—Expliqueu en aquestes memòries que us vàreu dedicar a la crítica d’art sobretot per influència del pare, que tenia una impremta per on passaven artistes, i us vau acostumar des de petit a jutjar l’art.
—El món del pare era el món de les arts i els artistes els vaig conèixer de petit. El Tàpies, per veí; el Cuixart, per amic; el Tharrats perquè necessitava imprimir la revista; l’arquitecte Sert, quan va venir a Barcelona... Molts artistes passaven per Filograf. Però també tenia una certa vocació innata. Per bé que jo havia estudiat filosofia i havia escrit alguns articles sobre filosofia alemanya a La Vanguardia, el món de l’art va poder més.
—Per què?
—Per osmosi i perquè em vaig presentar a un concurs d’articles de Destino i el vaig guanyar amb “Barcelona, megalòpolis” que analitzava el Pla Cerdà, el Pla Macià i aquella Barcelona d’esperit Bohigas. Amb les 25.000 pessetes de premi me’n vaig anar a un viatge del FAD a Nova York...
—I a Montreal també.
—A Montreal hi havia una Exposició Universal i jo vaig fer la gran crònica per a Destino. I vaig veure moltes coses noves: la façana multimèdia del saló de Txecoslovàquia; l’arquitectura amb cubs prefabricats que em va enlluernar, etc. Llavors les exposicions universals no eren tant fiesta sevillana; era més una presentació de novetats i innovacions. I el Quebec és un país de qualitat i ho van fer molt bé. Així vaig començar a escriure a Destino i allò també em va obrir les portes de fer crítiques a La Vanguardia.
—Però encara abans de tot això, als deu anys el crític Sebastià Gasch ja li havia demanat de fer de crític d’art. Això el va marcar?
—Sebastià Gasch és decisiu en la meva vida. Per a una col·lecció singular, el meu pare li va encarregar un llibre titulat El arte de los niños. En aquells moments a Europa hi havia uns corrents pedagògics que valoraven molt els dibuixos dels nens. Pensant com farien el llibre, en Gasch li diu al meu pare: “vull fer la tria dels dibuixos amb el teu fill”. El meu pare es queda concentrat i diu: “Ah molt bé, endavant” i ja em veus a mi anant de llatzeret al seu costat, a veure dibuixos fets per nens de moltes escoles de Barcelona. Però l’admirable, per mi, és que Gasch em donava autoritat, valorava el meu criteri, me’l demanava... i no ens vam discutir mai. Jo provo, tu proves; potser aquest; aquell és més autèntic... Aquest esforç per esbrinar i valorar l’art dels nens m’inicia o m’incita o m’insufla un esperit crític amb tot el que faig a la vida.
—Què és el que necessita un crític d’art per fer bé la seua feina?
—Crec que és vocacional, com en la música i el teatre. També en les arts. Hi ha d’haver primer un feeling. Si no hi ha una atracció magnètica —intel·lectual, cordial, anímica— no hi ha res a fer. Però aleshores t’adones que allò és el que més t’agrada; a allò hi dediques més temps que a cap altra cosa i es produeix una osmosi: tu trobes l’art i l’art et troba a tu. L’important mai serà una qüestió acadèmica, mai serà un títol, mai serà un màster. Tot això és molt útil; tot això ajuda a interpretar, però el germen és la descoberta teva d’una cosa que toca la teva ànima i la descoberta d’alguna cosa allà que desperta la teva intel·ligència. Això amb tot: amb la dansa, el teatre, els titelles... amb tot allò que sigui expressió vital de la intel·ligència de l’home.
—Què és més important, aquesta atracció magnètica o els coneixements de la història de l’art, la formació artística, etc.?
—Evidentment, el coneixement de la història de l’art, des d’Egipte, Grècia i el món romà fins al nostre art medieval, el nostre noucentisme... això s’ha de conèixer: d’on venim. Però també hi ha la dinàmica innovadora de l’art: estar al dia i viure les transformacions. Per això jo ara vaticino que vivim un big bang de totes les disciplines artístiques, un desgavell, una erupció volcànica, una mica confusa. Però d’aquí ha de sortir un gresol de les noves arts, que potser no tindran molt a veure amb les belles arts renaixentistes. La dansa és tota una altra cosa; el teatre utilitza uns llenguatges que abans eren impensables; la música... totes les músiques són possibles. Tot això trenca els esquemes que hi havia i tot està permès, d’alliberament de cotilles. D’aquí sortirà un sediment de llenguatge que marcarà el segle XXI.
—Però això potser ja ho deien a l’època del pop art. Quina diferència hi ha ara?
—El pop ja és acadèmia. L’abstracció ja és acadèmia. La música dodecafònica ja és acadèmia. Per tant, l’art arriba, explosiona i s’instal·la, és gresol, però no sabem què passarà en l’època tecnològica que comença i la possible participació de la intel·ligència artificial. Jo no hi estic ni en contra ni a favor, però sí que estic intrigat. i expectant. Perquè això canviarà les formes de l’escriptura, de l’art, del teatre, de l’espectacle. I no només la intel·ligència artificial. Els canvis socials. Els moviments migratoris. Què diran els africans a Europa? I els hispans als Estats Units? Això, a la força porta una altra música.
—En aquesta biografia parla molt, i molt bé, del seu pare. Però parla molt poc de la mare. Per què?
—Era una època que les mares —i les dones en general— tenien poca presència. Eren essencials per la vida domèstica, insubstituïbles per l’educació. Eren l’esperit de la casa que no tenia projecció pública. El pare feia cartells i cobertes de llibres i això li portava una vida pública. Però les mares s’estaven a casa. Amb la mare ens enteníem molt bé; jo era el fill estimat. Però era el típic esquema dels anys cinquanta: la dona a casa i el marit podia fer el que volia. La meva mare va néixer a Barcelona, però va ser educada a Madrid. Vivia a Cercedilla, però va anar a la Residencia de Estudiantes de Señoritas i, per tant ,tenia cultura suficient: tocava el violí i un harmònium que teníem a casa. La mare em transmet la tendresa; el pare, la inquietud intel·lectual i artística. Del pare era company, amic i solidari i l’acompanyava a tot arreu. Quan tenia problemes perquè no li pagaven, volia que l’acompanyés. Quan anava a la fira de mostres, volia que l’acompanyés. Quan anava a veure galeries dissabte a la tarda, volia que l’acompanyés. Però no una companyia física; era una companyia intel·lectual. Comentàvem els quadres; comparàvem les diferències entre un i altres... Amb ell hi havia confiança total. Ell volia que fes estudis mercantils perquè ell era dolent amb les matemàtiques del negoci i volia una ajuda, però després el catedràtic, Guillermo Díaz-Plaja, em va donar un 10 i va quedar clar que havia d’anar cap a Filosofia.
—Però finalment el va conquerir l’art i va ser professor a Ciències de la Informació.
—Sí, perquè havia estat a Destino, La Vanguardia, Triunfo, l’Avui... i ràdio i televisió.
—No sembla que li agradés l’experiència televisiva.
—És una experiència molt particular. Tens molt èxit les 24 hores posteriors a sortir. Després és l’oblit. El diari, almenys, el retallaves i el col·leccionaves (ara, digitalment, encara més). Però és com fer llibres: té una certa permanència. La televisió et dona molta popularitat, però difícilment permet un discurs profund. Per cert, és una desgràcia que hi hagi aquesta desconnexió entre la televisió catalana i la resta de televisions dels Països Catalans. Una desgràcia perquè era un element que ens acostava a catalans, valencians, illencs, nord-catalans i andorrans, i contribuïa a visibilitzar la llengua, a ser gresol de l’idioma, a entendre les variants de cadascú i veure que és una llengua molt important a Europa: com deia el Triadú, “és la més gran de les petites”. Però la tasca d’EL TEMPS ha estat plantar, plantar, plantar: com aquells articles d’Eliseu T. Climent que, amb la bicicleta, ens parla de tot el territori. Jo soc addicte d’aquestes pàgines. És un periodista essencial en la història d’EL TEMPS perquè, amb la seva bicicleta, m’ha fet conèixer el mapamundi català.
—Li agradarà saber-ho. Vostè diu que és “un apolític que s’ha hagut d’entendre amb polítics”...
—... No soc un home de partit, però voto sempre. No passo de la política.
—Però té idees molt polítiques...
—Tinc una tendència a la banda esquerra. El meu espectre va de més esquerres a menys esquerres. Però no he estat mai polític actiu i hi ha polítics que admiro i n’hi ha que rebutjo. Entenc que la política és necessària, però no és la meva vocació. Per tant, he col·laborat amb els polítics; he après molt i sé la dificultat que té la política, i això ho respecto i, si cal, els acompanyo.
—Ha tingut encàrrecs de diverses administracions...
—He estat funcionari però cap nomenament polític.
—Diu vostè que té “tendència a la banda esquerra”. Això també li ve del pare perquè la mare era conservadora.
—A casa ho teníem molt ben combinat. El pare era d’esquerres, va anar al front de l’Ebre, va fer la dramàtica retirada i, a la frontera, els francesos l’envien a Argelers, que estava vigilat per senegalesos. Però el meu pare feia dibuixos, retrats dels militars i de les seves filles, el deixaven sortir a comprar cigarrets, paper, tinta, etcètera i una d’aquestes —com sabia que la mare s’estava morint— va escapar i va intentar entrar per Hendaia, per despistar. Però el van enganxar i el van portar a un camp de concentració. Primer, a Sant Sebastià, a la platja, i després a San Marcos de León, ara un luxós Parador Nacional. Anys després, vam anar, amb la meva dona i el pare, a San Marcos de León i ens va ensenyar en quin racó del claustre havia dormit ell en un sac de palla. Ens va impressionar molt. Però a Argelers el va salvar el dibuix.
—I la mare era conservadora, pel que explica breument.
—Ella havia tingut una formació monàrquica. No era una monàrquica militant però li agradava. En canvi, el pare ho tenia molt clar. Ho tenia tan clar que, quan a la ràdio sonava l’Himno Nacional després del parte, s’aixecava i la tancava. Cada dia. I, als durs anys cinquanta, quan ens creuàvem amb una processó, com va passar una vegada al carrer Astúries, i tothom s’agenollava, ell es quedava dret. I jo, tremolant, tremolant, vaig aguantar al seu costat dret. I no va passar res. Però tots estaven agenollats. Això era el nacionalcatolicisme. I nosaltres érem protestants i ell ho portava fins al final.
—Com és que la família era protestant?
—Perquè un besavi que va anar a Cuba va conèixer el món evangèlic i l’àvia es va educar a les escoles gratuïtes per a nenes que tenien els evangèlics al carrer de Terol, on ara hi ha una església. I va aprendre a llegir i escriure allà i ella ja va transmetre aquesta religió al meu pare. I ell me la va passar a mi. Per això a mi em porten a l’Escola Suïssa.
—Diu vostè que “inventar projectes és el que més m’agrada”. Ho diu quan parla de Pictorama. Quins altres projectes són els que l’han engrescat més?
—Que m’encarreguessin la restauració i la rehabilitació de la Pedrera ho considero molt gros. Molt. I haver-me inventat l’Any Gaudí quan no hi havia un aniversari, també. Simplement, vaig intuir que Gaudí havia estat negligit, descuidat i quasi vilipendiat. Calia girar la truita amb arguments de Cèsar Martinell, Oriol Bohigas, en Cirlot... crítics que ja intuïen la grandesa del Gaudí. Quan en Pasqual Maragall comença la campanya Barcelona, posa’t guapa, s’havia de començar per reivindicar Gaudí. Però a l’Any Gaudí només vaig ser qui va posar el llumí a una bomba que estava a punt d’esclatar. La gent s’havia adonat de cop —el món turístic i el món català— que allò era excepcional i Gaudí va més enllà del modernisme. I que cal restaurar, conservar i obrir els seus edificis: els interiors, les terrasses... L’altre moment eufòric va ser la Primavera Fotogràfica, que va ser com una epidèmia. La fotografia va començar a ser interpretat com un art creatiu amb moltes possibilitats. Aleshores totes les galeries de Barcelona es van posar d’acord per dedicar un temps a la fotografia. Nosaltres només fèiem propaganda de la Primavera —no de les galeries—, un catàleg general i algunes conferències i plataformes perquè els fotògrafs i la fotografia tingués nivell artístic. La meva tristesa és que va acabar de sobte. Després ha arribat el Loop, que és un èxit.
—I el MACBA?
—El que jo volia i a mi em van encarregar no va poder ser. És cert que hi havia un patronat tripartit amb privats benestants, l’Ajuntament i la Generalitat, una Junta de Museus que no es consultava... Havien de donar continuïtat a l’art català (Dau al Set i companyia no eren als museus) i tot el que vindria després (nova figuració, conceptuals, etc.), però la voluntat del Patronat del MACBA mirava molt la novetat novaiorquesa i parisenca. Va comprar molta obra estrangera bona i l’art català va quedar marginat. En el futur, els museus tradicionals no s’aguantaran. No poden ser caixes contenidores. I aquí està el desafiament. Potser han de ser espais més oberts i més temporals. I això és que em sembla que ara fa bé el MNAC.
—S’ha fet moltes fotos amb aquesta maqueta de l’escultor Andreu Alfaro.
—Era el meu gran amic, el meu gran company i artista molt admirat. Cada vegada que venia a Barcelona, em visitava i em portava un regal.
—Al començament de la biografia es permet explicar coses personals (no moltes) però després se centra en tots els artistes que ha conegut, sobretot. Prefereix no parlar de la família i de coses més íntimes?
—Tot això i moltes altres guspires em fan pensar que ha d’existir un Guspires de la memòria II i potser III. Queden moltes coses per explicar i artistes dels quals no he pogut parlar. Quan tingui oportunitat, vindran les guspires que falten.