Que la legislatura espanyola que ara engega a rodar serà sucosa, ho sap tothom. Aquest dimecres, a la primera jornada del debat d’investidura de Pedro Sánchez, ja n’hem fet un tast. Tant Junts per Catalunya com Vox, per raons òbviament molt diferents, han tibat la corda com sembla que faran cada dia.
La portaveu dels independentistes catalans, Míriam Nogueras, s’ha afanyat a marcar-li el terreny a l’aspirant a la presidència: “Amb nosaltres, no provi de temptar la sort, perquè no li funcionarà”. Es referia al discurs matinal, que no li ha fet el pes. “No ha estat valent”, li ha retret ella.
A Junts no li ha agradat el camp semàntic emprat per Sánchez, amb expressions com “retrobament”, “perdó” o “mesura de gràcia”. “L’amnistia no és això; això servia per als indults, però no per a l’amnistia”, li ha dit. Nogueras hi ha trobat a faltar més convicció a l’hora d’acarar el “problema català”. Ha parlat del 1714, del referèndum pactat que el seu grup defensa i de la naecessitat que Sánchez hi pose fil a l’agulla.
“Encara és a temps de desistir”, ha etzibat la portaveu de Junts al Congrés, “nosaltres som aquí perquè les coses canviïn de veritat”. En aquest sentit, Junts li ha exigit avenços perceptibles en el reconeixement nacional de Catalunya i en la resolució dels dèficits que ara com ara presenta l’autogovern, amb la cessió del 100% dels impostos que reclama el seu grup com a estendard. “Cap de les 1.486 paraules de l’acord no és sobrera”, ha afirmat en relació al document signat pel Jordi Turull i el secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán.
“Nosaltres no anirem a preu fet, sinó a tant la peça”, ha assenyalat en el seu intent de marcar una línia divisòria entre l’estratègia seguida per Esquerra i la que ara ofereix Junts. “El nostre compromís és amb Catalunya i amb ningú més”, ha proclamat abans de cloure la seua exposició amb un “visca Catalunya lliure”.
Sánchez ha dedicat molts menys temps a Nogueras que a la resta d’oradors. No volia embolicar encara més la troca. Ha recorregut a la paraula “conflicte” i a la solució “política” com a salvavides. La desjudicialització que Nogueras donava per descomptada, vaja. Més enllà d’això, el “compromís” de complir l’acord signat a Brussel·les i poca cosa més. Perquè, Sánchez dixit, “ningú no té el dret de patrimonialitzar la veu dels catalans”. “No els demane que rebutgen els seus postulats, tan sols els demane que aprofitem aquesta oportunitat històrica per tal de resoldre el conflicte polític”. Sánchez desitja que Junts hi aporte “lleialtat” i “honestedat”.
Tot just abans, el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, havia celebrat la incorporació de Junts a la senda del diàleg: “Esquerra va posar una música a sonar i ara tothom la balla”. Segons ha manifestat, els tres elements del seu pacte amb els socialistes —amnistia, rodalies i la condonació de 15.000 milions d’euros del deute generat pel FLA— constitueixen el gran avenç de Catalunya en aquesta negociació. Junts no hi ha aportat gaire més, venia a dir Rufián.
Amb tot, ell també ha volgut advertir Sánchez dels riscos que comportaria una línia immobilista: “No se la jugui”, li deia mentre evocava dos cadàvers polítics: el d’Albert Rivera i Inés Arrimadas. I és que, sense Ciutadans al Congrés, els socialistes estan collats, han de treure endavant totes les mesures amb la majoria heterogènia que ara avalarà la investidura de Sánchez.
“Quan el PSOE vulgui enganyar-los, com de segur passarà, sempre direm de qui és la culpa”, ha comentat Rufián, en català, als seus veïns de Junts.
Rufián ha dit que negar l’existència del lawfare, o guerra judicial, és com negar que el sol ix cada matí. Al seu parer, l’amnistia no és un tema que preocupe la majoria de ciutadans espanyols. I després d’enumerar les mil vegades i una que, segons la dreta espanyola, Espanya ha estat a punt de trencar-se, Rufiñan ha recordat al PSOE que l’única cosa que uneix forces tan diverses com EH Bildu, Junts, Esquerra i el BNG és, precisament, que la dreta i la ultradreta no accedisquen al poder.
Sánchez també li ha recordat a Rufián que tots els acords amb els partits catalans hauran de passar el sedàs constitucional i tenir una àmplia acceptació social a Catalunya. “La Constitució és el marc irrevocable”, ha subratllat.
L’avís d’Abascal
Les intervencions d’Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal, els respectius presidents del PP i Vox, també han donat molt de joc. El primer ha dedicat gran part del seu temps —que ha excedit amb escreix— a desgranar les desenes i desenes de posicionaments de Sánchez contraris a l’amnistia i Junts que enlluernen l’hemeroteca. Per exemple, li ha recordat quan manifestava que Junts era l’extrema dreta catalana, com si al secretari general socialista això de canviar radicalment d’opinió li generara cap problema.
Feijóo arribava a l’hemicicle amb la lliçó apresa. La vespra, s’havia reunit amb una trentena de corresponsals estrangers als quals havia facilitat el dossier que constata l’evolució en el discurs de Sánchez respecte Catalunya. Curiosament, la premsa forana s’està mostrant, en general, molt partidària de l’amnistia per tot el que pot comportar a l’hora de reconduir el conflicte català.
Amb alguna errada clamorosa —s’ha referit a la lletra d’una cançó d’Ismael Serrano afirmant que era un poema d’Antonio Machado— i alguna frase curiosa —“el senyor Abascal té més sentit d’Estat que vostè”— ha anat fent Feijóo, supervisat des de la llotja de convidats per la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. “Són incapaços de guanyar a Madrid, per això odien Ayuso”, li ha dit al PSOE com una manera de guanyar-se la seua confiança. Pel que puga passar.
I és que Feijóo ha manifestat la seua intenció de liderar l’oposició davant la “majoria legítima” i la “investidura constitucional” que és a punt de veure la llum. “No pense abaixar el cap”, ha reblat. “No soc president perquè no m’he venut ni he venut els espanyols”, s’ha justificat.
Sánchez, cada vegada més còmode en el frec a frec parlamentari, ha jugat amb el líder popular. Ha recordat quan va referir-se a Vox com a “escissió del centre dreta” i li ha preguntat: “Vostè els veu de centre-dreta?”. Ha evocat el “divorci dur” que, segons Feijóo, va tenir qui era candidat de Vox a la Generalitat Valenciana, Carlos Flores Juberías, condemnat per violència psicològica contra la seua exdona i ara diputat al Congrés. Ha acusat el PP de partit corrupte i ha lamentat que el partit de la gavina liquidara el seu anterior president, Pablo Casado, de seguida que va censurar el cas de “corrupció” que afectava el germà de Díaz Ayuso. En aquell moment, les càmeres han captat —i l’equip de la presidenta ho ha confirmat— el “fill de puta” que ella li ha dedicat a Sánchez des de les altures... O era a Casado?
Però, sobretot, Sánchez no ha pogut evitar un atac de riure en pronunciar la frase que Feijóo va llegar per als annals del parlamentarisme: “No soc president perquè no vull”. Un atac de riure impagable que ha contagiat el mateix Feijóo.
De motius per a riure, però, Feijóo no en té. Abascal li ha demanat que el seu partit, que té la majoria absoluta al Senat, ature la tramitació de la llei d’amnistia a la Cambra Alta. La “llei del colp”, segons l’ha anomenada. “Ja van cometre l’errada d’entregar el Tribunal Constitucional al PSOE”, ha lamentat. “Si col·laboren lateralment [sic] amb el colp, ens faran difícil col·laborar amb vostès a les institucions”. Una manera com quslsevol altra d’amenaçar amb el possible trencament de tots els acords municipals i autonòmics que populars i ultres tenen subscrits.
Abascal, òbviament, ha estat encara més dur amb els socialistes. Els ha acusat de perpetrar “un colp” i ha asseverat que la investidura de Sánchez és el primer pas en “l’abolició de l’estat de dret”. La presidenta del Congrés, ha demanat en va que Abascal rectificara aquestes afirmacions, que ha decidit esborrar del diari de sessions. En aquell moment, sense ni tan sols procedir a la rèplica a Sánchez, els 33 diputats de Vox han abandonat l’hemicicle.
Una performança que anticipa el que queda per davant. Quatre anys molt moguts —Sánchez ha dit que, si el PP no es desmarca de Vox, “continuarem governant després de les eleccions de 2027”— en què les amenaces seran la tònica habitual.