al voltant del port i d’un antic poblat ibèric.

Port i muralla en foren els ingredients fonamentals: mentre l’un afavoria l’intercanvi comercial i l’arribada de nous habitants, l’altra mantenia el caràcter defensiu.

La presència estable de les tropes romanes va atreure-hi comerciants i buscadors de fortuna que veien en Tàrraco una terra d’oportunitats. La ciutat cresqué i es consolidà amb una rapidesa inaudita. No debades, per la seua lleialtat a l’imperi, el 45 a.C. Juli Cèsar li atorgà la qualitat de colònia, i passà a batejar la ciutat Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.

Algunes dècades més tard, en època d’August, la designació de capital de la província Tarraconense va afavorir el creixement urbanístic i econòmic de la ciutat que assoliria la seua màxima esplendor al segle II d.C.

No hi ha dubte, a més, del caràcter geoestratègic de la ciutat. Com a mostra, era el punt d’intersecció de dues vies. D’una banda, la Via Augusta, que feia el seu recorregut per la costa i travessava la ciutat i, de l’altra, l’anomenada Via De Italia in Hispania, que comunicava Tàrraco amb l’interior passant per Ilerda (Lleida) i Caesaraugusta (Saragossa). El nom d’aquesta segona via demostra la importància del port de Tàrraco com a lloc d’arribada de vaixells procedents d’Itàlia i d’altres punts de l’Imperi.

AQÜEDUCTE DE FERRERES. El creixement urbanístic de Tàrraco obligà a bastir una complexa xarxa d’abastiment d’aigua. Conegut també com a Pont del Diable, portava l’aigua del riu Francolí.

Un patrimoni digne de la Humanitat

La transcendència de Tàrraco dins la civilització romana i l’alt valor patrimonial que posseeix actualment el seu conjunt arqueològic van ser determinants perquè el novembre de l’any 2000 la UNESCO el declarara Patrimoni de la Humanitat. Els monuments, presents a Tarragona com a Altafulla, Constantí i Roda de Berà, representen un dels principals focus d’atracció turística de la Costa Daurada, la qual posseeix, a més, altres elements declarats Patrimoni de la Humanitat, com la dieta mediterrània o la tradició castellera.

És per això que al 2009 es va impulsar el Pla de Competitivitat de la Tàrraco Romana, el qual tenia com a objectiu definir Tarragona i el seu entorn com una destinació de referència a la Mediterrània i crear una marca turística amb entitat pròpia al voltant del Patrimoni de la Humanitat. Durant els tres anys d’implementació de l’esmentat pla s’han dut a terme projectes com l’Agenda Tarraco, el Tarraco Tiquets o l’inventari de camins.

Avui, la Tàrraco romana s’ha consolidat com una destinació de primer ordre per a tot aquell que vulga copsar l’origen, la importància i el sentit d’aquesta ciutat nascuda del deliri expansiu de l’imperi romà.

La ciutat i els seus monuments, una vil·la, un aqüeducte, una pedrera i altres elements confegeixen el relat d’un episodi cabdal de la història antiga pròxima. Regalem-nos, doncs, una passejada.

Muralles

Iniciem el recorregut a les muralles, per ser aquestes les restes més antigues de l’assentament romà. Es pot suposar que la primera fortificació degué estar construïda en fusta, però la ràpida transcendència que cobrà la base militar i la consegüent expansió urbanística desembocaren en un enfortiment dels mitjans defensius. Així, entre el 217 i el 197 a.C., es bastí la primera muralla de pedra. La seua contundència ho diu, és un indici de la importància geoestratègia i política del lloc: per a una alçària de sis metres, la base de la muralla s’estenia sobre quatre metres i mig. Als murs perimetrals, s’afegien les torres amb finalitats d’observació i de control. Avui en queden tres en peu, la de l’Arquebisbe, la del Cabiscol i la de Minerva, que conté la inscripció romana més antiga de la península Ibèrica.

Posteriorment, una segona intervenció estengué la muralla fins al port. Una transformació que, ateses les dimensions de la nova construcció (al voltant dels dos metres d’alçària), degué tenir una funció més aviat de delimitació urbana. Seguiu el Passeig Arqueològic arran del poc més d’un quilòmetre de muralla que es conserva per imaginar la magnitud dels tres quilòmetres i mig de fortificació que encerclaren Tàrraco.

Circ

Fenomen de masses avant la lettre, el circ acollia curses de cavalls i de carros, tirats per dos o quatre cavalls. Bigues i quadrigues competiren en aquest recinte ovalat de 325 metres de llargada per 110 d’amplada, amb una capacitat per a 30.000 espectadors, i situat entre la Via Augusta i el Fòrum provincial. L’estat de conservació del monument, que va ser construït al segle I d.C. durant el regnat de Domicià, és excepcional. De fet, és un dels més ben conservats d’Occident. Encara resten dempeus els arcs que servien de fonament per a les grades i les escales, sota els quals una sèrie de corredors coberts distribuïen els espectadors per tot l’edifici.

Vora el monument, hi ha el Pretori, una torre d’època romana, que allotjava les escales que permetien el pas de la ciutat baixa al Fòrum provincial a través del circ, amb el qual està comunicat per passadissos subterranis.

Fòrum de la colònia

El Fòrum de la colònia va ser el centre neuràlgic de Tàrraco. Els carrers principals hi conduïen i s’hi concentrava tota l’activitat pública de la ciutat, per la qual cosa es va convertir en un punt de trobada i de reunió de les elits locals. A més, s’hi va desenvolupar tota l’activitat administrativa. Va ser, en definitiva, el cor de la vida social i política de la colònia.

El Fòrum local estava situat a la part baixa de la ciutat romana, dins l’àrea residencial, a mig camí entre l’espai administratiu provincial i el port. Actualment està delimitat pels carrers de Cardenal Cervantes, Lleida i Gasòmetre.

Fòrum provincial

Cap a l’any 73 d.C., en època de l’emperador Vespasià, es va construir el Fòrum provincial a la part alta de la ciutat. Tenia la funció de dirigir la província des del punt de vista polític i econòmic. L’òrgan rector de la nova xarxa administrativa va ser el Consilium Provinciae Hispaniae Citerioris (Consell Provincial).

El lloc escollit per establir les dependències governamentals va ser la part més alta de la ciutat, un espai de propietat estatal des d’època fundacional amb una extensió total que es devia acostar a les 7,5 hectàrees. El Fòrum provincial s’articulava en terrasses aprofitant el desnivell del terreny. A la terrassa superior es va situar el recinte de culte imperial i a sota, la plaça de representació. En una tercera terrassa hi devia haver el circ que, construït uns anys més tard, va completar el conjunt monumental.

A la plaça de representació, centre neuràlgic, s’hi trobaven espais de primer ordre, com el tabulari (arxiu de l’Estat) o l’arca (caixa de l’Estat).

Amfiteatre

L’amfiteatre va completar la trilogia d’edificis destinats als espectacles. Teatre, circ i amfiteatre distingien Tàrraco com una ciutat romana amb innegable poder, capital d’una de les províncies imperials.

L’edifici, fora del nucli urbà, estava situat molt a prop de la ciutat i a tocar de la Via Augusta i de la platja, on es descarregaven els animals que havien de participar als espectacles.

A l’amfiteatre lluitaven gladiadors i feres, que també s’hi caçaven. A més, s’hi ajusticiaven els condemnats a mort.

L’edifici és de planta el·líptica. L’arena, o espai on es desplegava l’espectacle, té unes dimensions de 62,50 per 38,50 metres. Tallant l’arena hi devia haver les fossae. En una petita sala a manera de capella es va descobrir una pintura mural que representava Nèmesi, la dea protectora dels gladiadors. Les grades estaven dividides en tres sectors i es van construir retallant la roca al costat nord i recolzant-les sobre voltes a la resta de l’edifici. Se n’ha localitzat també la tribuna, les portes principals de sortida a l’arena i una part molt petita de la façana.

El gener de 259, el bisbe cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, van ser cremats vius a l’arena d’aquest recinte. Això motivà la construcció al segle VI d’una basílica de culte dedicada als màrtirs. Al segle XII es va edificar l’església romànica de Santa Maria del Miracle sobre la primitiva basílica paleocristiana.

Teatre

El teatre va ser el primer dels tres edificis que es van construir per acollir espectacles. L’edifici semicircular aprofitava el pendent natural del terreny per recolzar part de la grada. Tenia tres nivells diferenciats i podia acollir 6.000 espectadors. Ubicat entre el fòrum local i el port en una de les zones de la ciutat amb més vida, aquest monument del segle I d.C. va mantenir bona part de la seua graderia fins al segle XIX, quan va ser destruïda per afavorir l’expansió industrial. Als anys 70 del segle XX, empreses constructores van comprar els terrenys amb l’objectiu d’aixecar-hi habitatges. La campanya ciutadana “Salvem el teatre romà” va aconseguir aturar el projecte.
Tot i haver patit una important destrucció i restar ocult als ciutadans durant molts segles, el teatre romà de Tàrraco és un element imprescindible per entendre una de les zones més dinàmiques de la ciutat: el port i el seu barri portuari.

Necròpoli paleocristiana

La Necròpoli és una de les àrees d’enterrament més extenses i importants de Tàrraco. Està situada als afores de la ciutat, vora el riu Francolí, en uns terrenys que havien estat ocupats per vil·les i que al segle III d.C. es cristianitzaren i es convertiren en un lloc sagrat. Es tracta d’un cementiri excepcional, considerat dels més grans i importants de tot l’occident de l’Imperi romà, amb més de 2.000 inhumacions datades des del segle III fins al VII d.C. S’hi han descobert des de magnífics mausoleus fins a senzilles sepultures. La Necròpoli es completa amb una basílica construïda al segle V que disposa d’un baptisteri i de cambres funeràries.

Aqüeducte de les Ferreres

Tàrraco va disposar en època romana de dos aqüeductes que abastien d’aigua la ciutat. El primer la recollia del riu Francolí i el segon, l’aigua del Gaià. Aquestes conduccions hidràuliques tenien com a missió conduir l’aigua fins als dipòsits distribuïdors emplaçats a la ciutat (castella aquae). Per facilitar les tasques de conducció, el traçat dels aqüeductes aprofitava el pendent natural del terreny. Malgrat això, hi havia moments en què els accidents geogràfics eren insalvables de forma natural. En aquests casos es va optar per fer passar la conducció de l’aigua sobre una estructura d’una o més filades d’arcades.

L’aqüeducte de les Ferreres (segle I d.C.) és un exemple d’aquest tipus. Consisteix en dues filades d’arcades superposades construïdes amb carreus. La inferior està composta per 11 arcs de 6,30 metres de llum i 5,70 d’alçària. La superior en presenta 25 de similars dimensions. L’alçària màxima de la construcció és de 27 metres i la longitud, de 217 metres. La construcció en arcades està coronada per una conducció per on circulava l’aigua i que originàriament degué anar coberta. El sòl de la construcció devia estar impermeabilitzat mitjançant un morter característic que evitava les fuites de líquid.

Vil·la romana dels Munts

Els Munts és una de les vil·les aristocràtiques més ben conservades de la Hispània romana i està situada a poc més de deu quilòmetres de Tàrraco. El lloc escollit és el vessant d’un turó proper a la platja. Un lloc perfectament comunicat per via terrestre o marítima fins a Tàrraco, proper al riu, amb unes vistes excepcionals al mar i un clima agradable durant bona part de l’any. Un lloc que avui encara continua sent idíl·lic. La vil·la estigué destinada a l’oci i al lleure de les elits de la ciutat.

D’entre els seus elements, destaca el mitreu, per les seues grans dimensions, properes a les de les termes de Caracal·la a Roma, un dels més grans coneguts de tot l’imperi. Era habitual trobar centres de culte a Mitra a les ciutats i als campaments militars, però no integrats a les vil·les.

Conjunt monumental de Centcelles

Centcelles és un magnífic conjunt arquitectònic que trasllada al visitant a la darrera etapa de l’època romana al nostre territori. Dins la sala principal es conserva gran part del mosaic que decora la cúpula, un fet excepcional en si mateix. Centcelles està en un lloc estratègic: situat molt a prop de la ciutat de Tàrraco, al costat del riu Francolí i al peu de la Via De Italia in Hispania que menava a terres d’interior. El conjunt arquitectònic impressiona, i potser provocar aquest efecte en degué ser l’objectiu principal. Murs extraordinàriament gruixuts fets amb pedra, maons i gran quantitat de morter de calç, sales de grans dimensions cobertes amb cúpula, pintures i mosaics per decorar parets i sostres, estances amb calefacció, piscines d’aigua calenta i d’aigua freda... Tot plegat, la màxima expressió de l’ostentació.

Però què degué ser Centcelles? Un edifici religiós? Un mausoleu? Una vil·la aristocràtica? Un campament militar? La pregunta encara espera resposta.

Pedrera del Mèdol

Les principals pedreres tarraconenses estaven destinades bàsicament a l’explotació de pedra calcària, molt freqüent al voltant de la ciutat. Actualment se’n coneixen una desena, encara que la més espectacular per dimensions i estat de conservació és la del Mèdol.

El Mèdol és una gran foia de més de 200 metres de llargada i una amplada d’entre 10 i 40 metres, produïda per la constant extracció de pedra en època romana. Al centre de la pedrera s’alça una agulla de pedra de 16 metres d’alçària que marca la cota original de la roca abans d’iniciar-se l’explotació. Es calcula que d’aquesta pedrera es van extraure aproximadament un total de 50.000 metres cúbics de pedra.

Arc de Berà

A uns 20 quilòmetres al nord de Tàrraco, s’erigeix l’Arc de Berà, que fou construït per disposició testamentària de Luci Licini Sura entre el 15 i el 5 a.C. i dedicat a l’emperador August. Aquest veritable símbol de la Tàrraco romana es tracta d’un arc honorífic del qual queden poques peces originals. Per desgràcia, ha quedat aïllat enmig de la tumultuosa carretera Nacional 340, que recorre, com ho va fer dos mil anys abans la Via Augusta, la costa mediterrània.

Al llarg dels segles, el monument ha sofert nombroses modificacions. A part del deteriorament pel pas del temps, algunes restauracions desafortunades, i fins i tot un atemptat, en van fer perillar seriosament la integritat. L’arc està incomplet, ja que hi falta un cos superior on probablement hi havia un grup d’escultures que representaven August i altres membres de la seua família.

Torre dels Escipions

El monument funerari més ben conservat de la Tàrraco romana. Malgrat que les referències més antigues ja relacionaven aquest monument amb el sepulcre dels germans Escipió, generals morts a Hispània durant la Segona Guerra Púnica, estudis recents daten la torre del segle I d.C. En qualsevol cas, trobareu questa torre al peu de la Via Augusta, gairebé donant la benvinguda al viatger que provenia del Nord.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.