Quan a mitjan segle XIX es colonitzà el delta de l’Ebre amb el conreu de l’arròs, es creia que la desitjada gramínia seria l’or vegetal i la font de riquesa per a una terra salobre, gairebé deshabitada —uns 500 habitants ocupaven per aquell temps aquesta gran extensió—, on la supervivència depenia de la pesca i la caça, i on la vida domèstica es concentrava en barraques disperses i un grapat de nuclis, com ara la Cava i Sant Jaume d’Enveja.
El fenomen, però, tingué uns efectes col·laterals inesperats sobre la salut humana: aparegué el plasmodi, el temut paràsit que transmet el paludisme. L’última dècada del segle XIX, a Tortosa, s’hi van registrar 5.317 casos de paludisme. El 1918, entre Sant Jaume d’Enveja, la Cava i Jesús i Maria, varen sumar-se 201 defuncions; el 1923, 108, i el 1930, 311.
Enfront d’aquest panorama, el doctor rapitenc Ildefonso Canicio va instal·lar-se a Sant Jaume d’Enveja i va obrir, al seu domicili, el primer dispensari mèdic antipalúdic. Era l’any 1925. Va dedicar tota la seua carrera al tractament i estudi del paludisme, fins a un dia del 1961, quan, infectat ell mateix de la temuda malària, va morir als 62 anys.
És ací, doncs, a Sant Jaume d’Enveja, on iniciem aquest itinerari en bicicleta per l’hemidelta dret de l’Ebre. Aquesta geografia, que temps enrere va representar un espai de supervivència de jornalers de l’arròs valencians i andalusos, de riquesa —per a uns pocs— i d’insalubritat, s’ha convertit avui en una terra amable i inofensiva —amb el permís de l’omnipresent mosquit—, que ofereix agradables passejades, postes de sol eternes i un joc de llums que frega la màgia. Us podem assegurar, a més, que es tracta d’una de les destinacions més preuades a Catalunya per a la pràctica del ciclisme contemplatiu i familiar, com també per a l’observació d’una variada mostra d’animals de ploma —almenys 150 espècies d’aus poblen aquest hàbitat.
Km 0. Sant Jaume d’Enveja
Iniciem la ruta al peu del pont de Lo Passador, que uneix Sant Jaume d’Enveja —a la comarca del Montsià— i Deltebre —al Baix Ebre. L’estructura va ser inaugurada el 2010, per a substituir el transbordador que connectava en aquest punt les dues ribes de l’Ebre, i pel qual passaven, amb una freqüència de vuit viatges per hora, tota mena de vehicles, des de l’alba fins ben entrada la nit. Fora d’aquest horari, desplaçar-se d’un poble a l’altre, a no més de 200 metres de distància entre ells, suposava fer un trajecte per carretera de 30 quilòmetres. El de Lo Passador és un pont estilitzat, d’una blancor higiènica i amb una alçada que permet, des de la seua part superior, captar el tram final de l’Ebre en el seu viatge cap al mar; o bé, si girem la vista, la muralla muntanyosa del massís del Port, culminada per l’inconfusible cim del Caro.
Fora del trànsit rodat, engeguem l’itinerari resseguint el riu pel camí de sirga del marge dret. El que fou en un passat una via de penós arrossegament d’embarcacions a contracorrent ha estat convertida en un carril per a bicicletes, que, entre el riu i els arrossars, permet circular fins a l’illa de Buda. Al nostre pas, la vida humana, poca i dispersa, apareix discreta entre els canyars en forma d’activitat pesquera, o bé remotament sorollosa sobre algun tractor que solca les aigües fangoses dels camps, les quals adopten aparença de làmina metàl·lica sota la lluor del sol de migdia. El paisatge, d’una horitzontalitat que es manifesta gairebé perfecta, posseeix un estatisme només alterat pel vent, que, quan hi fa acte de presència, s’imposa amb una prepotència insolent carregada de ràfegues desafiants.
Km 14. Mirador de Migjorn
Uns centenars de metres abans d’arribar a la platja homònima, hi ha el mirador de Migjorn. La torre proporciona una panoràmica única sobre el paisatge deltaic i el litoral sorrenc a pèrdua de vista. Camps i canals ens parlen, també, de la laboriosa antropització de l’espai amb finalitats d’aprofitament agrícola.
Des de la platja de Migjorn continuem cap al sud, circulant, ara, per sorra de platja compactada i sense dificultats. Enllacem amb la platja de l’Alfacada, seguida de la Platjola i la del Serrallo. I així, tot pedalejant, arribem a la dels Eucaliptus, justificada per la presència d’una mata d’aquests arbres a poca distància de l’aigua. El paisatge és relaxant: la mirada no hi troba obstacles rellevants.
Km 22. Platja dels Eucaliptus
Una petita urbanització amb càmping i hotel permetran fer-hi un recés, prendre un cafè o avituallar-vos amb aliment sòlid, abans de continuar per l’anomenat camí de Baladres, en direcció al Poblenou del Delta.
En aquest tram l’itinerari voreja per la seua part superior la llacuna de la Tancada —un dels principals espais d’aigua salobrosa del Parc Natural del Delta de l’Ebre. L’any 1992 la Tancada va ser declarada reserva de fauna, figura de protecció que en prohibeix la caça.
Si les forces us acompanyen, no deixeu de visitar el Trabucador, abans d’enfilar el camí de la Tancada. Es tracta d’una barra de sorra que separa el mar obert de la badia dels Alfacs, un istme llarguíssim, de 4 quilòmetres, que connecta amb la punta de la Banya i les salines de la Trinitat.
Km 38. Poblenou del Delta
No caldrà ser gaire observador per constatar que el Poblenou del Delta és un nucli de nova planta, jove, amb una arquitectura funcional, replicada i asèptica. Va ser construït amb l’objectiu d’explotar agrícolament aquestes terres en plena postguerra franquista. Oficialment, va ser fundat el 1957 per l’Institut Nacional de Colonització, sota el nom de Villafranco del Delta.
El poble havia de ser la residència dels pagesos que havien de dedicar-se al cultiu de l’arròs. Eren colons provinents dels pobles veïns, sobretot de Sant Carles de la Ràpita, Amposta i Sant Jaume d’Enveja. En el moment de la seua fundació, s’hi varen instal·lar 97 famílies, a les quals es lliuraven 15 jornals de terra erma i salabrosa que havien de convertir en arrossars, una parcel·leta per al conreu de fruites i verdures per a autoconsum, i una casa unifamiliar amb pati.
L’agregació d’aquest nucli a Amposta es va fer el 1970, després d’haver estat vinculat a Sant Carles de la Ràpita durant més d’una dècada. El 2003 la Generalitat de Catalunya va canviar-ne el nom, esborrant-ne l’origen franquista i rebatejant-lo com el Poblenou del Delta.
En l’actualitat, durant l’any hi habiten 280 ànimes, xifra que a l’estiu ascendeix fins a les 450. El sentit agrícola del poble ha cedit el relleu al sector turístic, amb una demanda creixent i un fort desig de connectar amb la dimensió natural del delta de l’Ebre.
Ara només queda tancar el recorregut, tornant a Sant Jaume d’Enveja vorejant l’Encanyissada i fent una aturada a la Casa de Fusta, centre d’interpretació del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Al seu interior un museu ornitològic presenta una col·lecció representativa de les espècies d’aus que poblen l’entorn. A l’exterior, un mirador amb vistes a la llacuna de l’Encanyissada, punt ideal per a l’observació d’aus, serà la millor talaia per a contemplar la caiguda del dia, abans d’assolir, per camins rurals, Sant Jaume d’Enveja, punt final del recorregut.
GALERIA D'IMATGES, ací.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.