Poc de temps abans de la reunió que tot el món contemplava, el to va tornar a ser calmat de sobte. Podem celebrar junts un gran èxit, va dir el president d’EUA Donald Trump el dijous al roserar de la Casa Blanca. Kim Jong Un li va escriure la setmana passada una carta “molt càlida i amable”. Trump, diu ell mateix, fins i tot es pot imaginar convidant un dia a la Casa Blanca el dictador de Pyongyang, “si tot va bé”. S’esforça des de ja fa dies per oblidar les tensions abans de la cimera amb Kim Jong Un a Singapur.
Kim i Trump
A escala de la diplomàcia tradicional aquesta cimera sembla tan improbable que només un president dels EUA que sigui un jugador s’hi podria comprometre. És una cimera quasi sense converses ni discussions anteriors, que solen precedir esdeveniments de gran importància política mundial.
“Normalment aquestes reunions estan preparades al 101 per cent”, diu l’antic assessor de política exterior del govern d’EUA i un expert en Corea, Victor Cha. “Aquesta vegada hi ha un guió del 5 per cent, potser. La majoria de presidents d’EUA no se sentirien gaire còmodes si estiguessin en aquesta situació.”
El millor resultat, no només per a Trump, sinó per a tot el món, seria que Kim hagués assegurat renunciar al seu programa nuclear, desmantellar les seves plantes nuclears, destruir les ogives nuclears i permetre accés a inspectors independents. Fins i tot els grans optimistes de Washington creien que res d’això és realista i el líder nord-coreà s’ha limitat a comprometre’s amb la desnuclearització del seu país, per bé que sense concretar res.
El pitjor resultat era una estreta de mans amb Kim i un acord que no concreti quasi res. Que és el que ha passat.
Encara que el dictador s’ha compromès oficialment al desarmament, ningú sap si ho diu de debò. El procés de desmuntatge tardaria alguns anys, uns deu fins i tot; i els controls serien complicats. Seria difícil de demostrar que Corea del Nord realment compleixi l’acord.
“Kim pensa que probablement estarà en el poder uns deu anys”, diu l’expert en Corea del Nord xinès Zhao Tong. “Vol fer un canvi radical en les relacions amb l’antic adversari, els EUA. Té en ment un acostament com el dels EUA amb Vietnam, que ha durat quasi cinquanta anys.”
El poder de Kim, la segurança del seu poder, es basa a, “de manera estratègica, ser capaç sempre de dur a terme represàlies nuclears”, diu Zhao Tong. El que no es descarta és que, a pesar d’això, es pugui negociar, per exemple, sobre una moratòria de proves nuclears, la quantitat de producció de materials físsils i la garantia de no provar més motors de míssils.
“El tema que tracten les negociacions amb Corea del Nord és, al mateix temps, més o menys semblant a les negociacions nuclears amb Iran”, diu Zhao. “Més perquè es pot parlar tant sobre el programa nuclear com sobre el de míssils. I menys perquè Corea del Nord mai no permetrà controls tan precisos.”
Si Trump i Kim realment haguessin tancat un acord ampli els EUA també haurien d’haver actuat en conseqüència. El mínim seria atorgar concessions econòmiques i relaxar les sancions. Però també són importants els 28.500 soldats d’EUA desplaçats a Corea del Sud i els 54.000 al Japó.
“No ens n’anem a cap lloc”, va dir el ministre de Defensa James Mattis. A mitjà termini, però, és possible que el Pentàgon hagi de reduir el número de tropes si Pyongyang gira cap a un rumb de pau; un escenari que preocupa sobretot Tòquio i Seül.
S’hi afegeix la por dels aliats que Trump s’hi podria donar per satisfet si Kim desmunta els seus míssils de llarg abast. Aleshores encara que les grans ciutats d’EUA ja no estiguessin amenaçades per un atac nuclear nord-coreà, encara ho estarien el Japó i Corea del Sud.
Però no hauríem d’esperar massa d’aquesta cimera. Fins ara sembla que Trump es preocupa sobretot de la imatge, de la màxima posta en escena d’un moment històric davant d’un públic global de milers de milions. No s’interessa pels detalls, per a això ja estan els diplomàtics.
Fins i tot els seus empleats més íntims es van sorprendre a març quan el president d’EUA després d’una conversació amb una delegació de Corea del Sud de sobte es va decidir a reunir-se personalment amb Kim. Fins que setmanes després, ofès, la va tornar a suspendre. A finals de la setmana passada va acceptar de nou.
El caos no és un fruit secundari dels actes de Trump, sinó una estratègia. D’acord amb el que Trump creu fermament, guanyarà influència si confon suficientment el seu voltant.
Però Kim Jong Un també domina l’escenificació política, tal com va mostrar quan, sorprenentment, en la primera trobada va portar al bàndol del nord el president de Corea del Sud Moon sobre la línia de demarcació.
El divendres passat Trump va rebre l’antic director del servei secret de Kim, Kim Yong Chol, al despatx oval. No hi havia hagut a Washington un convidat de tan alt rang de Corea del Nord des de temps de Bill Clinton, l’any 2000. Llavors el pare de Kim havia enviat un oficial a la Casa Blanca per negociar un atur en els avanços en míssils de llarg abast, que mai es va fer.
Després de la reunió amb Kim Yong Chol, Trump va dir que, a partir d’aleshores, volia prescindir de qualsevol “màxima pressió” que el govern d’EUA havia produït des de feia mesos contra Corea del Nord. Ara l’importat és un tracte. Encara estan en vigor les sancions més dures amb què va carregar Corea del Nord, de l’ONU, els EUA, la UE, Xina i Corea del Sud. L’última va ser quan el consell de seguretat de l’ONU va augmentar per unanimitat les sancions per l’exportació de petroli cru.
Però la pressió podria disminuir fins i tot si Washington i Pyongyang no s’aproximessin. Els experts a Washington es basen en el fet que Corea del Sud i Xina afluixarien les seves sancions encara que les converses amb Trump fracassessin.
Entretant, la Casa Blanca abaixava les expectatives posades en la cimera. Trump mateix parlava d’un “procés” i d’una evolució “per fases” que no estan gens concretades.
“Mai no he dit que hagi de ser una única reunió”, va comentar fa uns dies. És la confessió anticipada que no s’arribaria al gran èxit que durant setmanes Trump ha promès al món.
Tampoc no és útil que la reunió ara s’hagi dut a terme de manera tan frenètica. Durant un temps tres equips de negociació nord-americans van participar en les preparacions, a Nova York, a Corea del Sud i a Singapur. Els diplomàtics del ministre d’Afers Estrangers Mike Pompeo van planejar a Nova York les converses amb Kim Yong Chol. Aquesta va ser la primera fase.
Quasi al mateix temps va viatjar a Singapur una delegació sota la direcció del cap de personal suplent de Trump, Joe Hagin. Hagin es va ocupar de la logística de la cimera i de qüestions com: es faran discursos? Si es així, de qui i durant quant de temps? I qui paga l’hotel de Kim i la seva delegació? Què hi haurà de menjar per a Trump i Kim?
El tercer grup, i el més important, el va dirigir el diplomàtic nord-americà Sung Kim, l’ambaixador dels EUA a les illes Filipines, i alhora un dels experts en Corea del Nord més experimentats del ministeri d’Afers Estrangers. Del 2008 al 2011 va ser responsable com a enviat especial de les conversacions a sis bandes de què formaven part Corea del Nord, Corea del Sud, Xina, Japó, Rússia i els EUA. Llavors també tractaven el desarmament nuclear.
Sung Kim està familiaritzat amb les estratègies de Corea del Nord i té experiència en negociacions. Des de la setmana passada ha viatjat almenys cinc vegades amb el seu equip a la part nord-coreana de la zona desmilitaritzada per parlar amb enviats de Pyongyang. La qüestió decisiva en totes les conversacions és: què està dispost a concedir el règim?
El diplomàtic sap per pròpia experiència que més endavant els progressos també poden acabar en un engany. Així, el 2008 Corea del Nord va volar una torre de refrigeració a la central nuclear de Yongbyon. Sung Kim estava present personalment durant l’explosió i en acabar va parlar d’un “pas significatiu” cap al procés de desmantellament, lamentablement precipitat. Entretant els serveis secrets d’EUA parteixen del suposat que Corea del Nord pot produir ogives nuclears en miniatura que es poden muntar en míssils de llarg abast.
Des de la perspectiva de Washington fins aleshores totes les negociacions amb el règim nord-coreà s’havien caracteritzat per moments d’eufòria, seguits de frustració. Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama van fracassar a Pyongyang; o perquè Xina no va formar part en les sancions, o perquè Corea del Nord duia a terme proves d’armes enmig d’una fase d’acostament. Almenys aquesta vegada abans de l’inici de les conversacions s’han alliberat tres nord-americans que es trobaven en presons nord-coreanes; al cap i a la fi, un senyal de bona voluntat.
Però en les negociacions amb Corea del Nord són importants moltes altres coses; cal veure-les en relació amb la lluita entre el poder mundial establert i l’enfortit.
“Els EUA no tenen cap estratègia en la competició amb Xina”, diu Ely Ratner, antic conseller del vicepresident d’Obama, Joe Biden, i actualment director d’estudis al Center for a New American Security. Ratner fa anys que es dedica al tema de l’ascens de Xina, diu que els EUA es trobarien en una competició amb un règim agressiu i mercantilista al Pacífic. Un èxit diplomàtic enfortiria la posició dels EUA en la regió.
Per a Xina Corea encara és important en matèria geoestratègica. Encara més, perquè Pequin persegueix l’objectiu de fer que Amèrica del Nord es retiri a llarg termini del Pacífic oriental; la regió del mar de la Xina Oriental, passant per Taiwan i les Filipines fins quasi l’equador.
Xina, per aquestes mateixes raons, entra de forma agressiva cada vegada més en el mar de la Xina Meridional, arma militarment illes reclamades pels estats veïns i pressiona políticament Taiwan. Mentrestant, fins ara s’ha limitat al poder econòmic en la península coreana, i espera.
Pequin no farà molt més, ja que, encara que Corea del Nord és un aliat incòmode, ha complit el seu propòsit des del final de la guerra de Corea el 1953: ser un amortidor per a les tropes nord-americanes i el seu aliat al Japó i a Corea del Sud.
La influència econòmica de Pequin sobre els seus veïns no té competència, quasi el 90 per cent del mercat nord-coreà passa per Xina. Fins i tot Trump ho reconeix en públic. Deixarà a Xina, el Japó i Corea del Sud que desenvolupin en matèria econòmica Corea del Nord, comenta que “és el seu veí, no el nostre.” Si la cimera de Singapur hagués acabat amb resultats concrets, les tensions haurien disminuït i es traçaria un impuls econòmic de Corea del Nord. Pequin estaria en el lloc correcte.
Com més es retardin les negociacions, millor per a Xina. Fins i tot, probablement Xina no es tancaria a un acord de pau entre Corea del Nord i Corea del Sud, el principal objectiu del govern de Seül; com a signatari de l’acord d’armistici del 1953 Xina seuria a la taula i intentaria impedir que la influència dels EUA torni a augmentar en la regió.
Pequin no temia res més que un escàndol a Singapur, i conseqüentment tal vegada una intervenció militar dels EUA.
Però Washington tindria molt més a perdre. A diferència del que passa al Pròxim Orient, els Estats Units han aconseguit estabilitat política duradora a l’Extrem Orient i han guanyat aliats fidels. El Japó, Corea del Sud, Taiwan i la potència d’exportacions Xina mateixa han aprofitat la presència dels EUA en la regió.
En aquesta zona del món no necessiten el caos de Trump, qui ha anunciat que en les negociacions s’ha avançat «al màxim». Sense concretar res, però.
Amb tot, Trump ha anunciat l'existència d'una "garantia de seguretat" per a Corea del Nord. Les principals maniobres militars, a més, hauran de ser detingudes al país asiàtic. Ell vol relaxar sancions només quan estigui clar el desarmament de Corea del Nord. La resta es discutirà, però "tot succeirà molt ràpid". No existeix un compromís en què el marc del temps sigui fixat per al desarmament. Ni una promesa ni un modus operandi.
Amb tot, Trump i Kim han començat un procés de pau. Hi ha una relaxació i el perill d'una guerra que semblava amenaçant fa uns mesos ara està prohibit. Al final de la reunió, Trump s'ha mostrat satisfet en la gran sala de l'Hotel Capella. I ha celebrat la seua tasca diplomàtica davant la premsa.