Els crítics

Ginesta que no marciran

Maria Conca i Josep Guia analitzen la biografia intel·lectual de Xavier Romeu, referent cultural, autor d’obres literàries i membre destacat del Partit Socialista d’Alliberament Nacional.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El tòpic derivat en certa mesura —com bé fan notar Conca i Guia en el relat sobre Xavier Romeu (1941-1983)— del “compromís històric” entre intel·lectuals al voltant de Montserrat i del PSUC — és sabut: això de l’independentisme —a més de ser “burgès” i “antipolític”— ve de quatre dies… I l’efecte és, clar, una falsa bola de neu deslegitimadora que s’hi acumula. 

La historiografia oficial, que no la real, té un relat que resisteix tots els embats: mercès a l’oposició antifanquista i al consegüent esperit de pacte entre els partits qualificats com a “majoritaris” s’aconseguí posar fi a la dictadura. I punt. A partir d’aquí tot havia de reproduir un definit protocol de (nova) correcció repressora. Foucault com a contrapunt.

Però tot no és tan senzill, ni tan escadusserament manipulable. Hi ha rius de militàncies, forjades en la repressió, en la mort i en l’oblit (allò més mesquí és l’oblit, causa d’estatus i de distinció de les capelletes progres intel·lectuals —oficialistes, no cal dir-ho—), que desmunten una plàcida transició política inexistent. Precisament, la vida de Xavier Romeu —bastida de múltiples espais viscuts— explica que les dictadures, com a fenòmens històrics, no exhaureixen l’opressió nacional i de classe. L’Estat espanyol, políticament polimorf, hi continua essent darrere.

Conca i Guia ens ofereixen una excel·lent biografia intel·lectual —amb una coberta que té reminiscències d’un Romeu amb semblança d’orador anticolonialista dels anys seixanta à la Fanon— d’un d’aquests rius que, ara com ara, esdevé pedra a la sabata respecte de qui, als anys setanta, amb irresponsable vèrbola esquerranista, es volia menjar un “món”… que acabà amb una monarquia hereva del franquisme coronada amb tricorni.

Xavier Romeu —com es desprèn del relat metodològicament ben articulat— fou un intel·lectual-polític, el qual derivà de l’existencialisme (amb força ressons pedrolians) al materialisme històric, com a cultura; i al comunisme d’alliberament nacional com a estratatègia i praxi polítiques. No debades existia una dimensió política de l’existencialisme, que, com a hipòtesi, dugué Romeu de l’existencialitat (no tant de l’absurd) al compomís polític. 

Les dues primeres parts de l’estudi —que reflecteixen la perfecta transdisciplinarietat acoblada dels autors, entre filologia i matemàtica—, adreçades a fixar l’evolució cultural, ideològica i orgànica, de l’autor d’Els mites de Bagot mostren, in nuce, la complementarietat entre consciència crítica —a redós d’un associacionisme de joventut que endegà primeres pedres de toc en una personalitat angular i lectures d’ampli abast: humanistes, clàssiques i reflexives, sovint al voltant de la condició humana— i (pre)militància política. Aquest marc temporal denota com es pot ser militant abans de ser-ho orgànicament: la consciència esdevé actitud. Era un tronc existencial generacional.

Una actitud vital que no finia en una sigla —PSAN—, car si hagués estat així —el partit és un mitjà, mai no és un fi— Romeu no hauria establert una trajectòria polièdrica, antítesi de la burocràcia d’organització. La pertinença a una organització política pot arribar a revelar que, dessota, existeix una veta intel·lectiva, la dedicació a la qual reforça i impulsa —no pas mecànicament— un partit, i més encara si és comunista. I així crec que es pot plantejar després de la lectura de les parts que estudien la narrativa de Romeu —en resta encara d’inèdita—, el teatre, determinats contes, les traduccions i el corpus científic al voltant de la lingüística. 

D’aquest treball intel·lectual es pot extreure una conclusió: la textura ideològica de les composicions escrites i representades de Romeu, així com la seva dedicació a l’anàlisi tipològica del lèxic i a la socialització normativa indiquen que l’essència de l’existència rau, al capdavall, en el vincle amb el context històric, amb l’entorn. I expliciten com cal comprendre’n el sentit per  transformar-lo. 

Aquest principi Marx/Feuerbach no fou balder en Romeu. Sempre acabava d’haver-hi algun nexe entre estètica i ètica. Segurament fou per això —un dels aspectes més  preocupants i angoixants del text i que els autors algun dia hauran d’esbrinar (si és que els és permès)— que no li va ser renovat el contracte de professor en la que avui és Universitat Rovira i Virgili. Corria l’any 1983, dos mesos abans de la seva mort en accident (caldrà fonamentar-ne la causa: natural o induïda?). La decisió de la Junta de Facultat d’aleshores n’acordà la no continuïtat. La resolució reveladora —massa succintament exposada—, a la pàgina 373, fa pensar prou sobre un altre aspecte que recorre l’ambient derivat de les misèries del postfranquisme: una determinada marginació cultural i silencis còmplices de professors, companys de Xavier Romeu. En aquest sentit, en moments del present llibre —i més enllà del fet de ser etern finalista en convocatòries de premis literaris—, els autors van deixatant opinions que denoten una relativització del treball del lingüista (per què no dir-ne sociòleg del llenguatge?), quan no la suplantació i atribució de mèrits que no els pertocaven per part d’estudiosos que en reeditaven obres.

Aquesta recerca sistemàtica, que no és pas una biografia política estricta, pot esdevenir model d’altres biografies que revelen honestes militàncies que han articulat —i articulen— el Moviment Català d’Alliberament Nacional, històrica baula fonamental sense la qual no s’explica la situació revolucionària dels dies d’octubre de 2017 que explicitaren les clavegueres i les esquerdes estructurals d’un Estat caduc i albiraren, també, una altra manera d’escriure una historicitat tergiversada i desacreditada per l’antic autonomisme —d’esquerra i de dreta. La vida de Romeu esdevé contrametàfora de la intel·lectualitat lampedusiana. Obra de referència.

A frec del seu nom. 
Vida, obra i lluita de Xavier Romeu

Maria Conca, Josep Guia

Edicions El Jonc
Lleida, 2018
507 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.