La llei d’immigració italiana és més dura que la llei d’estrangeria espanyola o els governs respectius trien a conveniència si consideren els nouvinguts immigrants o refugiats?
Les lleis d’estrangeria i immigració en l’àmbit europeu queden, en bona mesura, sota la sobirania dels respectius Estats, ja que, en aquest àmbit, es parla de “coordinació” a nivell europeu mentre que en l’asil s’apel·la a l’“harmonització”. En el primer cas pot haver-hi diferències, per exemple, quant al règim d’infraccions i sancions aplicables; en el segon, la pretensió del Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA o sistema Dublín) era esborrar aquestes diferències.
Els Estats no poden “triar a conveniència” les persones que estaran dins del règim d’immigració o d’asil perquè han d’aplicar la legislació internacional vigent que els vincula. En concret, la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats (Ginebra, 1951) i el Protocol sobre l’Estatut dels Refugiats (Nova York, 1967), a més de les disposicions del SECA i les pròpies del dret internacional com, entre d’altres, la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (Montego Bay, 1982).
El 2016 defensava vostè, a la Revista Deusto de Derechos Humanos, que la crisi dels refugiats que arribaven a Grècia, “la mal anomenada ‘crisi dels refugiats’ posa en evidència fins a quin punt ha fracassat l’anomenat Sistema Comú d’Asil”. El cas actual ho ratifica?
La mal anomenada “crisi dels refugiats” respon a una situació d’emergència fruit d’una nefasta gestió política, que connecta amb la precària articulació del SECA i el que es pot considerar una desnaturalització del dret d’asil. La idea subjacent és la pèrdua del sentit originari del dret d’asil, com a protecció internacional contra la persecució, dins d’un procés de mercantilització dels drets que sembla oblidar que l’asil és un dret humà.
El moment actual és fruit d’aquella situació, però no pot obviar-se la responsabilitat multidimensional europea, com molt bé han explicat experts en la matèria com De Lucas o Naïr. No es poden oblidar els motius que fan que aquestes persones isquen dels seus països d’origen (l’explotació dels seus recursos naturals, la guerra, la fam, els efectes del canvi climàtic, etc...) en la línia de la famosa teoria dels factors push-pull.
Què s’hauria hagut de fer en aquests dos anys?
No sols en aquests últims anys, sinó en les dues darreres dècades des que es va pensar en el SECA s’hauria d’haver fet l’esforç d’implementar-lo. Aquest sistema va sorgir des de la bases de la progressiva col·laboració, cooperació i harmonització de les legislacions nacionals, la qual cosa exigeix fortes dosis de solidaritat entre els Estats membres que, com sabem, no s’han donat. A més, el SECA amaga debilitats, com ha posat de manifest el Tribunal Europeu de Drets Humans. Va nàixer com una proposta poc equitativa, ja que la responsabilitat cau de manera desproporcionada sobre els països fronterers; poc eficient, entre altres qüestions, perquè els criteris d’assignació de responsabilitat de Dublín no coincideixen amb les preferències dels sol·licitants; poc garantista amb els drets dels sol·licitants, ja que no tots els Estats de la UE han garantit l’examen de la sol·licitud just i eficient; i a més, car econòmicament, quant al seu manteniment i als procediments relacionats amb ell.
El 2014 va publicar un estudi sobre “els moviments socials de participació des d’Espanya i Itàlia: una perspectiva comparada”. Pel que fa a la immigració, hi ha menys solidaritat a Itàlia que al País Valencià o a Catalunya?
No crec que puga afirmar-se, de manera absoluta, que hi ha més solidaritat amb les persones immigrants o les sol·licitants d’asil en un Estat o altre, perquè això seria tant com identificar, sense cap matís, la voluntat política puntual amb la del conjunt de la ciutadania. Per exemple, en el cas de l’Aquarius, encara que la resposta del Govern italià ha estat la de tancar els seus ports, algunes ciutats italianes van mostrar la seva voluntat d’acollida.
En la meua opinió s’ha de pensar en com es construeix aquesta solidaritat. Si es recorre als discursos que fomenten la por a l’altre (amb idees com la competència pels recursos escassos, l’abús de l’Estat del benestar, les amenaces des del punt de vista cultural o fins i tot la referència al terrorisme), es molt difícil que la solidaritat s’enfortesca. Així proliferen a nivell europeu els moviments ultranacionalistes i d’extrema dreta. En canvi, si s’insisteix en les bases de l’Estat democràtic de dret, que són incompatibles amb la vulneració de drets, i en la riquesa de la diversitat, la solidaritat hi és implícita.
Els acords de la UE amb Turquia per retenir els refugiats de Síria i no deixar-los creuar a Grècia han estat efectius. En canvi, les quotes de refugiats que cada país havia d’admetre segons la UE no s’han complit en molts Estats. És un fracàs de l’Europa dels valors?
Efectius en quin sentit? En el sentit que no importa si es vulneren els drets humans mentre no arriben a territori de la UE persones que haurien d’estar protegides segons el dret internacional? Més que efectiu, jo diria que aquell acord és una evidència de la banalització del dret d’asil. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre que s’hagi realitzat aquesta declaració sense poder demostrar, entre altres qüestions, que Turquia puga ser considerat un tercer país segur o que el seu sistema d’asil siga comparable al de la Unió.
D’altra banda, l’incompliment de les quotes establertes per part dels diferents Estats obeeix a aquesta manca de solidaritat que deia abans i a la mateixa debilitat del SECA. Estem en un moment en el qual, efectivament, els valors europeus són ignorats. S’ha de recuperar, per exemple, l’esperit del Tractat de Lisboa que fa referència al respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat l’Estat de dret i, per descomptat, el respecte als drets humans.
Què és més necessari avui a la UE: una política d’immigració comuna o una legislació sobre immigració veritablement comuna?
No es poden separar, les propostes polítiques s’han de plasmar en disposicions normatives per fer-se efectives. El punt de partida és concebre realment la mobilitat humana com una qüestió (que no un problema) que cal abordar des de la dimensió europea, des de la imprescindible cooperació i solidaritat de tots els Estats de la UE. Els desafiaments que suposa la immigració i l’asil superen les possibilitats d’una resposta estatal. Els reptes de futur van més enllà de la concepció restrictiva actual de la immigració i asil. Per tant, serà necessari incloure en la protecció internacional, per exemple, la figura dels refugiats mediambientals.
A més, aquesta inajornable resposta europea conjunta, des del meu punt de vista, s’ha de coordinar amb la legalitat internacional vigent en matèria de drets humans (seria una obvietat reiterar-ho si no fora perquè aquesta legalitat s’incompleix) i s’ha de coordinar també amb les dues propostes que s’estant impulsant, actualment, des de las Nacions Unides: el “Global compact for safe, orderly and regular migration” i el “Global compact on refugees”.
És cert que, després del permís de residència especial de 45 dies, alguns refugiats de l’Aquarius podrien acabar en un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers)?
El permís de residència de 45 dies que s’ha concedit a les persones que viatjaven en l’Aquarius permet que puguen iniciar el procediment de sol·licitud de protecció internacional. A partir d’aquell moment s’aplicarà el que estableix la Llei 12/2009, de 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària, per accedir a alguna de les figures jurídiques que s’hi contemplen. Aprofite per destacar que aquesta norma continua sense tenir un reglament actualitzat, la qual cosa posa en evidència la poca atenció que s’ha dedicat a aquest dret.
Insistir en la idea que aquestes persones puguen acabar en un CIE és vincular erròniament la immigració i l’asil. Els CIE es regulen dins de la coneguda com llei d’estrangeria i, com s’assenyala en l’esmentada norma, l’ingrés als CIE és una mesura que es pot acordar judicialment (encara que no sempre és necessària), amb caràcter preventiu o cautelar, en el cas d’estrangers incursos en determinades causes d’expulsió mentre se’n substancia l’expedient.
En teoria, els CIE també responen a una llei europea —o així els defensa l’Administració espanyola. Per què no se’n parla en altres països?
Com s’assenyalava en la política d’estrangeria, s’estableix la coordinació entre els Estats membres i no l’harmonització. La criticada Directiva 2008/115/CE fa referència a l’internament, però, expressament, el seu article 15.1 assenyala “excepte si en el cas concret que es tracta es poden aplicar amb eficàcia altres mesures suficients de caràcter menys coercitiu”. Considere que aquestes mesures són possibles i fan innecessari l’internament.
Hi ha moviments a nivell internacional en contra dels centres de retenció, detenció i internament; també des de diverses organitzacions i institucions s’han presentat informes que avalen la necessitat de tancar-los. Com he tractat d’argumentar en alguns dels meus treballs, els CIE han estat sempre qüestionats perquè són l’únic cas en la normativa espanyola de possible privació de la llibertat deambulatòria per comissió d’una infracció administrativa. Cal evidenciar-ne la poca sostenibilitat dins del marc i els valors constitucionals del nostre ordenament jurídic. •