A Amman, la capital de Jordània, gairebé són les set del matí quan el sol trenca l’alba a la Franja de Gaza. El trànsit s’anima i al carrer el soroll va a més. Fa més de quatre setmanes que Salah Hourani ja no gaudeix de la tranquil·litat abans de la sortida del sol. Es passa la nit davant del televisor i mira les imatges de l’horror de la Franja de Gaza, els bombardejos israelians i les víctimes civils.
“No puc dormir”, diu, “fins que a Gaza no hi surt la llum del sol.”
Hourani va néixer a la Franja de Gaza el 1964, en un camp de refugiats prop del punt on Israel aquesta setmana ha traçat un tall fins a la costa per separar el nord del sud. Quan era petit, Hourani va viure la guerra del Sis Dies del 1967, la guerra civil de Jordània el 1970 i la guerra del Yom Kippur del 1973, i, ja de gran, la primera intifada, la revolta palestina de finals dels anys vuitanta, tot sempre en camps de refugiats. Va créixer en part a casa dels seus pares i en part a casa d’amics i parents. “Els nostres pares i mares ens van administrar sempre en temps guerra i van enviar dos dels seus fills a algun altre lloc. És exactament el que estan fent molts pares ara a Gaza perquè de cada família almenys en sobrevisqui algú si es dona el cas que tota la resta perden la vida.”
Salah Hourani té actualment 59 anys d’edat i és un senyor elegant d’aspecte robust, abillat amb una camisa hawaiana i un barret clar per protegir-se del sol. És director de cinema, actor i intel·lectual, un home format i sensible, en la vida del qual es reflecteixen sis dècades de la història del seu poble, els conflictes i les guerres civils, la desesperació, les pors i la ira dels palestins. Ell s’ha decidit a fer quelcom contra aquesta desesperació, l’amargor transmesa de generació en generació, que alimenta encara més pors i multiplica la ira.
Els fets del 7 d’octubre i les cinc setmanes que van seguir l’atac terrorista de Hamas són un fet traumàtic, tant per als israelians com per als palestins. Més de 1.400 israelians van ser brutalment assassinats, sobretot civils, dones i nens, un pogrom que ha remogut a molta gent els records de l’holocaust.
Al seu torn, els palestins senten aquests dies, en què centenars de milers han fugit al sud de la Franja de Gaza, el record del seu propi trauma: la Nakba, la catàstrofe que començà el novembre del 1947 i comportà la fugida i expulsió d’uns 700.000 palestins dels seus pobles en l’actual Israel.
Segons el ministeri de Sanitat controlat per Hamas, el nombre de morts a Gaza supera els deu mil a inicis d’aquesta setmana. Aquestes xifres no es poden contrastar de forma independent en aquests moments, però en guerres passades van ser majoritàriament confirmades per l’ONU.
Què en serà, després d’aquesta catàstrofe, de les persones que viuen a la Franja de Gaza i a Cisjordània? Dels molts palestins d’Israel i la diàspora àrab, europea i americana? Què significa això per al seu estat que només 138 nacions reconeixen? Quedarà ara el conflicte del Pròxim Orient irresolt durant dècades o és aquesta guerra un esdeveniment que, contra tota intuïció, trenca el cicle de la violència i obre un camí cap al futur?
Els fets de les darreres cinc setmanes han tornat a posar de manifest com de difícil de predir és la història del Pròxim Orient. Però un cop d’ull al passat potser pot ajudar a deduir el que podrien estar a punt d’haver d’afrontar els palestins.
Hourani ha viscut 25 anys de la seva vida en camps de refugiats, 16 dels quals al camp de Bakaa a Jordània, que es troba en una conca a uns 20 quilòmetres al nord d’Amman. Va ser aixecat el 1968 i va acollir sobretot persones que havien fugit creuant el riu Jordà després de la conquesta d’Israel i l’ocupació de Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània en la guerra del Sis Dies. “Al principi només hi ha tendes de campanya”, explica Hourani, “després es van construir barracons i quan es va veure que contenien massa amiant, cases de formigó.” Hourani encara es recorda del temps d’abans de l’asfalt i el formigó, els carrers empolsegats que a cada ruixat es convertien en un “carnaval del fang”.
També per això va ara pels camps de refugiats, escoles i centres de joves per calmar i donar ànims. Hi fa espectacles de titelles, jocs de rols i tallers. “Es tracta d’empoderar”, diu, “per construir una consciència pròpia, per controlar la capacitat dels seus impulsos.” Afirma que va de desradicalitzar, deconstruir la ràbia que creix als camps.
Hourani entra a l’escola d’on ell mateix havia estat alumne i on va estar fa tot just un any. A l’escriptori de la directora hi ha una capsa de fusta per fer donacions amb la paraula “Gaza”.
La rebuda és freda. De nou, un periodista occidental que vol parlar dels atacs de Hamas del 7 d’octubre, diu la directora. Vol parlar sobre els nadons “presumptament” decapitats? Qui parla del que està passant amb els nadons a Gaza? Qui parla del que li va passar al seu pare que fa 13 anys va morir a Cisjordània per les greus lesions provocades per una operació israeliana contra un suposat militant? La directora no és pas cap excepció. Aquí gairebé ningú no vol opinar sobre els bestials atacs de Hamas.
Al camp de refugiats de Bakaa, ja hi viuen unes 130.000 persones. Té una densitat de construccions tan elevada que a vista d’ocell sembla una sola placa de formigó gegantina. Bakaa és un dels camps de palestins més grans, però sols un d’entre dotzenes que van sorgir després de les onades de refugiats del 1948 i el 1967 a Gaza, Cisjordània, Jordània, Síria i el Líban. La major part de palestins és encara avui apàtrida.
Els 1,5 milions de refugiats d’aquests camps que s’han registrat fins al moment són el símbol de l’estancament d’un conflicte, l’origen del qual ja es remuntava 50 anys enrere quan Salah Hourani va arribar a Bakaa a finals dels anys seixanta. Com molts altres conflictes del segle XX i XXI, aquest va començar durant la Primera Guerra Mundial.
Aleshores, l’imperi otomà controlava el Pròxim Orient i quan s’entreveia que aquest imperi no sobreviuria la guerra, les potències colonials d’Anglaterra i França van començar a estudiar com volien conformar en el futur les seves províncies àrabs.
L’estiu del 1915, l’alt comissari britànic d’Egipte va establir contactes amb els xerifs de la ciutat santa de la Meca. En poques paraules, es comprometia a crear un gran estat nacional àrab des de les muntanyes del Taure fins al mar Roig i des del mar Mediterrani fins a la frontera iraniana. Aquesta perspectiva va animar els dignataris àrabs a posar-se al costat dels britànics en la guerra, ja que van veure l’oportunitat de lliurar-se del jou otomà que els havia dominat durant gairebé 400 anys i que havia ofegat de forma brutal tot intent de moviment nacional àrab.
Al mateix temps, els britànics van negociar amb França, que alhora va reclamar parts de les províncies àrabs otomanes. En un acord secret, que el diplomàtic britànic Mark Sykes i el seu col·lega francès François Georges-Picot van negociar, Londres i París van acordar que les regions al voltant de Beirut, Damasc i Mossul passarien a França després de la guerra, i les províncies otomanes de Bagdad, Bàssora i Palestina al Regne Unit.
Sense informar-ne àrabs ni francesos, Londres va tancar encara un tercer acord. A finals del segle XIX s’originava el moviment sionista que sota la impressió dels creixents pogroms antisemites a Rússia i l’Europa de l’est instava a la creació d’un estat propi jueu. A Palestina, on de mil·lennis ençà hi havia una petita presència jueva, el poble jueu hi podria viure de forma segura. Londres simpatitzava amb aquest moviment i el novembre del 1917 el ministre d’Exteriors, Arthur Balfour, prometia a la Federació Sionista la “construcció d’una casa nacional per al poble jueu a Palestina”.
Els acords Sykes-Picot del 1916 i la declaració Balfour del 1917 són els documents fundacionals del Pròxim Orient modern. Els cinc estats i el no-estat etern d’aquesta regió els deuen l’origen: Síria, l’Iraq, el Líban, Jordània, Israel i Palestina.
Per a molts àrabs, sobretot per als palestins com Salah Hourani, aquests papers són encara avui els documents d’una traïció que ha marcat una època. Londres, com es va poder comprovar en acabar la guerra, no va sospesar mai seriosament aprovar la creació d’un gran estat nacional àrab. En comptes d’això, la regió va ser dividia seguint els desitjos de les potències colonials. El 1920, la Societat de Nacions, creada poc abans i precursora de les Nacions Unides, va declarar Síria i el Líban com a mandat francès, i Palestina i Transjordània un de britànic. Si bé alguns líders àrabs s’havien declarat disposats a “acollir” els immigrants jueus a Terra Santa en vista de la promesa de l’estat nacional promès, aquesta voluntat va caure dràsticament després de 1920.
Els àrabs a l’est del riu Jordà tampoc van obtenir un estat nacional comú. Tanmateix, a l’Iraq, Síria i a Transjordània es van proclamar tres monarquies i al Líban una república el 1926 que almenys van complir la promesa d’una certa estatalitat duradora. No obstant això, sobre el mandat de Palestina sotjava l’amenaça que en un futur els seus habitants l’haurien de compartir amb un altre poble.
Londres va seguir animant la immigració sionista, però no va fer res a favor de la creació d’un estat palestí. Ja a principis dels anys vint es produïren enfrontaments sagnants, primer entre manifestants i milicians àrabs i jueus, i amb el pas del temps també entre aquestes dues parts i el poder britànic. A finals dels anys trenta, ja s’havien de lamentar milers de víctimes.
Per tant, l’estructura bàsica del conflicte del Pròxim Orient ja estava assentada abans i tot de la creació d’Israel.
Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, la situació a Palestina es va calmar, mentre que a Europa anava emergint el punt d'inflexió més profund de la història d’aquest conflicte. L’horror de la Xoà, dels milions de jueus europeus morts, va reforçar arreu del món la predisposició a garantir al poble jueu una “casa nacional”. El 29 de novembre de 1947, l’assemblea general de les Nacions Unides va aprovar el “pla de partició”, que preveia el final del mandat britànic i la creació de dos estats independents, un de jueu i un d’àrab. Els representants jueus van votar a favor del pla de partició i els àrabs, en contra.
L’endemà, van començar els combats entre ciutadans àrabs i jueus armats, i va començar la Nakba, la fugida i expulsió d’uns 700.000 àrabs dels seus pobles i ciutats a Palestina.
Molts israelians consideren els fets entre el novembre de 1947 i el maig de 1948 com a resultat de l’emigració en part voluntària i en part a causa de la guerra civil, una banalització de la història que des d’aleshores ha estat revisada pels historiadors israelians.
Per als palestins, la Nakba és el trauma més gran del seu poble, un esdeveniment que per a molts d’ells és el nucli de la seva identitat. Els camps de refugiats que es van originar en aquell moment encara ho són avui dia, 75 anys després. Les persones que hi viuen estan registrades com a refugiats i, per això, reben l’ajut de l’ UNWRA, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina. Inclús si amb el temps els camps s’han convertit en autèntiques ciutats.
A moltes llars de refugiats palestins i els seus descendents encara hi ha, actualment, les claus penjades a la paret en record de les cases que avui dia hi ha en sòl israelià de les famílies que van fugir durant la Nakba i a les quals, un dia, tenen la intenció de retornar.
A casa de Salah Hourani, a Amman, també hi ha una clau d’aquestes penjada a la porta d’entrada. “Jo soc de Ramla”, diu, tot i que ell no hi ha estat mai, a la ciutat dels seus avantpassats. “Però allò era casa nostra. Un dels meus avis era pagès i l’altre, imam de la mesquita local.” Diu que ho faria tot per Jordània, ja que cada palestí que ha crescut als seus camps de refugiats podria arribar a ser primer ministre jordà. “Però, això, jo no ho vull. No abandonaré mai la meva identitat palestina. Vull tornar-hi.”
El 14 de maig de 1948, Israel va declarar la seva independència. L’endemà, els estats àrabs veïns d’Israel van posar en marxa els seus exèrcits i una guerra civil es va convertir en la primera gran guerra del Pròxim Orient. Acabaria uns deu mesos més tard amb una sorprenent derrota àrab. Israel passava a controlar tot el territori que el pla de partició de l’ONU preveia per a l’estat jueu, així com al voltant del 60 per cent de la regió que estava pensada per a l’estat àrab. La Franja de Gaza va caure sota control egipci i Cisjordània sota control jordà.
La Nakba palestina es va convertir en una catàstrofe dels estats àrabs. I encara n’havia d’arribar una altra. Després d’anys de tensions entre Egipte i Israel, el cap d’estat d’Egipte Gamal Abdel Nasser mobilitzava el 1967 el seu exèrcit. Israel va reaccionar amb un massiu cop preventiu i en sis dies no només va conquerir la península egípcia del Sinaí i els alts del Golan sirians, sinó també la Franja de Gaza i Cisjordània. Israel ja controlava els dos darrers territoris que s’havien pensat originàriament per als palestins. El juliol de 1967 ja naixien els primers assentaments israelians als alts del Golan i al setembre, prop d’Hebron a Cisjordània.
Ramal·lah, la capital administrativa de l’Autoritat Nacional Palestina, es troba a només 70 quilòmetres en línia recta del pas fronterer cap a Jordània al pont del xeic Hussein sobre el Jordà, però el viatge fins a Cisjordània dura dues hores i mitja. L’exèrcit d’Israel ha establert molts punts de control en punts de cruïlla i fa uns mesos fins i tot va bloquejar vies transitables. Sovint s’ha de conduir en ziga-zaga a la vora d’elevacions on es poden veure els colons israelians o els seus nens jugant.
Els habitatges de Ramal·lah sembla que estiguin a tocar. No deixa de ser una il·lusió. En lloc de poder agafar la via més directa, s’ha de circumdar un altre assentament. A Cisjordània ja hi ha uns 150 assentaments jueus il·legals segons el dret internacional. Hi ha uns 500.000 israelians vivint-hi, al voltant d’un cinc per cent de la població.
“On us vau ficar quan es van construir tots aquests assentaments?”, demana Umm Tamer, amb vel, mocador llarg blau i vambes. No espera resposta, les seves preguntes són acusacions. “No veieu quants pagesos nostres han assassinat els colons només aquest any? És que la nostra sang no és prou vermella?”
Umm Tamer vol dir “mare de Tamer”. El seu nom complet, no el vol pas dir. Té 36 anys, és professora i mare de sis fills, i política frustrada. Política de Hamas. Hamas, que amb el seu braç armat, les brigades Qassam, ha erigit a Gaza durant 16 anys un règim autoritari, naturalment també té presència a Cisjordània amb el seu braç polític. El 2021 Umm Tamer volia presentar-se a la llista islamista Al-Quds mawedna, que es podria traduir com “Ens veiem a Jerusalem”. Israelians i palestins reivindiquen el seu dret a la ciutat santa.
Tanmateix, les eleccions no van tenir lloc. El president palestí, Mahmud Abbas, que fou elegit per darrer cop el 2005, les va cancel·lar. Umm Tamer torna a plantejar una pregunta: “No parleu sempre de democràcia? Per què no insteu que finalment se celebrin eleccions? Perquè hi hauríem aconseguit una victòria contundent?”
Umm Tamer viu en un edifici modern del barri de Bira. No gaire lluny d’aquí, hi té la seu l’OAP, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, creada el 1964 i dirigida durant dècades per Yasser Arafat, des de la mort del qual el 2004 és dirigida pel seu successor Abbas, de 87 anys.
Què en pensa Umm Tamer del que la secular OAP ha aconseguit per als palestins en gairebé 60 anys? De nou una contrapregunta, aquest cop obertament sarcàstica: “És seriosa aquesta pregunta?” Arafat, admet, va ser un personatge popular, un home de la resistència. “Però què se n’ha fet d’aquesta OAP? Quins eren els seus eslògans? Pau. El final de l’ocupació. El dret al retorn. Res d’això s’ha aconseguit. Totes les negociacions, en va.”
“Ens vam resignar amb la resolució 242 de l’ONU que ens havia de garantir almenys les fronteres del 4 de juny de 1967. Però què hem aconseguit? Més assentaments, més detencions, més terres furtades. La història d’aquest conflicte no va començar el 7 d’octubre. Les negociacions no han aportat res. Només ens queda la resistència.” No vol dir res més sobre els brutals atacs terroristes de Hamas sobre civils israelians.
L’ascens de la formació islamista Hamas té molt a veure amb el fracàs del procés de pau. El primer acord d’Oslo fou signat el 1993. S’hi reconeixia als palestins una autonomia limitada i aleshores va tenir la falsa aparença que podia ser l’inici d’una ràpida resolució del conflicte.
Des de llavors, no només l’OAP, sinó també l’autoritat autònoma que governa els palestins de facto, té la seu a Ramal·lah. Tanmateix, després de 30 anys aquesta ciutat també és una solució provisional, des dels enormes buits constructius al centre on es concentren les deixalles, fins al mausoleu d’Arafat i la Mukata, la seu del govern. “Tots els nostres quarters generals sobirans no deixen de ser provisionals. L’hora arribarà, com Déu així ho disposi, en què els traslladarem tots a Jerusalem”, deia Mahmud Abbas en la inauguració de la seu central de l’OAP. Això era l’any 2010.
Fins i tot una dona que ha fet amb nosaltres l’antic camí de l’antic govern es mira avui amb desesperança el que s’ha aconseguit. És la científica Hanan Ashrawi, de 77 anys, i fou membre del consell executiu de l’OAP, diputada al parlament palestí i ministra de ciència i educació. “S’han comès molts errors”, diu fent referència al bàndol palestí. “El procés d’Oslo va ser desastrós. La dilació electoral durant anys, el desig dels partits de mantenir-se en el poder, l’únic motiu era la supervivència.”
Diu, però, que això és només un costat. L’altre és el que fa Israel, l’ocupació continuada i deshumanització dels palestins. “Israel no ha pagat mai judicialment per la Nakba. Per això aquesta ferida no es tanca mai, sinó que s’obre cada cop més.”
Per acabar, la visió dels europeus, històricament carregada, també fa difícil trobar una solució. “Mesclen Israel amb les víctimes de l’holocaust, cobreixen Israel pel seu sentiment de culpa i nosaltres en paguem el preu, però nosaltres no hi vam tenir res a veure, amb l’holocaust. Allò va ser una tragèdia europea.” L’holocaust és un fet mundialment reconegut, afegeix; s’estableixen les normes per indemnitzar les víctimes en els ordenaments jurídics d’alguns estats. “D’altra banda, nosaltres avui encara no podem tancar el fet de la Nakba. Ningú ni tan sols la reconeix.”
Les imatges de Gaza, afirma la científica Ashrawi, són per a ella tan insuportables que l’arriben a ferir físicament. Es desperta de nit i vomita. “Vull que aquest bany de sang s’acabi.”
Resulta difícil de trobar actualment algú a Ramal·lah que durant les converses no mostri senyals de profunda pertorbació, de profund trauma. Enraonar sobre el passat encara s’aconsegueix; ara bé, parlar del present es fa impossible. I reflexionar al voltant del futur és vist com una càrrega exagerada. “Estem en xoc”, diu Hanan Ashrawi, “quins escenaris de futur se suposa que hem de preveure ara?”
Ehab Bessaiso pertany com Christin Ashrawi a l’elit formativa de Palestina. Ell és un home modern, al Pròxim Orient i a Occident, que parla un refinat àrab i un anglès fluid. Però quan surt el tema de Gaza, pren el seu bloc de notes i comença a dibuixar un mapa. La seva excitació ja s’expressa en la vehemència de les línies que enfonsen diverses pàgines a la llibreta. El mapa mostra la Franja de Gaza. Bessaiso va estudiar arquitectura, entre altres coses, i les proporcions del mapa són d’una gran precisió.
Bessaiso va néixer el 1978 a la ciutat de Gaza, no com a nen refugiat com Salah Hourani, sinó com a fill d’una família amb les arrels allà. La infantesa, diu, va quedar marcada per la primera intifada. Explica que hi havia tirotejos, tocs de queda nocturns i escoles tancades durant setmanes. En acabar els estudis a la universitat palestina de Birzeit de Ramal·lah, es va doctorar al Regne Unit. Va fer-se membre del partit secular Fatah, després portaveu del govern i durant quatre anys fou ministre de cultura de l’autoritat autònoma.
“Dels actuals 2,3 milions d’habitants de la Franja de Gaza, un i mig provenia de famílies que el 1948 havien estat expulsades i que durant anys van viure en tendes de campanya”, diu Bessaiso i mostra el mapa. “Hi ha a Occident algú amb la menor idea de la frustració, la ira i la por que s’ha acumulat en aquest lloc?” Segueix dient que ara aquesta franja es partirà altre cop per la meitat i dibuixa amb traços enfurismats els talls que l’exèrcit d’Israel hi ha establert recentment. “Centenars de milers de persones n’han fugit, d’aquesta petita taca d’aquí!” A això, cal afegir-hi les bombes i la manca d’aigua, llum i aliments.
“Aquesta guerra un dia també acabarà”, diu Bessaiso. “Però sembrarà odi per a un segle més.”
A les xarxes socials actualment circula una foto d’un heroisme horrible. Està feta d’una manera tan professional que es pot dubtar si s’ha creat amb intel·ligència artificial. S’hi poden veure quatre nens que en sostenen un altre en l’aire. Estira les mans com si triomfés i tanca els punys. Al fons hi ha les ruïnes de les cases bombardejades de la Franja de Gaza. El missatge de la imatge compartit milers de vegades, sigui fals, escenificat o sols parcialment real: la propera generació de violència ja està creixent.
La preocupació que aquest missatge pervers pogués contenir un bri de veritat preocupa fins i tot als palestins més assenyats. L’ex primer ministre Salam Fayyad ha publicat un article a la revista nord-americana Foreign Affairs, en què exposa almenys algunes idees bàsiques d’un “pla per a la pau a Gaza”.
Segons ell, un primer pas ha de ser “aturar l’avenç cap a l’abisme”, escriu. L’objectiu declarat d’Israel d’eliminar Hamas és “inassolible”. Sols l’intent de destruir-ne la infraestructura costarà milers de vides. Per evitar-ho, Hamas ha d’alliberar incondicionalment tots els ostatges civils. Considera que això és realista després dels primers ostatges alliberats la setmana passada.
El següent pas és una redefinició de base de l’autoritat autònoma. En les actuals condicions, no és capaç de mantenir sota control la ira creixent a Cisjordània i encara menys d’assumir la responsabilitat a Gaza. Per això, l’objectiu ha de ser “una ampliació immediata i incondicional de l’OAP”, que inclogui “tots els grans grups i forces polítiques, entre les quals Hamas i la Jihad Islàmica”.
Per acabar, Israel s’ha de comprometre a reconèixer el dret dels palestins a un estat sobirà a les regions que manté ocupades des del 1967. Ambdues parts han de complir un “ferri compromís mutu amb la no violència”. Només així es podria passar a una altra fase de transició que duraria anys i que acabaria amb unes eleccions.
El politòleg Khalil Shikaki, docent a Ramal·lah i als EUA, diu que l’actual guerra de Gaza “no té parangó en els 120 anys de conflicte”. No s’ha arribat a la xifra de refugiats de la Nakba, diu Shikaki, “però no s’ha de descartar. Aquesta guerra ja fa cinc setmanes que va.”
Què pot passar a partir d’ara? Només amb un final concret, diu Shikaki, es pot pensar que la comunitat internacional s’implicarà en la resolució: “Ningú que tingui dos dits de front no s’avindrà a anar a Gaza sense saber quin és l’objectiu final.”
Ni Israel és encara capaç de dir-ho. “Però tampoc els estats àrabs, la comunitat internacional o l’Autoritat Autònoma de Palestina: l’objectiu final només pot ser la fi de l’ocupació de Cisjordània i de la Franja de Gaza, és a dir, un tractat amb Israel que faci reviure la solució dels dos estats.”
Ell mateix, diu Shikaki, no creu fins a nou avís en aquesta sortida. “L’únic que podria fer que Israel fes un replantejament és que ni ells mateixos no tinguessin una estratègia per a l’endemà de la recaptura de Gaza. Si ells continuen el que estan fent ara, s’hi hauran de quedar durant molt de temps. I ningú no els voldrà substituir allà.”
Salah Hourani, l’animador dels camps de refugiats de Jordània, també té clar que, en cas contrari, aquest conflicte només oferirà més odi, més por i encara més violència.
“A la nostra mesquita, hi havia un professor que pegava a la seva dona”, explica, “també em pegava a mi i per això vaig deixar d’anar-hi.” El professor era, com el mateix Hourani, un expulsat. El seu nom era Abdullah Azzam i era d’un poble de Cisjordània. Es va estar un parell d’anys a Jordània i acabaria fent-se famós perquè seria un dels mentors espirituals d’Ossama bin Laden, el posterior fundador de l’organització terrorista Al-Qaeda. Azzam va morir l’any 1989 en un atac al Pakistan. Segons els experts en serveis secrets, actualment és considerat el “pare de la jihad global”.
“Si Azzam no m’hagués pegat, potser no me n’hauria distanciat. Potser l’hauria seguit fins a l’Afganistan. Amb la meva ira i la meva ràbia n’hi hauria hagut prou.”
Traducció d'Arnau Ferre Samon