Els crítics

Una Desdèmona protofeminista

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Otel·lo de William Shakespeare adverteix dels perills de la gelosia amorosa. Desdèmona sucumbeix a la ira del seu marit Otel·lo que, suggestionat pel malvat Iago, s’afigura que la seva dona s’entén amb Càssio. Darrere d’aquesta història tràgica de passions extremes, s’hi amaga la contraposició entre dos sistemes de valors que encarnen els personatges principals: d’una banda, l’heroisme (Otel·lo) i la innocència (Desdèmona) i, de l’altra, la maldat i la perversió (Iago). 

Amb el títol d’Othello, l’adaptació d’Oriol Tarrasón aposta per una lectura protofeminista de Desdèmona com a víctima de la violència de gènere i de les lluites de poder. A més de reduir-ne el nombre de personatges —a tres, d’una quinzena— i d’escurçar-ne notablement la trama, hi introdueix elements que remarquen la vigència i la modernitat de l’obra. Sense desfigurar-ne l’essencial, tanmateix: hi continua tenint un pes important la sospita, la desconfiança i la gelosia, mentre que s’hi subratlla la manipulació, la mentida, l’enveja o el racisme.

A ritme de thriller, el triangle que dibuixen Otel·lo, Desdèmona i Iago focalitza l’atenció en l’afer domèstic de la violència de gènere exercida per la gelosia incontenible del moro. Però l’adaptació té l’encert d’emfasitzar-ne la dimensió política. Des del faristol on Otel·lo s’adreça als ciutadans de Venècia, els seus discursos triomfalistes contrasten amb el pragmatisme manipulador de Iago. De tant en tant, els actors apel·len directament als espectadors per fer-los participar com a destinataris d’aquests discursos, però també per erigir-los en jurat popular del pèrfid Iago. 

Òscar Intente (Otel·lo), Arnau Puig (Iago) i Annabel Castan (Desdèmona) efectuen un molt bon treball de conjunt sota la direcció del mateix Tarrasón. Intente, consistent en els monòlegs, exagera un punt la desesperació del personatge. Puig broda un Iago cínic que, mogut pel rancor, el profit i la xenofòbia, ordeix un pla perfecte per demolir Otel·lo. Desdèmona modula molt bé la transformació que pateix: d’una xicota alegre i feliç —com expressa de primer l’escena del ball en patins— a una dona ingènua que, tot i comprendre que és menyspreada i vexada, es deixa sacrificar per amor.

 Atenent al petit format, l’espai es redueix a una capsa escènica rectangular, folrada de cortines blanques, una taula baixa de fusta i un faristol situat a primer terme, que és precedit per una catifa vermella. Durant els discursos públics d’Otel·lo o Iago, des del faristol, es projecta la imatge en una gran pantalla. De manera senzilla, uns quants recursos escènics situen l’acció en diversos espais domèstics o de poder. El vestuari masculí elegant i modern d’Otel·lo i Iago, com també el més airós de Desdèmona, acosten la tragèdia de Shakespeare a les trifulgues actuals.

Othello esdevé, en síntesi, una revisió excel·lent d’un clàssic shakespearià. Si més no, perquè manté el pinyol de l’original, introdueix una reflexió de caràcter sociopolític que ressona en el present, opta per una escenificació singular i eficaç, interpel·la la consciència del públic des d’una diàfana posició ètica i disposa d’un repartiment, una direcció i un disseny de l’espai coherents i efectius. Si ho comparem amb la grandiloqüència d’altres baluernes shakespearianes, aquests petits espectacles —creats des de la convicció i l’honestedat— són un dels millors regals de la temporada.

Othello
Autor: William Shakespeare
Adaptació i direcció: Oriol Tarrasón
La Seca Espai Brossa, 9 de juny

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.