De la primera temporada no se’n va parlar gaire. És possible de la segona se’n parli encara menys. Però per a un servidor The Newsreader ha estat un dels descobriments més agradables dels últims anys. Una sèrie australiana sobre periodisme que ha aconseguit construir una fórmula on es barregen relacions interpersonals, debats ètics i una mirada al passat d’un país que examina com era la societat d’aleshores. Moltes coses en una sola sèrie, però que encaixen entre si a través d’un espai que ho agrupa tot: la redacció dels serveis informatius d’un canal de televisió. The Newsreader és la The West Wing del periodisme (canvieu els passadissos de la Casa Blanca pels d’un canal de televisió). O dit d’una altra manera, és el que Aaron Sorkin havia volgut fer a The Newsroom però no va acabar de sortir bé. De fet, els punts febles d’aquella són els punts febles d’aquesta: a The Newsroom tots els elements es creuen de forma orgànica i no es veu forçada, aposta per la naturalitat en els diàlegs evitant discursos més efectistes, té un punt de vista clar sobre els temes que tracta però mai cau en la condescendència i aconsegueix eliminar qualsevol temptació de caure en el maniqueisme en distribuir virtuts i mancances entre tots els personatges.
Els dos protagonistes són la presentadora d’informatius, interpretada per Anna Torv, i un reporter (a la segona temporada també presentador) interpretat per Sam Reid. Qui s’endú la major part del focus és ella, que té una trama que parla de les dificultats de mantenir la seva posició en un entorn masclista. A la segona temporada, el seu estil “agressiu i dominant” no agrada a un dels principals inversors de la cadena, i s’obre la possibilitat de que pugui ser substituïda per una dona més dòcil. Per suposat, el seu estil no seria cap problema si fos un home. El que incomoda és que sigui una dona. L’actriu Anna Torv fa un paper increïble amb el personatge, mostrant-la dura en l’entorn de la feina però vulnerable en l’espai privat, on manté una relació desequilibrada amb el seu company presentador, que per la seva banda lluita amb la dificultat de saber que la seva sexualitat no és acceptada en el seu context i ha de mantenir-la secreta. El tàndem s’enfronta sovint amb la cadena i amb l’antic presentador d’informatius, Geoff. Però no sempre tenen raó. De fet, en Geoff, que sobre el paper és l’antagonista, sovint té una integritat més gran i uns valors periodístics més sòlids que els protagonistes.
Els debats que la sèrie posa la taula estan plantejats de manera que s’enfronten punts de vista a través de totes les trames (la de la notícia a tractar en cada episodi i les relacions entre personatges) de forma natural. I sobretot, sense que en cap moment un tingui la sensació que està sent alliçonat, com sí que passa sovint en altres sèries sobre periodisme. En aquest sentit recorda més a una sèrie política com Borgen. Un bon exemple d’això és el debat sobre donar veus als mitjans a col·lectius que escampen missatges perjudicials per al conjunt de la societat, al segon episodi. The Newsreader aconsegueix que tot flueixi dins la quotidianitat de la redacció, creant una sensació de rutina diària que en aquest cas pot fer pensar en la clàssica Lou Grant. És una mena de sensació, la de compartir el dia a dia amb els personatges, que actualment costa de trobar a la televisió. El truc d’aquesta sèrie és que sembli que tot el que fa és fàcil i natural. Quan sovint fer que sembli fàcil és el més difícil de tot. Potser per això no se l’està omplint d’elogis des de tot arreu. Els meus elogis, els té tots.
The Newsreader
Creador: Michael Lucas
Repartiment: Anna Torv, Sam Reid
Temporades: 2
Plataforma: Cosmo (inclòs Movistar+, entre d’altres)