L’autora Carys Davies, que fins ara havia escrit dos llibres de relats breus que no havien estat traduïts al català, sorprèn amb una novel·la tan arriscada com la història que explica: un home vidu decideix deixar la seva granja i la seva filla de 10 anys per descobrir si els misteriosos ossos d’animals gegants que s’han trobat a Kentucky pertanyen a animals que encara sobreviuen a l’oest de l’Amèrica del Nord.
Obsessionat per trobar-los, convençut que han de ser allà —caminant sobre les seves grans potes i amb uns ullals increïbles—, John Cyrus Bellman marxa cap a l’oest remuntant el riu Missouri, seguint la ruta del que ell anomena “l’expedició del President”. Es tracta de la que també es va batejar com “l’expedició de Lewis i Clark”, una missió d’exploració encarregada pel president dels EUA Thomas Jefferson després de la compra de Louisiana a França. Entre 1804 i 1806, Lewis i Clark van remuntar el riu Missouri, van travessar les Rocalloses, que divideixen bàsicament el subcontinent en dues conques, i van arribar al Pacífic. L’objectiu dels Estats Units era expandir-se cap a aquell oest desconegut, primer a l’anomenada Louisiana —que llavors ocupava tot el centre dels Estats Units— i després més enllà de les Rocalloses.
Bellman s’endinsa en aquelles terres encara verges amb la mateixa ingenuïtat que l’autora exhibeix per endinsar-se en la temerària aventura d’escriure sobre l’oest com si el western no existís. L’autora ho aconsegueix.
La novel·la és, efectivament, un viatge a l’oest allunyat dels tòpics establerts pels westerns —cinematogràfics o literaris— que el van convertir en gènere. Deixa de banda també l’èpica i el romanticisme i els valors que mouen els personatges dels westerns clàssics i no clàssics. La raó és que l’autora s’ha deslliurat de la pesada càrrega de la tradició narrativa sobre el salvatge oest i cavalca lliure per un territori on semblava impossible trobar nous camins.
A l’Oest de Carys Davies no hi ha pistolers sinó tractants de pells, comerciants, un frare espanyol i un matrimoni holandès.
A l’Oest de Davies les dones no són febles i les nenes no són estúpides. De fet, la Bess, la filla d’en John Cyrus, és l’altra protagonista de la història. Perquè l’autora no acompanya només l’aventurer, també es queda a la granja on Bess ha de conviure amb una tieta malcarada i créixer sense el pare, entre mules, guites i eugues. De fet, el referent més directe d’aquest Oest és possiblement El poni roig de John Steinbeck, una petita però gran història d’una granja de l’oest vista des dels ulls d’un nen.
En el cas d’Oest, la història de la petita Bess esdevindrà la principal, com no havia passat mai en cap pel·lícula o novel·la asfixiada sota les normes més tòpiques del gènere.
Els indis d’aquest Oest no són salvatges ni ho volen ser. De vegades es deixen hipnotitzar per les galindaines que el protagonista porta al sarró i altres vegades són sorruts i esquius. Però mai s’hi ha d’enfrontar.
A mig camí, John Cyrus contracta un guia indi de nom gens èpic, Dona Vella de Lluny, que el portarà riu amunt i que serà el seu contrapunt en les reaccions al temps i el paisatge. Un Sancho Panza amb qui no es pot entendre perquè només parla la seva llengua nadiua. “Semblava —pensa l’indi cap al final de la novel·la— que [els blancs que parlaven la seva llengua] volien mantenir els seus idiomes en secret, com un parell d’armes que no volien regalar”.
A l’Oest de Davies, de testosterona n’hi ha però ja no llueix heroicament com a motiu d’una exhibició de valor en un duel sinó que esdevé l’interruptor d’una sinistra i patètica pulsió per les noies impúbers.
De pistoles, n’hi ha, però no disparen mai contra persones. I poques vegades contra animals.
I no hi ha soldats. Només la llegenda de Clark i la seva expedició, com a teló de fons.
Tampoc l’estructura de la novel·la és clàssica. Sense abusar-ne, l’autora fa servir flash-backs i flash-forwards —salts enrere i endavant en el temps— quan convé al ritme de la narració i la seva personal manera d’exposar-la.
El resultat és una petita obra d’enginyeria realitzada amb extraordinària llibertat i molta discreció. La manufactura de Davies és tan súbtil que la lectura és natural, sense entrebancs ni escarafalls. El lector té la sensació que està deixant-se portar per una història trivial i simplement fluida quan veritablement s’està enfrontant a les terribles decisions que canvien una vida i la dels que l’envolten, a les amenaces reals que assetgen les criatures, a la ingenuïtat dels somnis i la crueltat verídica dels malsons.
Carys Davies demostra que encara es pot narrar una història situada en l’Amèrica del Nord del XIX sense caure en el western, allunyant-se de tots els tòpics i acostant-se, sense lliçons ni discursos pretensiosos, a la veritat. Tota una aventura literària.