La rebel·lió de la dreta contra el govern de Pedro Sánchez no cessarà després de la investidura. La campanya perfectament organitzada està en marxa des de just després de les eleccions de juliol i el seu objectiu és crear prou tensió perquè el socialista no aconsegueixi complir el mandat de quatre anys. «Seré president ara o d’aquí a dos anys», vaticinà Alberto Núñez Feijóo.
Tal com recordava aquest setmanari en el número 2.052 en l’article «La dreta en peu de guerra», no és la primera vegada que la dreta, irritada per perdre el poder quan es pensava que el tenia assegurat, desplega una intensa i continuada ofensiva contra un govern d’esquerres titllant-lo d'il·legítim i traïdor. Així va passar quan governà José Luis Rodríguez Zapatero entre 2004 i 2011, i tornarà a passar amb Sánchez.
La seqüència d’esdeveniments entre aleshores i ara és calcada. El 2003 i a principis de 2004 les enquestes auguraven la majoria absoluta del PP —si bé, si es llegien amb deteniment, deixaven oberta la porta que no la tingués— i tota la dreta política, social i mediàtica ho donava per fet. Però, com que no va ser així, es negà a acceptar els resultats. Aparegueren aleshores les teories de la conspiració i es muntà una campanya d’agitació permanent en el carrer contra el govern de Zapatero.
La direcció del PP, encapçalada per Mariano Rajoy, inicialment va donar suport a les mobilitzacions contra la negociació amb ETA i la nova llei de l’avortament, convocades per organitzacions d’ultradreta desfressades amb noms relatius a víctimes del terrorisme o la «defensa de la vida». Però així com va anar desmarcant-se dels ultres —i aquests d’ell— la tensió entre els dos àmbits dretans va créixer, fruit de la qual arribà el trencament amb la fundació de Vox el 2013.
De 2005 a 2011. Entre 2005 i 2011 les organitzacions ultres es manifestaren, sobretot a Madrid, fins a vint ocasions en contra de Zapatero per la «ruptura d’Espanya», les «cessions davant dels terroristes» i els «assassinats legals» que, al seu entendre, implicava la reforma de la llei d’avortament.
El 22 de gener de 2005 es va fer la primera manifestació a Madrid per criticar la negociació amb ETA. Els mesos següents les consignes ultres contra el Govern no cessaren i el 4 de juny del mateix any es va celebrar la concentració de més concurrència, durant la qual s’acusà Zapatero de «traïdor a Espanya i a la Constitució».
El 25 de febrer de 2006 novament una gernació va recórrer el centre de Madrid pel mateix motiu. Aleshores ja no es tractava només de criticar la negociació, sinó que des dels mitjans dretans es donaven per fets pactes ocults per acabar amb Espanya. «Volem saber la veritat», era l’eslògan de la mobilització del 10 de juny d’aquell any, que va omplir l’escenari habitual de les trobades populars ultres, la plaça de Colón de Madrid. L’1 d’octubre següent la manifestació va ser a Sevilla. El 25 de novembre altre cop a Madrid es reuní una gentada per protestar contra Zapatero i per advertir que estava en marxa un «pla ocult de destrucció d’Espanya» orquestrat pel «PSOE i els nacionalistes», tal com assegurava Jaime Mayor Oreja, exministre d’Interior de José María Aznar i una de les principals veus ultradretanes que periòdicament augura la «destrucció d’Espanya» des de fa quasi vint anys.
El 3 de febrer de 2007, el Fòrum d’Ermua convocà una manifestació a «favor de la derrota d’ETA, la llibertat i la reivindicació de la bandera d’Espanya». El 2 de març, les mobilitzacions es van fer davant els ajuntaments de nombroses capitals de província, novament convocades per organitzacions ultres, com l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), el Fòrum d’Ermua i DENAES, la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola. Al cap d’una setmana, el dia 10, es reuniren a Madrid milers de ciutadans contra «la política de cessió a ETA» del govern Zapatero. El 12 de maig següent, altra vegada el triangle radical es reuní contra Zapatero i les suposades «cessions a ETA». El 10 de juliol, un acte en record del regidor d’Ermua del PP Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA deu anys abans, es va convertir en un aquelarre d’insults contra «el traïdor Zapatero». El 25 de novembre, de bell de nou l’AVT convocà una concentració a Madrid per protestar contra «l’abandonament de les víctimes i la claudicació davant els terroristes» per part del Govern.
Els tres anys següents, la pressió de carrer va caure, però quan ETA anuncià un alto el foc, el setembre de 2010, tot d’una revifà amb notable força. Així, el 6 de novembre de 2010, novament a la plaça de Colón de Madrid, l’extrema dreta es reuní per acusar el Govern de «traïció». El fet que el PP no hi volgués assistir ni donar suport va fer que els ultres comencessin a criticar quasi tant Rajoy com Zapatero.
La ultradreta encara tingué temps de fer un grapat més de mobilitzacions abans de la convocatòria de les eleccions anticipades que se celebraren el 20 de novembre de 2011. El 5 de febrer, el 9 d’abril i el 14 de maig d’aquell any es manifestà contra el Govern, però amb un element afegit important: a cada mobilització es palesava la imminent ruptura entre els ultres i el PP, partit que fugia de donar suport a aquestes mobilitzacions.
En paral·lel, el 2009 i 2010 va ser el torn de dues grans convocatòries en contra de la nova llei d’avortament. Sota l’eslògan «Espanya, Vida Sí» es reuniren milers de persones a Madrid convocades per una munió d’organitzacions ultres, com ara Hazte Oír i Derecho a Vivir.
La diferència d’ara amb llavors, quan el PP s’allunyà de la ultradreta, és que existeix Vox i que tant aquesta formació com el sector intern més dretà dels conservadors influeixen molt en la direcció. La formació ultra determina l’actuació del partit conservador i arrossega Feijóo a la protesta de carrer. A la vegada, la FAES, presidida per José María Aznar, avui té una ascendència interna que no tenia fa dues dècades: somiava llavors a posar Esperanza Aguirre al capdavant del PP, però en realitat no tingué mai cap possibilitat seriosa de desbancar Rajoy. Tanmateix, ara compta amb Isabel Díaz Ayuso com a recanvi desitjat, prou estimada internament. Així, el líder conservador no pot mostrar cap mostra de moderació que pogués ser interpretada per la FAES o Vox com a debilitat, si és que vol conservar el lideratge. Per tant, la tàctica de la tensió de carrer contra Sánchez —tal com anuncià Feijóo durant la investidura— seguirà viva.