El poemari Utøya de Carla Marco (Premi Literari Ateneu Torrellenc, Fonoll, 2022) va significar un procés d’escriptura després de la matança que va tenir lloc a la geografia noruega que donava títol al llibre, és a dir, una escriptura després d’un fet profundament traumàtic. Per tant, es tractava d’un posicionament clar, o unes “coordenades” segons Juma Bigatà Barratxina i un “abismar-se”, per dir-ho amb la terminologia d’Àngels Moreno. Aquesta consciència d’escriptura arran de precipici continua amb el volum Øculta mel (47è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2022, Viena Edicions, 2022), que es llegeix com el segon capítol d’una trilogia poètica que sembla consagrar-se al que Georges Bataille va estudiar com a “literatura del mal”.
En un gest que la situa com a continuadora d’una baula de poetes científics (Àngel Terron, David Jou o Joan Duran), Carla Marco empra termes relacionats amb la medicina i la investigació en uns textos incisius que tenen tendència a la brevetat, al fragment i a una textura experimental que recorda algunes de les composicions de la dècada dels setanta. En aquest sentit, i amb un caràcter multidisciplinari, alguns poemes es combinen amb imatges, tot generant una sensació de complementarietat que eixampla l’horitzó de lectura, així la lectura entra en un estat atmosfèric amarat d’inquietud, d’estranyesa. La poeta no ho fa per coqueteria, tampoc per jugar amb l’enigma implícit dels mots i de les imatges per a persones que desconeguin el terreny de les seves investigacions i dels seus interessos, sinó perquè és a través d’aquesta especificitat, i d’aquesta fusió amb altres disciplines, que el vehicle poètic assoleix una significació alhora més precisa i misteriosa. En aquest entramat de dissolucions, desocultacions, molècules i morbideses orgàniques assistim a la metamorfosi constant de les paraules, de les estructures i dels significats en un banquet tenebrós, de to confessional i aire provocatiu. No és estrany que Andrei Tarkovski, Paul Celan o Clarice Lispector li siguin referencials.
“És costós escrutar el no-res”, en efecte, però Carla Marco s’esforça per endinsar-se en els abismes que hi ha entre l’ésser, les diferents formes de coneixement i el llenguatge. Hibridar poesia amb ciència és, també, un lloable intent per escapar d’unes disciplines que abans anaven de bracet i que ara fa molt temps que estan divorciades, tal com ja va anunciar el filòsof Walter Benjamin. En efecte, la poeta malda perquè ens afegim voluntàriament a l’estirp de la consciència i de la conscienciació plena, aquella que s’enfronta no només a la ignorància sinó també a les forces fosques que regeixen bona part del nostre món, de la nostra societat i de la nostra individualitat.
Els poemes d’Utøya i d’Øculta mel de Carla Marco acaben esdevenint eclosions violentes, deleroses i confessores de desigs primaris, aquells que hem volgut amagar per convenció, per ofegament o per analfabetisme emocional. Incomoden amb una actitud desafiant i, alhora, convidadora: ens inciten a explorar territoris perillosos de llengua, de saviesa i de maldat a través d’una lectura terriblement estimulant.
