Un nou procés a Euskadi?

‘Costa pensar que el PNB entre en un procés que trenque la seua hegemonia dins del nacionalisme’

Diumenge, gairebé 200.000 persones protagonitzaren una cadena humana que envoltà Euskadi pel dret a decidir. L’acte el va convocar Gure Esku Dago, una plataforma fundada el 2013 que pretén fer un paper similar al que desenvolupa l’Assemblea Nacional Catalana al Principat. Diversos membres d’Òmnium Cultural, de la mateixa ANC i de distints partits polítics catalans hi acudiren per sumar-se a la reivindicació independentista que hi ha latent a Euskadi i que tracta d’encetar un altre procés similar al que es viu a Catalunya. Però, quines possibilitats hi ha de fer-ho factible? En parlem amb Alberto López Basaguren, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat del País Basc.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quines possibilitats hi ha que prospere un ‘procés’ a Euskadi?

La situació del País Basc, l’articulació política i les posicions polítiques dels partits són molt complexes per la pròpia estructuració interna de la política basca. Fa uns anys, el meu amic Carles Viver Pi i Sunyer em preguntava què passava amb l’actitud dels nacionalistes bascos respecte al procés sobiranista que s’iniciava a Catalunya. No entenien l’actitud del PNB. I jo la trobe bastant comprensible, com també ho és que el diumenge se sumaren de manera moderada, amb cautela, a la cadena humana.

Per què?

Els elements que jo destacava en aquell moment, pense, són encara vàlids. D’un costat, hi ha la qüestió de la debilitat interna del nacionalisme basc, que està profundament dividit. Hi ha una ruptura conceptual entre l’esquerra abertzale més radical, l’hereva d’Herri Batasuna, i el PNB. Unes diferències molt més profundes que en qualsevol altre lloc on hi ha moviments nacionalistes d’aquest tipus. I això, crec, és un element que dificulta poderosament un camí que s’ha de recórrer conjuntament per fer una reclamació d’aquesta mena. També hi ha la complexitat de la composició parlamentària al País Basc. La nostra història és la dels governs profundament febles. I la feblesa només se supera amb pactes entre nacionalistes i no nacionalistes. En concret, entre el Partit Nacionalista Basc i el Partit Socialista d’Euskadi. És cert que el PSE està en un procés de feblesa electoral progressiva al País Basc, almenys fins als últims temps. Però encara n’és un actor fonamental. I aquest és un segon element que posa límits a que una reclamació com aquesta puga avançar amb solidesa.

Hi havia qui pensava que la desaparició d’ETA podia bastir ponts entre l’esquerra abertzale i el PNB.

Possiblement, el terrorisme d’ETA era l’element més cridaner que impedia un apropament entre aquests dos mons. Però jo, que conec bastant bé aquests dos mons, puc dir que assenyalar ETA com a principal element de distància és molt superficial. El PNB i l’esquerra abertzale estan separats per una postura política i ideològica molt profunda. I aquesta barrera és molt difícil de superar. No es trenca amb la desaparició d’ETA. A banda, l’esquerra abertzale té una dificultat, que són les tasques pendents que no podran eludir i que els consumiran moltes energies. Ells tracten de posar en marxa moviments com el de la cadena humana, però no podran eludir els reptes dels presos i el del passat. Tot i que una part important de la societat basca tracta de no obsessionar-se i de no mirar al passat, també hi ha una altra part important de la consciència col·lectiva que impedirà que no afronten aquestes qüestions.

Afrontar-les com?

Afrontar la seua responsabilitat política i moral pel que fa al que ha passat durant tots aquests anys a Euskadi. I això està vinculat a la situació dels presos. Trobe difícil, almenys a curt termini, que l’esquerra abertzale puga afrontar aquest problema sense haver d’enfrontar-se també al seu passat i a les seues responsabilitats polítiques.

Alberto López Basaguren

A quines diferències es refereix quan parla de les distàncies entre el PNB i l’esquerra abertzale?

A l’estructura política, ideològica i mental. D’una banda, la pròpia concepció de la societat i el que es vol fer d’ella està radicalment enfrontada entre els dos partits. Aquesta contradicció fa que més enllà de qüestions artificials, aquests dos mons no puguen dur a terme una estratègia política comuna.

La coincidència històrica de governs similars a Navarra i Euskadi no podria aproximar estratègies?

No. Perquè fins ara, la iniciativa nacionalista a Navarra l’havia liderat l’esquerra abertzale i ara les coses han canviat amb la irrupció de la figura d’Uxue Barkos. A més, a Navarra existeix una personalitat pròpia, forta, també dins del món nacionalista que difícilment es dilueix en el món d’Euskadi.

Pel que m’explica, interprete que l’acte de la cadena humana de diumenge no té suficient força com perquè el propòsit d’iniciar un procés basc es desenvolupe igual de seriosament que a Catalunya.

Gure esku dago intenta reproduir, adaptat a les circumstàncies i en un moment puntual, el procés que s’està duent a terme a Catalunya, conduït per l’ANC. Que tinga èxit o no, el temps ho dirà.

I vostè què en pensa?

Em costa creure que el PNB vaja a permetre-ho i no contemple el risc que hi ha en el fet de donar suport a un procés d’aquest tipus per al seu partit. Una cosa que Convergència Democràtica de Catalunya no va veure, no va ser capaç de veure o no va voler veure. O no va poder oposar-s’hi. Al Quebec i a Escòcia es donava una circumstància que no es donava a Catalunya, que ara es dona més i que encara no es dona al País Basc: que el nacionalisme, exceptuant moviments marginals, està unit en un únic partit i al voltant d’un únic partit. A Catalunya és el moviment de l’ANC qui pren la davantera i suplanta partits, superant aquesta divisió. Això suposa la quasi desaparició de CiU, tal com pronosticava jo el 2012. I hi havia alguns a Catalunya que no n’estaven d’acord. Jo el que deia era que el fet que Artur Mas se sumara a aquell procés significaria la desaparició del seu partit. Però em costa molt de treball pensar, per la fortalesa del PNB, per la societat, per la claredat i la clarividència dels seus dirigents, que el PNB entre en un procés que trenque la seua hegemonia dins del nacionalisme. Deixar en mans de Gure esku dago la iniciativa seria un gran risc, tal com el va córrer Convergència a Catalunya. Em costa pensar que el PNB vulga córrer aquest risc.

Això és precisament el que li retreuen els partits independentistes bascos.

Els que no són del PNB, clar.

Argumenten que avantposen el partit al país.

A una concepció de país. Quan es demana a la resta que es materialitzen els teus interessos... Ací cadascú té uns interessos distints. Els nacionalistes han estat capaços d’imposar el dubte sobre si els interessos reals del país són els de córrer el risc d’anar al límit, tal com ha passat a Catalunya. Per tant, supose que el PNB no vol jugar a això. D’altra banda, no se li pot demanar a un partit que es faça l’harakiri en nom d’uns presumptes interessos. Em sorprendria molt que el PNB fera això.

I quines condicions s’haurien de donar perquè això passe?

Que el PNB perdera el cap o que hi haguera una altra conjuntura distinta a l’actual, una conjuntura històrica i particular en què la hipòtesi de la independència siga real, tal com va passar a Irlanda amb l’esclafit de la Primera Guerra Mundial. I que el PNB considerara que el País Basc està en condicions de caminar pel món sense perdre condicions de benestar. I més encara: que el PNB estiga segur que tot aquest procés no se li escapa de les seues mans i que és ell qui controla aquest procés. Com a mínim s’haurien de donar aquestes condicions, però són tan inversemblants que no són dignes d’estudiar seriosament.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.