Pistoles i roses reunides

Guns N’ Roses: ‘appetite for resurrection’

Més de tres dècades després del disc que convertí els angelins Guns N’ Roses en una de les bandes de rock més importants del planeta, ‘Appetite for destruction’, (1987), el grup del megalòman cantant Axl Rose continua en actiu però amb la suma essencial de dos membres de la formació original, el guitar-hero Slash i el baixista Duff McKagan, amb els quals es va reconciliar el 2016 després de dues dècades de desacords. Uns Guns N’ Roses vetustos però amb substància que tornen a Barcelona el primer de juliol dins de la gira “Not in this Lifetime”. Compareixença recaptadora però amb els mínims exigibles de dignitat musical.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’espectacle que un bon grapat de milers  de privilegiats podran contemplar a l’Estadi Olímpic de Barcelona, en la pròrroga europea de l’extensa gira mundial dels Guns N’ Roses “Not in this Lifetime”Axl Rose va dir que la formació original mai tornaria a compartir escenari “en aquesta vida”— no deixa de ser un miracle. Per un bon grapat de raons.

És cert que no actua la formació original al complet. Fa molts anys que no hi és el guitarrista rítmic Izzy Stradlin, artífex i compositor o coautor de moltes de les millors cançons de la banda, qui va desertar fart de les maniobres, les traïcions, les extravagàncies i la megalomania de Rose. I tampoc forma part del grup el bateria Steven Adler, un altre dels artífexs del so que va fer grans els Guns’N Roses, expulsat cínicament pels mateixos problemes amb les drogues que arrossegaven d’altres membres del grup. De fet, Slash i McKagan es van dedicar amb una constància imbatible a destruir el propi cos a base de vodka —el baixista arribà a beure quatre ampolles diàries— i heroïna a dojo. El més lògic és que hagueren alimentat l’atapeït panteó dels joves cadàvers del rock&roll way of life. Incomprensiblement, van sobreviure a sobredosis, aturades cardíaques i crisis diverses. Com també conservà part de la integritat Stradlin, introductor dels seus companys en l’heroïna i el primer a baixar del cavall, literalment.

Tot i els coquetejos politoxicòmans, Axl Rose va ser l’únic gunner —apel·latiu derivat de les pistoles que donen nom a la banda— que va tenir una relació sostenible amb les drogues i les begudes espirituoses. Però també va comprar molts números per acabar malament: sempre fou un amant de la gresca, les baralles i els incidents diversos, amb una col·lecció d’antecedents penals acumulats des de l’adolescència dignes d’un presidiari. Per no esmentar les vegades que la seua indulgència acabà amb disturbis greus entre el públic. Si sumeu les nombroses ocasions que es va llançar sobre el públic des de l’escenari, de vegades per pegar-se amb algun fan, conclourem que Axl, fill d’una família desestructurada i un pare maltractador, és també un exemple memorable de supervivència.

Axl Rose, Izzy Stradlin, Slash, Steven Adler i Duff-McKagan

Ben mirat, el títol d’aquell mític primer disc que els va convertir en història del rock podria haver-se dit Appetite for self-destruction. Però, tot i una trajectòria convulsa, una història àrida i sòrdida, el relat de la qual sols cabria en una enciclopèdia, també cal ressaltar un cert esperit de pervivència i resurrecció.
 La de Guns N’ Roses no és la reunió a l’ús de la vella glòria que porta dècades en el dic sec. O no exactament. Sortosament per als fans del grup, el llegat, amb més o menys fortuna, va continuar viu. Rose va maniobrar per poder esprémer la marca durant anys, amb diferents formacions però sense els músics originals. I per molt que la seua veu inconfusible atorgara aparença de genuïnitat, el que havia esta funcionant les dues dècades precedents com a Guns N’ Roses era un succedani no massa rellevant. Paradoxalment, quan Slash, amb el seu grup Velvet Revolver o en solitari, apel·lava en directe al repertori de la seua banda anterior, la resposta del públic era positiva. A penes evocar els primers acords de guitarra de “Sweet child o’ mine”, un dels riffs més cèlebres de la història i el tema que va llançar la banda a l’espai interestel·lar, el públic era capaç d’embogir igualment. Cantara qui cantara. La demostració, malgrat els esforços de Rose, que Guns N’ Roses eren una suma de talents.

El temps cura fins i tot les ferides més profundes. I si les perspectives pecuniàries de la reconciliació són interessants, encara més. El primer a retornar a l’úter patern fou Duff McKagan, l’abril del 2014, per substituir temporalment Tommy Stinson, de gira amb The Replacements. Paral·lelament, hi hagué eixides de diferents membres de l’“Axl Rose Band” —com era coneguda irònicament— per mamprendre projectes personals. Slash, per la seua banda, reconeixia en una entrevista que, dues dècades després, les relacions amb Rose havien millorat. Les peces comencen a encaixar. Les especulacions es disparen. Fins que l’any 2016 s’anuncia la gira “Not in This Lifetime”, amb McKagan i Slash en la formació, juntament amb tres músics de Rose, el guitarrista rítmic Richard Fortus, el teclista Dizzy Read i el bateria Frank Ferrer. Més la incorporació als teclats de Melissa Reese. Una formació sòlida, amb el pedigrí i l’espectacle que aporta Slash. I amb un Axl Rose que ha perdut gran part del seu torrent vocal però que manté, fins i tot a l’hora de moure’s per l’escenari, una prestància notable. Avantatges de no haver abandonat mai la carrera musical. Fins i tot s’ha anunciat una possible entrada en estudi per bastir material nou, la qual cosa arrodoniria totalment el cercle.

Un dels logotips més famosos de la història del rock.

Amb aquests elements, la gira estava condemnada a l’èxit: la primera part del tour va vendre un milió d’entrades. I aquesta segona tongada europea, que acabarà a Suècia el 21 de juliol, porta el mateix camí. A Barcelona, a les sis hores d’haver-se posat a la venda, el novembre passat, s’havien venut quasi 23.000 localitats. Si bé és cert que a l’hora de tancar aquesta informació, a setmana i escaig del concert, encara n’hi havia algunes per vendre.

L’aura de la reunió és indubtable, però no podem oblidar la veritable raó que empeny milers de persones a gastar-se entre 48 i 182 euros per persona: un repertori molt popular tot i no tenir una discografia precisament extensa. De temes propis i de versions. Una història musical amb pics brillants susceptible de ser repassada a partir de la possible setlist que es podrà escoltar a Barcelona reconstruïda a partir d’algunes de les actuacions prèvies d’aquest mes de juny.

Reconèixer que el bo i millor que donaren els Guns N’ Roses acabà a principis de la dècada de 1990 és, més que una concessió al públic, un símptoma d’intel·ligència. Com no podia ser d’una altra manera, Appetite for destruccion, la seua obra mestra, una de les cimeres del rock de la dècada de 1980, serà una de les columnes vertebrals del concert. Un disc amb molta història. La banda, fundada el 1985, va malviure durant mesos en l’escena de Los Angeles deixant mostres de talent i acumulant repertori mentre s’abandonen a tot tipus d’excessos. Fins que són captats per Geffen Records.

Passat en part l’impacte del punk, que havia sacsejat el panorama i posat en qüestió el rock d’estadi pompós de bandes com Led Zeppelin, als Estats Units estils com el glam metal o el hair metal ocupen el centre de l’escenari. I tot i que Guns N’ Roses estaran imbuïts en part d’aquesta estètica, la seua opció musical és més sòbria, té més a veure amb estils com el hard rock i el blues rock, amb AC/DC com una de les grans referències. El resultat és un disc esplendorós, amb temes com “It’s so easy”, “Mr. Browstone” o “Welcome to the jungle”, que són alguns dels primers a sonar durant aquesta gira. D’aquest disc també destaquen “Rocket queen” i “Nightrain” i Paradise city”, encaixades cap al final dels concerts.

Curiosament, el disc no funcionà de seguida. Fins que començà a emetre’s en MTV el vídeo de la citada “Sweet child o’ mine”, un dels talls més assequibles i digeribles per al gran públic, la popularitat del grup no es va disparar.

Del següent disc, G N’ R Lies (1988) un àlbum molt menor, la banda rescata el seu gran clàssic, la balada “Patience”, que anuncia derivades posteriors, i potser “Used to love her”, un tema pop no especialment redó. La cançó que no sonarà, segur, és la polèmica “One in a million”, un tema de Rose racista, xenòfob i homòfob que, entre altres coses, empra el terme despectiu nigger. La cançó fou polèmica, fora i dins de la banda: Slash, nascut a Anglaterra, és fill d’una dona de color que havia estat parella de David Bowie. I David Geffen, cap de la discogràfica, era homosexual. Rose parlava d’un intent de violació per part d’un camioner per explicar la seua homofòbia. La cançó, en tot cas, ha estat completament desterrada.
L’altre gran pilar del repertori és aquella operació grandiloqüent i megalòmana que va ser el llançament de dos àlbums dobles consecutius, Use your illusion I i Use your illusion II (1991). Tot i la inspiració que impregna moltes de les cançons, la banda perdé l’oportunitat d’haver estat més selectiva amb el material i haver parit un nova obra mestra amb la meitat de temes. Malgrat tot, aquesta part de l’herència impregnarà el concert. Per a bé: podeu esperar “Civil War”, “Double talkin’ jive”, “Estranged” i, lògicament, “You could be mine”, que la pel·lícula Terminator 2 convertí en un èxit tremend. I per al menys bo, com ara la infal·lible “November rain”, una balada embafosa que, als que tenim memòria, ens sembla pitjor del que és per un vídeo horrorós amb escena de boda inclosa. També sonarà, segurament, la tediosa “Coma”, quan podrien tocar l’estupenda “Yesterdays”.

Aquell doble, malgrat tot, és també el de versions inqüestionables com el “Knockin’ on heaven’s door” de Bob Dylan o “Live and let die”, del Paul McCartney de l’època de Wings. Com a anècdota, contava l’antic membre de The Beatles que li va costar convèncer els seus fills que la cançó era seua i no dels Guns N’ Roses. El “Wish you were here” de Pink Floyd també sol ser un tema recurrent. I parlant de versions, hi haurà moment per al lluïment de Slash amb un llarg solo que inclou el “Johnny B. Goode” de Chuck Berry.

La resta de la discografia de Guns N’ Roses, molt fallida, és motiu d’alguns rescats aïllats: sempre sona “Chinese democracy”, el tema titular de l’ampul·lós i poc suportable disc de l’any 2008, que molts consideren, tot i estar signat amb el nom de la banda, un disc en solitari d’Axl Rose. “Better” també podria ser una opció d’aquell àlbum.

En tot cas, si alguna cosa es pot reconèixer al grup és haver estat permeables a diferents gèneres. Lluny de renegar del llegat punk, foren capaços de dedicar un disc a versions de grups d’aquell període, The spaghetti incident?, un disc que, mirat amb perspectiva, té certa gràcia. La recuperació de “New Rose” de The Damned podria ser també una de les versions de la nit. Altrament, tot i que McKagan, natural de Seattle, havia format part de la primera escena grunge, aquest esclat no els fou precisament favorable: per al nou públic, Guns N’ Roses era allò establert, patien el mateix menyspreu que havien patit bandes com Pink Floyd per part dels punks. Això sí, Guns N’ Roses van tenir el detall en alguns concerts a interpretar el “Blackl hole sun” dels Soundgarden a propòsit de la mort del seu cantant, Chris Cornell, l’any 2017. Una paradoxa: Cornell i, sobretot Kurt Cobain, ja són morts. Axl Rose i els seus, per contra, són vius. Algun dia podrien fer una versió de l’“Alive” de Pearl Jam.

La formació que es troba el públic en la nova gira: d’esquerra a dreta, Dizzy Reed, Richard Fortus, Duff McKagan, Axel Rose, Slash, Melissa Reese i Frank Ferrer. Imatge d’un concert a Abu Dhabi aquest mateix 2018.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.