Una llengua de museu

El passat 20 d’octubre, el diari Levante informava de la signatura d’un conveni de col·laboració entre el Museu d’etnologia de la Diputació de València i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en relació amb el projecte d’investigació “Arxiu de la Memòria Oral Valenciana-Museu de la Paraula”. En paraules del president de l’AVL, l’impagable Ramon Ferrer, “Este Museu de la Paraula ens permetrà conéixer millor els costums, els oficis, les tradicions, les festes dels nostres pobles i recuperar paraules del nostre lèxic patrimonial”. D’entrada, la notícia confirma la presumpció que al nostre país al català li resulta molt més fàcil accedir a segons quins museus que als àmbits de la justícia, l’administració pública o els mitjans de comunicació de masses. Tanmateix, no seré jo qui qüestionarà la legitimitat etnològica del projecte, que, per mor de coherència i exhaustivitat, hauria de prendre també en compte aquelles manifestacions de la cultura popular que s’expressen a través dels parlars valencians de base aragonesa o castellana. Ara bé, un cop admesa aquesta premissa, no hi ha dubte que la notícia dóna peu a sucoses consideracions tocant a l’orientació eminentment retrospectiva que defineix la conducta de l’AVL i el tarannà ideològic de gran part dels seus membres, entestats a presentar com a iniciatives pioneres davant l’opinió pública despropòsits que en una societat normal no passarien d’anècdotes més o menys trivials, com la publicació d’un diccionari descriptiu que es vol fer passar per normatiu −amb el desgavell consegüent− o la col·laboració amb una institució especialitzada en la recerca etnològica. No debades, el projecte que es materialitza en la signatura de l’esmentat conveni, a banda de posar de manifest l’existència des de fa anys d’una autèntica conjura de necis entre acadèmics i polítics de diferent signe, no fa més que reprendre una idea llargament acariciada pels sectors més reaccionaris de la dreta regional, amb l’objectiu de reduir la llengua dels valencians a la més pura inanitat folklòrica.

Potser algun lector amb bona memòria encara deu recordar que a principis del 2005 el Govern de Camps va concebre la idea esbojarrada de transformar, per exigències de la paronomàsia, Castelló de la Plana en “la capital internacional del castellano”, mitjançant la creació de la Ciudad de las Lenguas −un pelotazo urbanístic en forma de megaespai destinat a l’ensenyament del castellà a estrangers−, la construcció de la qual es preveia dur a terme en els terrenys que quedarien lliures arran del trasllat de l’aeròdrom local a les instal·lacions de l’aeroport de Castelló. Molt aviat, l’AVL va considerar que també havia de ficar-hi cullerada, i en el ple del 28 de setembre del 2007 va sol·licitar a la direcció de Castelló Cultural una major concreció sobre l’ús del valencià i el contingut “científic” del projecte. Amb la seua desimboltura característica, els dirigents del PP s’afanyaren a proclamar que hi havia prevista la creació d’un Museu del Valencià, dedicat a exalçar el paper desenvolupat per la capital de la Plana en la signatura de les Normes de Castelló. No satisfets amb això, hi afegien la possibilitat de crear un arxiu sonor perquè les futures generacions de valencians pogueren escoltar en quina mena de patuès s’expressaven aquells dels seus avantpassats que no havien descobert encara les excel·lències del castellano o español. Fins aquell moment tothom pensava que l’“especial respeto y protección”, que tan generosament ens brinda l’article 3 del títol preliminar de la Constitución Española, era només una proclama retòrica, com el dret al treball o a l’habitatge. Però aquell dia vam comprendre que estàvem equivocats, i en aplicació del precepte constitucional se’ns concedia així mateix el privilegi de gaudir d’una assolellada reserva índia en forma de museu, situada en primera línia de platja.

En realitat, el projecte concebut per les privilegiades ments de les nostres autoritats i els seus (ben remunerats!) acadèmics no és gens original, sinó una versió degradada (i degradant) de la temptativa de preservar les formes de vida amenaçades per l’empenta de la industrialització, duta a terme pels etnòlegs d’ençà de la Belle Époque. Un dels pioners més insignes d’aquesta causa va ser, precisament, el poeta occità Frederic Mistral, premi Nobel de literatura el 1904, que en un article publicat el 1896 a la revista Aiòli anunciava la creació a Arles d’un museu dedicat a recollir les múltiples facetes de la vida tradicional de la Provença. A casa nostra, Blasco Ibáñez se’n va fer ressò al cap d’uns anys durant la conferència pronunciada a València el 16 de maig del 1921, amb motiu del seu nomenament com a director honoris causa pel Centro de Cultura Valenciana. L’autor de La Barraca es trobava ja molt lluny del seu radicalisme juvenil i havia esdevingut un home nostàlgic de la terra que el va veure nàixer, que en les seues escasses visites contemplava amb pesar la desaparició del paisatge urbà on havia transcorregut la seua infància. Per això, amb l’autoritat que li proporcionava la seua condició de valenciano universal, aprofitava l’avinentesa per rompre una llança a favor de la conservació de les antigues formes de vida i, alhora, proporcionava als seus compatriotes la fórmula màgica per fer diners i atraure l’incipient turisme: la creació d’un Museo de Valencia, inspirat en el Museon Arlaten mistralià. Ara bé: el que a Blasco no li va passar mai pel cap és que la llengua dels valencians, encara ben viva al seu temps −a diferència de l’occità de Mistral−, pogués arribar algun dia a formar part d’aquest museu imaginari.

Va caldre esperar prop de seixanta anys perquè aquest malson fos posat en escena, gràcies al talent paròdic d’Els Joglars. L’any 1979, dins la seua extraordinària M-7 Catalònia, representaren la vida d’un grup d’ancians aborígens, reduïts a la condició abjecta de fenòmens de fira, que, sota la tirànica direcció de dues antropòlogues futuristes, executaven per a recreació del públic el repertori complet dels seus costums tradicionals, inclosa una exhibició de brofegades dites en el seu català ancestral. Entretant, segons apunta Jonathan Littell en la novel·la Les bienveillantes (2007), durant la Segona Guerra Mundial la idea va arrelar també en el cercle Hans Frank, governador general de la Polònia ocupada pels nazis, el qual −a imitació de les exhibicions etnològiques dutes a terme a finals del segle XIX en algunes ciutats occidentals amb motiu de diferents congressos i exposicions mundials− va planejar la construcció a Cracòvia d’un “jardí antropològic” per acollir espècimens de tots els pobles extingits o en vies d’extinció d’Europa, començant pels jueus i els gitanos que els mateixos nazis s’encarregaven sistemàticament d’exterminar.

La genealogia esbossada resulta tan sinistra com alliçonadora del perill que comporta el projecte de reduir un grup humà a la condició alienada d’objecte d’estudi etnològic, sobretot si no parteix dels mateixos interessats, sinó d’una corporació que barreja la filologia (en el seu vessant més dialectal) i la política (en el seu vessant més oportunista), i es caracteritza pel col·laboracionisme amb les instàncies del poder autonòmic —que no s’han caracteritzat, precisament, per la promoció del català. Pitjor encara: aquesta mena de projectes contribueix tot sovint a reforçar la identificació d’un grup humà amb els estereotips que li vénen imposats des de fora pels “experts”, i pot relliscar amb massa facilitat cap a l’animalització científica de la comunitat sotmesa a observació. I això, què hi té a veure amb nosaltres?, es preguntarà potser el lector despistat. La resposta és molt senzilla: el missatge subliminar que la línia d’actuació de l’AVL transmet és que al català dels valencians no hi ha la menor intenció de concedir-li cap futur viable i que tan sols serà objecte de tolerància reduït a la categoria de  folklore. El més greu del cas és que no estem parlant d’un projecte aïllat ni d’una relliscada ocasional, ja que la signatura del conveni que comentem suposa tan sols una altra mostra de l’estat d’indefensió absoluta en què es troba la nostra comunitat lingüística, mentre les posicions defensades pels col·lectius de parlants més dinàmics i lleials són sistemàticament ignorades o menystingudes per les instàncies que se n’atribueixen fraudulentament la representació. Fa de mal dir, però sembla que durant molt de temps encara els catalanoparlants valencians haurem de continuar proclamant ben clar i en alta veu que ens resistirem amb totes les nostres forces a ser tractats com el negre de Banyoles.