José Luis Villacañas és un dels intel·lectuals espanyols de referència. Nascut a Úbeda (Jaén) en 1955, oficia com a catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), però la seua vida continua lligada a València, on resideix des que era un estudiant. Col·laborador assidu dels mitjans de comunicació, en 2021 ja va mostrar-se obertament favorable a l’indult als polítics catalans i ara també s’ha posicionat en favor de l’amnistia. Ho fa, com sempre, des d’una concepció republicana de la vida.
La seua obra és ingent, amb desenes i desenes de llibres. Un dels més recents, precisament, una notable aproximació a la figura de l’humanista d’origen valencià Joan Lluís Vives.
—Què diria Vives de la política espanyola actual?
—“Res de nou!” [riu].
—I vostè?
—Jo diria que Espanya viu un moment de cristal·lització. Hem assistit a un moviment històric de masses en estat gasós, amb fases de condensació i rarefacció, que ha derivat en la configuració definitiva d’un nacionalisme espanyol. Un cop ha cristal·litzat, però, s’ha evidenciat que no és un moviment vencedor.
—Per què no ho és?
—Si vostè va de Castro Urdiales [Cantàbria] fins a Cadis fent bromes sobre els catalans o els bascos, comprovarà com es genera una identificació recíproca, de paisanatge: “Aquest és dels nostres!”. Això s’inicia a la segona legislatura d’Aznar [2000-2004], quan va tractar de compensar les concessions que havia hagut de fer en la primera. La foto de les Açores n’és el paradigma: Espanya com a gran país imperial. En realitat, ell buscava la protecció dels Estats Units per tenir mans lliures a Espanya. A les terres castellanes hi ha una homogeneïtat molt forta, però no suficient per a guanyar unes eleccions. El sentiment de frustració enorme en el bloc de la dreta ha menat a les protestes contra Sánchez al carrer. És dificilíssim que, amb aquests elements, puguen aconseguir una victòria democràtica. Heus ací la creixent desesperació del PP i Vox.
—Sánchez explica que ha fet “de la necessitat, virtut”, però la dreta parla de “colp” i alerta que “Espanya es trenca”.
—Això és producte de la desesperació. A la porta de Ferraz, l’avantguarda d’aquest moviment —englobat en l’Alt-Right internacional— està oferint línies de fuga. De fet, hi hem vist un presentador molt popular de la Fox. En aquests cercles ja es qüestiona sense embuts el paper del rei Felip VI i es parla de la possibilitat de desvincular la nació espanyola de la Constitució. Fins i tot algunes persones teòricament raonables i d’ordre —com ara Esteban González Pons, el talent intel·lectual del qual és sobradament conegut pels valencians— han afirmat que el Tribunal Constitucional ha de decidir si es posa del costat de la Constitució o dels seus enemics. González Pons s’ha erigit, per tant, en el megatribunalconstitucional que dictamina quan és constitucional o no aquest Tribunal. Només sabem que els moviments en fuga, incapaços de ser canalitzats democràticament, han de fer saltar les institucions. A partir d’ací, pot passar qualsevol cosa.
—Li fa por?
—En el sentit existencial, no.
—Si l’Estat espanyol no formara part de la UE i l’OTAN, sí que en tindria?
—En aquest cas, diria que s’estan posant les primeres pedres i s’està obrint un esvoranc que pot conduir a situacions que farien por. La dreta, en el camí històric en què es troba, ja no pot tenir la confiança de guanyar democràticament amb els seus posicionaments. Caldrà veure quines passes fa ara. La dreta pot sentir la temptació —ja ho estem veient— de desvincular-se de les institucions democràtiques. I, curiosament, les forces nascudes després del 15M perquè la Constitució ja no responia a totes les seues exigències, ara es veuran obligades a defensar-la davant aquesta dreta.
—Els partits que han investit Sánchez representen 12,6 milions de persones, i els tres que hi ha votat en contra, 11,2 milions. Més enllà de les xifres, aquesta és la majoria més ben acceptada a l’Espanya actual?
—Si el Partit Socialista aspira a mantenir la seua continuïtat històrica i no vol desaparèixer ni endinsar-se en una crisi que el faça subaltern de manera indefinida, ha de vincular-se a les minories nacionals de l’Estat. Si fa cas a les tesis d’Emiliano García Page, esdevindrà una addenda paternalista del PP. El PSOE sempre ha sabut intuir les oportunitats de poder i resulta obvi que la possibilitat de bastir un bloc alternatiu al de la dreta passa per ací.
—Pedro Sánchez, capaç de defensar una cosa i de fer la contrària amb pocs dies de diferència, és qui millor s’hi pot adaptar. Amb Susana Díaz a la secretaria general del PSOE també s’haguera fet “de la necessitat, virtut”?
—De cap manera! Però hi ha un altre factor a tenir molt en compte: el moment en què Pablo Iglesias —erròniament per als seus interessos— va designar successora Yolanda Díaz. El PSOE va prendre consciència llavors que podia articular un eix d’esquerres sense fer perillar la seua hegemonia. La reelecció de Sánchez constata que al Congrés existeix una majoria parlamentària alternativa a la de la dreta, però encara no una majoria política. S’han creat les condicions per a iniciar un procés a partir del qual hi haja una majoria parlamentària basada en una majoria política. Dit d’una altra manera: les eleccions del 23 de juliol no eren determinades per una aspiració política conjunta de les forces que ara s’han unit. És ara, que han de saber conformar una majoria política.
—En algun article de premsa vostè ha expressat que el conflicte polític Catalunya-Espanya va situar l’Estat en una dinàmica de guerra. Confia en l’armistici? La retòrica de Junts no transita en aquesta direcció…
“La implementació de l’agenda trumpista a Espanya demostra, en definitiva, la desesperació de la dreta”
—Les trinxeres s’han desplaçat molt clarament. Si s’esgota la legislatura, queden quatre anys al davant perquè el PSOE faça prou sòlids els seus ancoratges a Bildu, Esquerra i el PNB. S’ha d’aspirar a teixir una majoria molt estable mitjançant aquests acords amb els partits catalans i bascos. L’Estat ha de reconèixer que representen dues nacions i pactar amb elles una agenda social que modernitze les estructures econòmiques, culturals, productives i judicials. Serà en aquest moment quan podrem parlar, per fi, d’una majoria estable. Si a poc a poc tot això fructifica, la desesperació de la dreta serà més i més intensa. Cada dia que les forces favorables a la investidura treballen de bracet serà una invitació a la transformació radical de la dreta. La dreta ha d’entendre que no farà d’Espanya un país trumpista. No podrà aconseguir-ho mai! La base social, cultural i moral d’aquest país no està tan ressentida com el trumpisme. La implementació de l’agenda trumpista a Espanya demostra, en definitiva, la desesperació de la dreta. L’estratègia del PP torna a ser la de la senyora Ayuso. De fet, Feijóo no es desmarca per complet de Vox perquè no li convé que la nova majoria estabilitze la situació política. Aquest seria el seu final com a líder del PP. Per això la diu més grossa cada dia que passa. El problema del PP és que la seua escalada verbal cada vegada complica més una marxa enrere. La dreta ha penetrat en un territori d’irreversibilitat.
—La dreta controla el Senat, governa 12 de 17 autonomies i compta amb molts aliats en el poder econòmic i judicial, en l’ecosistema mediàtic i en els cossos i de seguretat de l’Estat. Vist així, mantenir ben viu l’escenari de tensió no és tan desgavellat.
—Encara que el seu partit governa la pràctica totalitat d’autonomies de règim comú, la senyora Ayuso s’ha referit a Espanya amb la paraula “dictadura”. Només els interessa governar Espanya, però no són capaços de pair la seua diversitat. El PP és el Benito Cereno [novel·la del nord-americà Herman Melville] d’aquesta història, és ostatge de la seua visió immobilista d’Espanya. L’estructura del PP està segrestada per realitats extrapolítiques.
—Vostè mateix, en aquesta entrevista, està parlant més de Díaz Ayuso que no de Núñez Feijóo. Ella podria capgirar el mapa polític en favor de la dreta?
—Si decideix apostar per Ayuso, el PP no governarà Espanya en els pròxims 15 anys. La sociologia de Madrid li permet governar de manera extremadament populista, a l’estil iberoamericà, però la sociologia d’Espanya és massa plural. No generaria una base electoral estable, sòlida, amb projecte.
—Veu un PP de dretes com mai? Vox l’ha escorat i l’ha allunyat del centre o és idèntic al PP d’Aznar?
“La majoria absoluta d’Aznar li va fer pensar al PP que podia ser la majoria hegemònica a Espanya, però no ha aixecat el cap des de l’11M i la victòria posterior de Zapatero”
—La majoria absoluta d’Aznar va fer-los pensar que podien ser la majoria hegemònica a Espanya. El PP no ha aixecat el cap des de l’11M i la victòria posterior de Rodríguez Zapatero, en 2004. Van vincular-se a una conducta i unes idees que els ha impedit de reconciliar-se amb la realitat de l’Estat espanyol. Des del punt de vista goethià, va vendre la seua ànima al diable. Va vendre la seua ànima a la mentida, afirmant que havia estat ETA i no el terrorisme islamista. Els governs del PP que han vingut més tard han respost a exigències sobrevingudes, com la crisi monstruosa que va descavalcar Zapatero. El PP no ha tornat a arribar al poder amb un projecte de país. Qui només crea caos i desesperació, no té un projecte de país.
—La naturalitat amb què el PP pacta amb Vox —una formació masclista, que qüestiona drets bàsics i fins i tot el canvi climàtic— seria impensable en molts aliats seus de l’àmbit europeu. A l’exterior segurament no sobta tant la majoria plurinacional bastida per Sánchez.
—Amb Vox, el PP ha comès una gran errada de càlcul. Vox no és la tropa de xoc del PP que va per davant i li aplana l’accés als governs. Vox té unes altres aspiracions, Vox no ha nascut perquè el PP governe més fàcilment, com va demostrar-ho el PP de Múrcia, que sempre va tenir l’aspiració de destruir-lo. Finalment, van haver de pactar-hi, però l’hostilitat entre ells és total. I això em sembla correcte. No és casual que el canceller alemany felicitara Sánchez en el minut després de resultar investit. Sánchez ha barrat el pas de Vox al Govern espanyol i Olaf Scholz sap que el principal objectiu de l’extrema dreta, allò que es coneix com el trumpisme, consisteix a destruir la Unió Europea. Al si de l’entorn europeu, Vox no podrà destruir l’Estat autonòmic ni il·legalitzar el nacionalisme català. Vox aspira a destruir la institucionalitat espanyola.
—Entenc que no preveu la dissolució de Vox, tal com ja ha passat amb Ciutadans.
—En absolut! Ciutadans tenia un finançament intern que va tallar-se, així que van comprovar que no era una eina útil. En canvi, els diners que sostenen Vox provenen d’uns altres llocs, s’administren d’una altra manera i tenen unes altres finalitats.
—Una de les raons que motiven l’actitud irada del PP és la “immoralitat” dels acords del PSOE amb l’esquerra abertzale. Com a filòsof, que n’ha de dir?
“La voluntat de cooperació política constitueix un valor moral, i Bildu parla de la solidaritat del poble basc amb els pobles de l’Estat”
—Espanya no ha resolt el terrorisme de la manera més convincent possible. L’entorn d’ETA no ha col·laborat en l’esclariment dels assassinats que falten per resoldre ni ha articulat una condemna clara, contundent, de la violència terrorista. Comprenc perfectament que la majoria de la gent no perceba EH Bildu com un actor normal. Dit això, la voluntat de cooperació política constitueix un valor moral. Bildu parla de la solidaritat del poble basc amb els pobles de l’Estat. Hi ha un horitzó de reconciliació, la violència ha quedat anul·lada. Garantir la convivència pacífica també representa un valor moral en la mesura que la consciència dels actors que van cometre aquells actes terroristes va semblant-se a la nostra en termes de culpa i penediment. Els valors morals basats en l’enfortiment de la convivència, la llibertat i la solidaritat entre pobles són superiors als valors morals que habiten en la meua consciència moral. Des del punt de vista d’una consciència moral compartida i la seua traducció política, hem de prioritzar els compromisos d’una convivència pacífica, clara i franca per damunt de les argumentacions morals relacionades amb la consciència.
—Hem vist abans un pacte del PSOE amb EH Bildu que un govern a l’alemanya entre els dos principals partits espanyols. Res no ens fa pensar que el veurem mai.
—Tot el que està succeint és fruit de la feblesa, no de la fortalesa. I, efectivament, serà difícil que hi haja una gran coalició a Espanya: qui no liderara el Govern veuria amenaçada la seua supervivència. Fins i tot els dos integrants podrien resultar-ne damnificats. El PP espera governar Espanya amb Vox al costat seu i una presència testimonial a Catalunya i el País Basc? Com espera tenir la majoria que desitja si no garanteix taxativament els drets de les dones o de la minoria LGTBI? Si no és capaç de respondre al repte de la igualtat de gènere ni és capaç d’atendre les demandes de les minories nacionals, i si tampoc no té una agenda social decidida, de quina manera pensa governar.
—Acabem amb tres binomis. El primer: Rodríguez Zapatero/Felipe González.
—Zapatero. Vaig parlar molt malament d’ell quan era president, no va advertir la crisi econòmica que ens venia a sobre. I vaig parlar molt bé González fins a l’any 1987, quan va acceptar l’esquema neoliberal i va trencar amb la UGT. Felipe González i Jordi Pujol són els dos grans talents formadors de la democràcia espanyola, però ha envellit fatal. No pots envellir massa bé si connectes amb els grans multimilionaris llatinoamericans. En canvi, Zapatero ha envellit la mar de bé; també ha connectat amb gent perillosa, però ha guanyat en precisió expressiva.
—Yolanda Díaz/Pablo Iglesias.
“No puc parlar bé d’Iglesias, en a penes 10 anys ha dilapidat el capital polític més important que tenia aquest país”
—Són dos talents completament diferents. No puc parlar bé d’Iglesias, en a penes 10 anys ha dilapidat el capital polític més important que tenia aquest país. Va administrar malament els 5 milions de vots i va abocar-hi una passió personal en l’exercici de l’acció política. És un animal polític extraordinari que ha mort per la seua pròpia potència. L’assemblea de Vistalegre II fou tràgica. Yolanda Díaz és una política meticulosa, sectorial, molt eficaç, però encara no està preparada —dubte que puga estar-ho mai— per a oferir als espanyols una idea política integral.
—Vostè és més d’Íñigo Errejón.
—I tant! Errejón és el principal talent polític de la seua generació. La possibilitat que Sumar plantege a Espanya una idea de futur passa perquè Díaz no cegue la capacitat política d’Errejón.
—Oriol Junqueras/Carles Puigdemont.
—Junqueras, sempre Junqueras! Junqueras és un republicà, i això és nota. Forma part d’una tradició tan sòlida com la republicana. Això el converteix en una persona de pes i no en un aventurer. Qui ha seguit les petjades de Pi i Margall, de Macià o de Companys és fidel a alguns plantejaments. El republicanisme català és una de les grans tradicions polítiques d’Espanya. És una pena que no forme part de les tradicions espanyoles. No podem trobar, en tot el segle XIX, un home tan íntegre com Pi i Margall. Hauríem d’anar molt enrere en la historiografia espanyola per trobar un Pi i Margall. Qui té referents com aquests és una persona respectable i políticament seriosa. El republicanisme català porta inoculat aquest ADN, però té la dificultat de fer-lo extensiu a la resta de l’Estat. Aquest republicanisme constitueix l’autoconsciència de la forma més noble de l’existència humana. Soc un andalús que resideix a València i treballa a Madrid, però em sent molt i molt vinculat a aquesta tradició. •