Els crítics

Laura de Andrés: 'A ulls de les autoritats, els barris com Somorrostro no existien'

Laura de Andrés Creus (Barcelona, 1978) és periodista i autora de distints llibres de temàtica local amb inspiració historiogràfica. Ara publica ‘Diaris del Somorrostro’, una història entranyable escrita en clau de denúncia a un règim incòmode i repressor amb la pobresa generada pel mateix sistema.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Llegint la història del Somorrostro, fa l’efecte que la neteja urbana prèvia a les Olimpíades ja tenia uns precedents a Barcelona.

—La caiguda de les barraques va obeir, principalment, a dos motius. D’un costat, a les inclemències meteorològiques, sobretot llevantades en els nuclis del litoral i esllavissades a les muntanyes. De l’altre, als avenços de l’urbanisme i a la celebració d’esdeveniments de gran envergadura. En definitiva, quan els nuclis barraquistes molestaven. En el cas del Somorrostro, va ser la celebració de la primera Semana Naval, amb la visita del dictador, l’excusa per posar fi al barri. Aquestes eren les vertaderes raons, i no la millora de les condicions de vida dels habitants.

—De fet, per als governants locals de la dictadura, a les barraques regnava “la falta d’higiene, immoralitats i promiscuïtat”. Era l’argument per resoldre el tema a base de repressió i no d’ajudes socials?

­—Hi va haver dues etapes. Primer, durant la primera postguerra, es van fer una mica els ulls grossos. D’alguna manera, les autoritats van permetre que moltes persones procedents de molts indrets de l’Estat, però també de les zones rurals de Catalunya, s’instal·lessin en barraques. En una segona etapa les autoritats franquistes s’adonen que no saben qui ocupen aquestes barraques. Addueixen motius de mancances evidents d’higiene, de salut, de pobresa, però realment els preocupa no saber si els que hi arriben són elements subversius contra el règim. 

—En un moment donat, aquella Barcelona vençuda va dir prou. Ho van fer ciutadans protestant contra una pujada del preu dels bitllets dels tramvies. La vaga, inèdita fins aleshores en la dictadura, va acabar amb morts.

—La vaga de tramvies de 1951, causada per diversos motius, va deixar en evidència el malestar dels ciutadans contra la carestia amb què malvivien.

—Com és que el barraquisme augmentava mentre el règim buscava pal·liar-ho?

—Perquè la gent buscava una vida millor. I, malgrat les condicions indignes d’habitatge, aquí la gent tenia feina i podia somiar amb un futur, que era molt més que les aspiracions que tenien en els seus llocs d’origen. Tal com passa ara amb els refugiats que venen a Europa. És una situació molt similar

—El paper de l’obrerisme cristià va ser fonamental per millorar les condicions de vida del Somorrostro.

—Hi va haver uns quants religiosos —en el cas del Somorrostro van ser els frares caputxins— que, efectivament, van dotar el barri de certes infraestructures de cobertura social. Una cobertura eclesiàstica que distingia del tot la dualitat de la institució: l’Església del règim, l’elitista, i aquells eclesiàstics rojos, que tenien clar que el seu paper era estar al costat dels pobres, dels més desafavorits. I també protegir-los de la repressió de les autoritats.

—És curiós que el Somorrostro havia de ser derruït per ampliar el passeig marítim i finalment es va tombar per una exhibició naval.

—Barris com el del Somorrostro no existien per a les autoritats. No hi havia enllumenat, ni clavegueram, ni escoles. Als seus ulls eren veïnats amb vocació temporal i no havien de dotar-se d’infraestructures, tot i que sabien que no tenien cap solució per a ells. La construcció del nou passeig marítim va ser el principi de la fi del Somorrostro, però va ser la celebració de la primera Semana Naval el 1966 la que en va accelerar el desmantellament en poques setmanes.

Diaris del Somorrostro
Laura de Andrés Creus

Mediterrània 
Barcelona, 2018
Assaig, 117 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.