El 2016, Gianni Infantino va fer una promesa electoral quan va presentar la candidatura per a president de la FIFA: més diners per a tothom. Es repartirien a les federacions nacionals i les confederacions continentals quasi 1.300 milions de dòlars per cicle de Mundial. Tres vegades més que els pagaments habituals fins aleshores. Un argument convincent. L’advocat Infantino va guanyar.
Ara, un poc més de dos anys després, cauen les paraules que va dir llavors Infantino, de 48 anys. En els últims tres anys fiscals, l’associació mundial de futbol ha anotat al voltant de 700 milions de dòlars de pèrdues. Les reserves es redueixen. Si Infantino vol mantenir la seva paraula necessita noves fonts de finançament.
Per això, el 13 de juny és una data important: és quan es reuneix a Moscou el congrés de la FIFA, l’òrgan decisiu més important, amb representants dels 211 membres. Punt de l’ordre del dia número 13: “elegir l’organitzador del mundial de la FIFA 2026”. Un candidat: “United 2026”, una iniciativa conjunta de Mèxic, Canadà i els Estats Units. Els creadors prometen uns números d’espectadors i de comercialització de rècord. I onze mil milions de dòlars en beneficis per a la FIFA. Números de somni.
Una oferta que convé a Infantino. Però la victòria dels americans no està assegurada. Qui és el possible desbaratador? El Marroc. És l’únic competidor del “United 2026”. Perquè promet un espectacle esportiu amb poques distàncies, destaca el seu amor pel futbol i evoca el suposat llegat d’un esdeveniment així per a Àfrica. La diferència? Simplement que el benefici per a la FIFA és menor: al final només quedarien cinc mil milions de dòlars, menys de la meitat. No obstant això, moltes federacions nacionals semblen preferir el Marroc. El suport de tots els 53 països africans està assegurat, i també de parts d’Europa i d’Àsia.
El president de la FIFA Infantino ho tem: estan en joc milers de milions. A Moscou s’aplica un nou sistema de votació. Ara, per primera vegada, el congrés decideix l’amfitrió del mundial en una votació oberta amb l’anterior president, Sepp Blatter. I van votar a porta tancada només uns pocs funcionaris, pel que ara es creu que de segur amb la influència de suborns de milions de dòlars. Processos que fins avui dia interessen les autoritats encarregades d’investigar delictes.
Ara, el procés de selecció és “just, objectiu i transparent”, diu Infantino. I precisament aquest és el seu problema: la seva influència en el resultat és limitada. Els estratagemes d’Infantino mostren que sembla voler evitar la votació. Per tots els mitjans.
Exemple número u: al febrer, la FIFA va impedir un discurs del president de la federació marroquina en una reunió de la confederació africana. El motiu? Les federacions tenen prohibida qualsevol forma de col·laboració amb els candidats. Uns dies després, a Johannesburg, l’aleshores cap de la campanya “United” va informar davant de funcionaris en públic sobre la seva entrada en escena. Un incompliment de la norma? No. El mateix dia, la FIFA va decidir que des d’aleshores es permetrien aquest tipus de reunions.
Exemple número dos: a l’abril, el president dels Estats Units Donald Trump va piular que seria una “vergonya si els països que nosaltres ajudem pressionessin en contra de la candidatura dels EUA”. Trump pregunta per què els EUA haurien de seguir donant suport a aquests estats. L’article 9, punt 1, número 4 de la normativa de candidatura de la FIFA adverteix sobre una “influència inadequada” d’un govern en el procés de votació. Les declaracions de Trump compleixen aquestes circumstàncies? La FIFA no es pronuncia al respecte.
Exemple número tres: els marroquins afirmen que la FIFA els va informar de novetats en el llistat de requisits només dos dies abans del termini d’enviament dels papers per a la sol·licitud. Com que, aleshores, només entrarien en consideració ciutats amb almenys 250.000 habitants, es descartarien les seus previstes d’Ouarzazate, Nador i al-Djadida. La FIFA refusa la versió dels nord-africans argumentant que no s’haurien canviat les condicions des del 2017.
Per analitzar les sol·licituds, la FIFA va designar una comissió de cinc membres, formada pels preferits d’Infantino. En les últimes setmanes, el quintet ha inspeccionat possibles escenaris de joc i estadis d’entrenament i ha valorat l’statu quo i el potencial de les sol·licituds seguint un sistema de punts. Amb resultats segurament de llarg abast: si un candidat obté massa pocs punts, la comissió pot recomanar la desqualificació. Una novetat. En el passat, els examinadors de la FIFA visitaven els aspirants a la Copa del Món i el veredicte servia als votants, però només com una ajuda orientativa. Després de la inspecció i abans de la votació per al mundial del 2022, Qatar va quedar en l’últim lloc, però en va aconseguir l’adjudicació.
I així es debilita el Marroc a poc a poc, i l’únic candidat seriós que queda és Amèrica. “La FIFA no voldrà sacrificar la gallina que podria donar-li un ou d’or”, diu Simon Chadwick, que s’ocupa de les influències geopolítiques i econòmiques en el món de l’esport a la universitat anglesa de Salford. “Infantino està inquiet. Sap com pot aconseguir els seus objectius”. La federació mundial mateixa recalca que el president de la FIFA no està implicat en el procés de votació.
El perill que els nord-africans guanyin en els vots és massa gran per a Infantino. D’aquesta manera, el congrés de la FIFA no tindrà gaire marge: o els funcionaris autoritzen el “United 2026” o obrin el procés de sol·licituds per a nous interessats. La decisió es prendria només d’ací a dos anys.
Traducció de Mar Sanfèlix