El petó de Marx

Groucho sempre té raó.

No la va inventar ell, però us recordo una afirmació que li pertany: “Aquests són els meus principis, i si no us agraden en tinc uns altres” (la frase deia en realitat: “Aquests són els meus principis, però si no agraden estic disposat a canviar-los”, i va ser publicada al New Zealand Tablet l’any 1873, 13 abans del naixement d’en Julius Henry).

A mesura que el món avança irremissiblement cap a la desconstrucció dels valors que diu que defensa (“La democràcia és indiscutible, però el vot de la gent sí”, per exemple), el marxisme grouchià se’ns fa cada dia més indispensable per entendre alguna cosa del maelstrom en què vivim. Fer votar una i altra vegada els grecs, fins que el resultat “democràtic” s’ajusti als desitjos de Berlín. Fer un cop d’Estat al si d’un partit espanyol a fi que el líder legal de la majoria sigui suplantat pel líder dels vots d’una elit del mateix Partit. Repetiran tard o d’hora els anglesos unes eleccions per sortir o no d’Europa, un cop tota la maquinària correctora engegada per canviar la majoria hagi aconseguit convèncer-los de quina ha de ser la seva opció? Tot amb la mínima finesse, la dissimulació poc astuta, però que ningú mai pugui dir que la sacrosanta-intocable democràcia ha estat suplantada pel maquiavel·lisme eixordador de la real politik actual.

El panorama dels polítics que defensen a ultrança una idea, i que immediatament després intenten convèncer-nos que volien dir el contrari, que els hem mal interpretat, és tan gran que ja no podem dubtar: han llegit a fons Groucho Marx i han adoptat les seves caricatures com un recurs dialèctic per afirmar i contradir qualsevol cosa simultàniament.

Un concepte grouchià més, per rubricar-ho: ja no importa el que les hemeroteques puguin demostrar, ni el que pugui dir la Història de tots nosaltres. Al cap i a la fi: “Per què he de preocupar-me de la posteritat? –deia ell–. Què ha fet la Posteritat per mi?”. L’únic que importa, doncs, és el benefici immediat. La transcendència no ens dóna per menjar. Per descomptat, l’honorabilitat i la paraula donada tampoc. S’està perdent fins i tot la vergonya pública. Les aparences ja són inútils, i del cinisme modern hem passat a l’assassinat de la veritat. El fet de mentir, que se sàpiga i que no tingui conseqüències és, avui dia, un mèrit d’un virtuosisme infinit. La gent vota a favor dels mentiders, i sap que ho són, perquè el que la gent vol, realment, és autoenganyar-se. I ser com ells.

Groucho també ho va dir: “No riure’s de res és de rucs, però riure’s de tot és d’estúpids”. L’estupidesa ha triomfat. L’estupidesa és una epidèmia universal.

Aquí és on m’agradaria parlar de Melinda Marx. La filla petita de Groucho és l’amiga íntima de Candice Bergen, una actriu discreta però d’una bellesa il·limitada amb la qual vaig dinar en un restaurant d’arrossos del carrer de Còrsega de Barcelona quan va acompanyar el seu marit Louis Malle en la promoció d’Adiós, muchachos, al desembre del 1989. Malle parlava poc i menjava amb consciència de cada nota perfumada per les trufes terrenals del seu plat, que respirava amb delit. Candice xerrava pels descosits, massa per a mi. Entendre moltes de les coses que deia era una agonia! Però em va cridar l’atenció el nom de la seva companya d’escola, la Melinda Marx, i efectivament era la princesa del nostre filòsof particular. Melinda va intentar ser actriu sense èxit i, segons em va dir la Bergen, ha dedicat la seva vida a recopilar l’enciclopèdia definitiva dels aforismes del pare i els quatre oncles. És Melinda qui beneeix, i qui em va explicar la veritat sobre “Aquests són els meus principis, però si no agraden estic disposat a canviar-los”. Ara bé, una altra frase genial de Groucho, que no és massa coneguda, mereix cita en aquest article. La va dir el dia que el president Kennedy el va condecorar a la Casa Blanca (no sé quin era el penjoll!!)

I Groucho va dir: “Sr. president, vostè em compra amb una moneda, i espera el canvi, la meva amistat, o un favor. Vostè oblida que sóc jueu, i vull besar-li la galta”. I la hi va besar (20 de novembre de 1963).