2018 Any del Turisme Cultural Patrimoni

La Barcelona més racionalista

Entre les accions de revaloració del patrimoni racionalista que duu a terme l’Institut del Paisatge Urbà i de la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona s’inclou la publicació d’una guia urbana. De la mà de la seua autora,  la periodista Tate Cabré, descobrireu els projectes d’aquella Barcelona dels anys trenta. En recuperem alguns dels és destacats perquè comenceu l’exploració.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Nou itineraris són els que proposa Tate Cabré per conèixer l’arquitectura racionalista a Barcelona. Nou passejades ordenades per barris, les quals, de dalt a baix de la ciutat, visiten els punts més emblemàtics d’aquells anys trenta.

Perquè fou exactament això, tot just una dècada. Des de finals dels anys vint fins a finals dels trenta, el racionalisme coincidí amb una etapa de trencament, una mena d’interludi entre una dictadura i una guerra civil que havia de tornar a sumir l’Estat en la grisor de quaranta anys d’autoritarisme. Entremig van emergir les utopies polítiques, socials i artístiques, empeses pels vents de les avantguardes internacionals. El racionalisme com a part integrant d’aquest corrent progressista es comprometé en la millora de la qualitat de vida del ciutadà i en el trencament estètic i conceptual imperant d’arrel academicista.

Van ser tan sols deu anys, però deu anys intensos en què es van dur a terme projectes significatius, concentrats a la mateixa Barcelona. Projectes ambiciosos en què la ciutat esdevenia alhora objecte d’anàlisi i banc de proves, amb l’objectiu d’assolir un nou ordre urbà eficient i funcional; de bastir una nova ciutat capaç d’assimilar algunes de les problemàtiques del moment, entre les quals destacava la immigració provinent d’entorns rurals.

L’arquitectura racionalista trobà aliats en els governs d’esquerres que dirigiren la Segona República espanyola i en l’àmbit privat en persones que apostaren per la radicalitat de les seues propostes, confiant-li el disseny de nous edificis.

Indubtablement, Barcelona fou un dels focus més actius on es van materialitzar la majoria dels nous postulats, fins a l’esclat de la Guerra Civil i la posterior proclamació de la dictadura franquista, quan l’arquitectura passà a adoptar una estètica classicista i eclèctica, que es desenvolupà al llarg de la primera etapa del règim autoritari. Malgrat que als anys seixanta i coincidint amb indicis d’una tímida obertura recuperava parcialment tècniques i materials propis del racionalisme, aquest quedà (intencionadament) al marge.

Avui la manca d’espectacularitat de les propostes racionalistes, l’elegant sobrietat i el poc afany de protagonisme que caracteritza els seus edificis l’han fet invisible als ulls del passejant, enlluernat per la voluptuositat modernista. Un projecte com el que duu ara a terme l’Institut del Paisatge Urbà i de la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona contribuirà a recuperar-lo per a la ciutadania, com un deute pendent amb aquella època. Al capdavall, tot un acte de justícia.

Fàbrica Myrurgia /Lluís Casals

Fàbrica Myrurgia

Arquitecte: Antoni Puig i Gairalt

Any: 1928

Adreça: Mallorca, 65 / Nàpols, 238-254 (Eixample)

Antoni Puig i Gairalt estava finalitzant el projecte de la Fàbrica Myrurgia quan Le Corbusier va passar per Barcelona el 1928. Era la seua primera visita i el mateix Puig i Gairalt el presentaria a la conferència que l’insigne arquitecte francès va pronunciar a la Sala Mozart. Se sap que van discutir de detalls d’aquest projecte encara per concloure. La fàbrica Myrurgia es postulava com el primer edifici racionalista de la ciutat, amb una bona dosi encara d’estètica Art Déco. Racionalisme i Art Déco conviuen en un mateix projecte, repartint-se els espais. Si les façanes mostren l’horitzontalitat característica del nou corrent arquitectònic per mitjà de finestres corregudes, el vestíbul i l’entrada principal que ocupa el xamfrà entre els carrers de Mallorca i Nàpols corresponen a estil Déco. Els materials ho diuen tot: portes d’entrada de ferro negre i llautó, escala central concebuda amb marbres grisencs i barana tubular, i vitralls. Aquest és el llegat de l’empresari Esteve Monegal.   

 

Pavelló Mies Van der Rohe

Arquitecte: Ludwig Mies Van der Rohe

Any: 1929

Adreça: Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 7 (Montjuïc)

La demostració, durant la dictadura espanyola de Primo de Rivera, que l’art oficial podia ostentar la modernitat més radical. Així ho va demostrar el Pavelló d’Alemanya, projectat per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i que donava simbòlicament el tret de sortida de l’avantguarda arquitectònica del segle XX a la ciutat. Enfront de la sumptuositat de palaus i pavellons d’estil neo-clàssic, l’obra de Mies Van der Rohe destacava per la seua sobrietat arran de terra, la seua puresa geomètrica i la tria de materials exclusius, com el marbre verd dels Alps, el travertí romà o l’ònix daurat. L’arquitecte emprà també el vidre, l’acer i l’aigua en aquest espai transparent i diàfan. Com a ornament, només el buit, una escultura i les citades làmines d’aigua. La cadira Barcelona, fabricada en acer i pell i dissenyada per a l’ocasió, completava el conjunt.

El Pavelló d’Alemanya, com el de la República del 1937, va tenir una vida curta i passatgera. Enderrocat després de l’esdeveniment, el 1980 Oriol Bohigas va impulsar la seua reconstrucció des de la Delegació d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona. 

 

Joieria Roca

Arquitecte: Josep Lluís Sert

Any: 1933

Adreça: Passeig de Gràcia, 18 (Eixample)

Un exemple d’una aposta personal per l’arquitectura racionalista. A Rogeli Roca i Plans i a Josep Lluís Sert els lligava una bona amistat. En traslladar la joieria familiar de la Rambla al passeig de Gràcia, Roca va demanar a l’arquitecte que projectés el nou local, tant la façana com l’interior, seguint els preceptes de l’arquitectura d’avantguarda. Sert es va esplaiar amb la imatge exterior, recorrent a la reglamentària composició apaïsada, per a la qual va haver de reforçar el conjunt amb bigues de ferro. L’interior, completament diàfan, disposava d’un espai comercial central i al soterrani de sala d’actes per a conferències, lectures literàries i altres actes culturals. L’efecte lluminós de la planta baixa resultava dels vidres de briquetes tipus pavès amb què s’havia concebut la franja superior de la façana.

L’arquitecte va dissenyar, fins i tot, els mobles de la futura joieria, que avui es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Casa Bloc / Lluís Casals

Casa Bloc

Arquitectes: Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres i Clavé

Any: 1932

Adreça: Passeig Torras i Bages, 91-105 (Sant Andreu)

La nau capitana del racionalisme barceloní. Tota una declaració de principis, uns ideals i un discurs condensats en aquest bloc d’habitatges que planteja, d’altra banda, la síntesi de dues visions pretesament antagòniques: la mirada i la identitat local. L’un com l’altra s’hi veuen representats, amb la concepció global del conjunt d’habitatges i amb el recurs a solucions vernacles.

Els 207 dúplexs de què es componia es van distribuir en cinc blocs. Tots els pisos tenien una bona orientació i una ventilació òptima, dues premisses de l’higienisme del moment.

Els baixos havien d’acollir espais comunitaris i de serveis. Biblioteca, guarderia, terreny de joc, cafeteria o restaurants, entre d’altres, configurarien els llocs d’intercanvi d’aquesta petita comunitat. La Casa Bloc formaria part del futur i mai realitzat Pla Macià, que havia de reurbanitzar Barcelona en temps de la Generalitat republicana i del seu president, Francesc Macià. La Guerra Civil va aturar-ne la construcció, que es finalitzà durant la postguerra i que serví, coses de la Història, per allotjar vídues d’oficials franquistes. 

El 2010, la signatura d’un conveni entre l’Institut Català del Sòl i el Museu del Disseny  de Barcelona va permetre museïtzar un dels pisos, l’1/11, sense el qual difícil seria d’entendre l’avenç que estava a punt de fer-se realitat en matèria social.

 

Casa Sert

Arquitecte: Josep Lluís Sert

Any: 1930

Adreça: Muntaner, 342-348 (Sant Gervasi)

Una de les obres emblemàtiques del Racionalisme a Barcelona que la mare de Josep Lluís Sert, Jenara López, encarregaria al seu fill. L’edifici de pisos per llogar, consta de planta baixa i sis plantes. Cada replà compta amb dos apartaments dúplex, una solució que Sert inclouria en els seus treballs, ja que permetia eliminar els llargs passadissos dels pisos típics de l’Eixample. Amb finestres apaïsades i balcons amb baranes tubulars, la façana destaca pel seu color verd pàl·lid, que combina amb el verd fosc dels entrants. Tot plegat, confereix al conjunt un joc volumètric, una solució d’una plasticitat que contrasta amb les línies rectes i les projeccions ortogonals dels elements d’aquesta composició.

 

Pavelló de la República

Arquitectes: Josep Lluís Sert i Luís Lacasa

Any: 1937

Adreça: Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, 34-36 (Vall d'Hebron)

Ideòlegs, artistes i arquitectes d’última fornada donaren cos i ànima a aquesta construcció efímera, amb la finalitat de llançar al món un missatge de denúncia: l’avenç del feixisme a Espanya estava posant el país contra les cordes, sumint-lo en una guerra civil fratricida que ja feia un any que durava. 

El pavelló i el seu contingut articulaven un discurs lligat i tramat a la perfecció enfront dels pavellons italià i alemany que anunciaven ja l’antesala d’una guerra de dimensions descomunals. La construcció del Govern republicà era discreta. Concebuda Josep Lluís Sert i el madrileny Luis Lacasa, s’hi barrejaven els principis funcionalistes i el recurs a materials i solucions pròpiament mediterranis i de tall organicista. Discret, apaïsat i fresc, va respectar la natura present a l’emplaçament on hagué de construir-se integrant-la al projecte. Aquell arbre en un extrem del pati reafirmava un discurs de respecte i pacifisme enfront de les atrocitats i el bel·licisme de les tropes franquistes. El Guernica de Picasso, la Font de Mercuri d’Alexander Calder, la Montserrat de Juli González, el desaparegut mural El pagès català de Joan Miró compartiren l’espai al costat d’altres noms, com el cartellista Josep Renau, l’escriptor Max Aub, el filòsof, i per a aquesta ocasió comissari del pavelló, José Gaos, o el cineasta Luis Buñuel. Mai l’art, l’arquitectura, les lletres i la nova cultura audiovisual no havien format un bloc tan cohesionat de lluita contra el feixisme i, parafrasejant Renau, de batalla per una nova cultura. 

Fundació Miró / Lluís Casals

Fundació Miró

Arquitecte: Josep Lluís Sert

Any: 1957

Adreça: Parc de Montjuïc s/n

L’últim projecte de Josep Lluís Sert i la darrera obra d’un racionalisme que emergia tardanament per reivindicar la seua transcendència en el rumb de l’arquitectura contemporània. Amb la Fundació Miró, Sert assolia la culminació del desig que havia perseguit al llarg de la seua vida: crear un espai de confluència entre l’art i l’arquitectura. Ho va aconseguir amb el Pavelló de la República (1937), amb la Galeria Maeght (1964) i finalment amb la Fundació Miró (1975). Prèviament, el seu amic de joventut Joan Miró li va encomanar projectar el seu taller a Mallorca. Corria l’any 1956 i aquella era la primera obra que Sert realitzava des que havia marxat a l’exili i inhabilitat, a més, per exercir dins l’Estat espanyol.

A la Fundació Miró, hi aplicà allò que també havia defensat des dels anys trenta: un racionalisme amarat de mediterraneïtat. Alguns elements ajuden a entendre aquesta simbiosi: una olivera enmig d’un pati conviu amb els espais diàfans i de gran amplitud, on la llum es filtra a través claraboies i on la blancor mediterrània de les parets dialoga amb la rajola de fang del terra, que remet a l’ambient rústic i càlid de la masia catalana.

Clínica Barraquer / Lluís Casals

Clínica Barraquer

Arquitecte: Joaquim Lloret

Any: 1934

Adreça: Muntaner, 314 (Sant Gervasi)

La clínica oftalmològica Barraquer es manté intacta a hores d’ara. Malgrat haver-s’hi una intervenció durant la dècada dels seixanta que no n’afectà l’essència. La clínica Barraquer suposa una de les grans apostes per la modernitat, llançades des de l’àmbit privat i encomanada en aquest cas a Joaquim Lloret i Homs, que va barrejar funcionalisme amb elements propis de l’Art Déco. Concebuda com una casa vaixell del primer racionalisme, aquesta construcció destaca per les línies corbes que suavitzen la fredor ortogonal del racionalisme i faciliten la circulació dels pacients amb deficiència visual. Marbre polit, acer, tipografia de pal i uns espais en blanc i negre completen el conjunt.

 

Dispensari central antituberculós / Lluís Casals

Dispensari Central Antituberculós

Arquitectes: Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres i Clavé

Any: 1933

Adreça: Passatge Sant Bernat, 10 (El Raval)

Un dels fars del GATCPAC construït per la Generalitat republicana, dins d’una campanya engegada pel Departament de Sanitat i Assistència Social contra la tuberculosi a Barcelona. El barri del Raval, per les condicions higièniques que patia, va ser un dels punts on la incidència de la malaltia va ser més elevada. Per aquesta raó, va ser el lloc escollit per instal·lar-hi el dispensari. Amb l’assessorament del doctor Lluís Sayé i Sempere, una de les figures de referència internacionals en l’àmbit de les malalties pulmonars i la tuberculosi, l’edifici va respondre a criteris higienistes, en què el sol i la ventilació eren elements fonamentals. Es va alliberar espai al solar per tal d’enjardinar-lo i es van emprar materials funcionalistes, com els murs de vidre tipus pavès i el ferro.

Entre els diferents espais, constava de biblioteca, arxiu, sala d’actes, sales específiques per als tractaments de les diferents malalties pulmonars i un solàrium, testimoni de la pràctica de les teràpies naturals. Pel seu caràcter pioner, el Dispensari Central Antituberculós va esdevenir un model per a posteriors projectes de l’estil.  

Casa Illescas / Lluís Casals

Casa Illescas

Arquitecte: Sixte Illescas 

Any: 1933

Adreça: Carrer d'Atenes, 5 (Putxet)

Sixte Illescas, en aquest cas arquitecte i client alhora, concep un conjunt impactant, en què el joc de volums produeix un efecte d’equilibri dinàmic. Hi alternen balcons i tribunes, baranes i pèrgoles. Aquest recurs atorga lleugeresa i ritme, i estableix un diàleg entre els diversos edificis que componen el projecte. El to rosat de l’estucat cohesiona les tres peces. El conjunt original ha sofert un seguit de modificacions al llarg dels anys, la primera el 1953, quan se li van afegir tres pisos a una de les façanes.

Sixte Illescas va signar altres projectes a Barcelona, com la Casa de Vidre, la del carrer Lincoln.

 

 

 

 

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.