Sebastián Subirats: "El món globalitzat representa una amenaça per a l'agroalimentació valenciana"

-Quines són les funcions d’AINIA?

-Aquest centre va nàixer per donar suport a la innovació de les empreses agroalimentàries. Des del començament, la nostra missió ha estat arribar al màxim nombre possible d’empreses donant tota mena de serveis tecnològics per garantir l’evolució d’aquestes empreses. Des de serveis més senzills fins a grans projectes d’innovació.

-De quina forma presten aquests serveis?

-Quan planifiquem un exercici, fem una anàlisi de la situació de la demanda tecnològica per part del mercat mundial, perquè gran part de la nostra activitat està globalitzada i la nostra competència es troba ací i a l’exterior. Per això, analitzem els sectors emergents del mercat, els més estabilitzats i aquells que es troben en regressió per detectar quin és el coneixement que hem de generar. Aquest el transmetem als nostres clients a través de projectes concertats amb ells. La innovació ha de ser l’element clau en l’estratègia competitiva de l’empresa que vol treballar amb nosaltres.

-La innovació està arrelada al sector agroalimentari?

-Malauradament, no. Per això és necessari incentivarla perquè esdevinga un element clau i estratègic per a la competitivitat. Anys enrere, la inversió en l’equipament era un element clau per a augmentar la producció a baix cost, que era l’objectiu competitiu de l’empresa. Avui, el factor determinant no és la producció: és la productivitat. Això significa que ja no és suficient comprar una màquina, perquè aquesta pot ser comprada per qualsevol persona. El que importa és quina diferència aporta una empresa respecte de la competència i fins a quin punt això se sosté durant molts anys i no només a curt termini.

-Quines solen ser les carències de les empreses?

-De tot tipus. Nosaltres incidim pràcticament sobre tota la cadena de valor del sector alimentari. Per exemple, si treballem per a una empresa de subproductes, de residus, doncs tractem les solucions des de perspectives mediambientals. Si ho fem per a una empresa de productes agraris, mirem de millorar la seua producció fent més eficaços els seus processos biològics i químics. Treballem molt, per exemple, el tema de sistemes de control en línia, perquè és fonamental dur un control de tota la producció. Les possibilitats d’actuació són infinites. Hui, els costos laborals i energètics són els que són i s’han d’assumir. Però la innovació està en les nostres mans i hem d’aplicar-la al mateix temps en tots els processos. L’empresa que no innova està condemnada al fracàs.

-Com es noten les millores provocades per la innovació?

-Algunes millores es materialitzen en el producte i d’altres es tradueixen en el procés. El consumidor no ha de percebre, necessàriament, aquesta millora. Sí que la notarà si aquesta afecta les característiques sensorials del producte. Però no si aquesta afecta l’eficiència energètica. Ho notarà, segur, l’empresa, perquè oferirà productes més barats i vendrà més. Però allò més visible és la innovació del producte. En aquest sentit, treballem amb noves fórmules que valoritzen el producte des d’un punt de vista funcional. Adaptem productes a persones majors, a persones amb carències, al·lèrgies... S’obri així tot un espectre de possibilitats relacionat amb la piràmide d’edat, els hàbits alimentaris de determinades religions... El ventall és immens.

-Algun exemple?

-La formulació d’un pa amb ferro sense gust de ferro. Sembla senzill, però el ferro no és fàcilment assimilable si no està en les condicions iòniques adequades. El ferro pot generar sabors estranys que alterarien l’aliment. I, en canvi, és molt important per a aquells que tenen deficiències en ferro, que puguen tenir una alimentació idèntica a la resta de la gent i que al mateix temps reben el ferro necessari.

-Quin és el procés innovador d’aquest exemple?

-Microencapsulem el ferro amb tecnologia. Aquesta microencapsulació evita que el ferro es deteriore en el procés d’elaboració del producte. També podem enriquir la llet o determinades carns en funció de determinats mercats que estan emergint com a importants i que necessiten una solució per a les seues preferències. El més evident és el tema del gluten, els productes baixos en calories, els rics en vitamines o en probiòtics. Nosaltres duem a l’any més de 150 productes d’innovació en marxa i abasten tot l’espectre del producte, procés i entorn. Un altre exemple: treballem perquè els taps dels vins de qualitat, normalment de suro, no deterioren el sabor del producte. El suro té una particularitat: hi ha un fong que genera un producte i que li dóna el sabor característic de suro. Quan es posa en contacte amb una ampolla, transmet aquest sabor i deteriora la producció, en aquest cas dels vins o dels caves. Nosaltres som capaços, amb la tecnologia, d’extraure aquest component que li dóna el sabor, que es diu TCA, i alliberar les begudes d’aquest sabor que a voltes els perjudica.

-Quina és la principal amenaça del sector agroalimentari de l’EURAM?

-Que el seu nivell d’innovació és francament millorable i que tenim molt a fer si considerem la competència. El mercat està cada volta més globalitzat i això és una amenaça per a nosaltres. Ací consumim productes de la Xina, per això competim des de l’exportació. Llavors, hem de tenir uns productes a l’altura de les exigències no només del nostre mercat, sinó també de l’estranger. El sector industrial més important dels valencians és el de l’agroalimentació. Si som conseqüents amb aquesta posició, elevarem el nivell d’inversió en innovació per poder ser competitius. El nostre paper és estimular les empreses perquè continuen creixent i fer que les que tenen dificultats assolisquen un bon nivell competitiu al més prompte possible. Per a això, hem d’aconseguir que les empreses s’agrupen per a assolir més competència.

-Apostar per la innovació exigeix la implicació econòmica de les administracions públiques?

-Hi ha empreses de serveis que generen activitats de suport i que són independents i privades al cent per cent. Però si el que volem és canviar la política industrial per a fer créixer el sector, hem d’estar alineats amb les administracions. Competim amb els països més avançats tecnològicament del món. Conseqüentment, en el nostre sector en particular, és obvi que si volem competir, hem de tenir un nivell de suport com a mínim similar o millor que el que tenen els nostres competidors. Aquests, a França, Alemanya o Anglaterra reben el suport necessari des de la política i nosaltres estem massa lluny de competir amb països com aquests en aquest sentit. Si Alemanya, per exemple, està invertint per damunt del 2,5% del PIB en R+D+I, hauríem d’aproximar-nos a aquestes xifres i no estar permanentment en nivell de l’1% pensant que podem competir.

-Quin paper acompleix la Unió Europea en tot aquest context?

-Un paper regulador. Marca les regles de joc del mercat. I quan les marca, comencen a funcionar els lobbies. En alguns casos, aquests són molts forts i predetermine nuns biaixos perquè, evidentment, Alemanya no és productora de taronges i, lògicament, si Alemanya compta amb bones influències, la taronja no rebrà el mateix suport que un cultiu potent d’Alemanya.

-Els interessos de l’EURAM estan ben representats i protegits?

-Pense que no. Sóc massa escèptic. Estem llunys de ser reconeguts amb la importància que el sector alimentari té i ha de tenir en el context europeu.

-A qui es deu això?

-A nosaltres, sempre. El que ens passa a nosaltres és la nostra culpa. L’entorn hi és present i hem de saber jugar les cartes que tenim i com les juguem depèn de la política. Si la política juga bé, els resultats poden ser els de millorar la nostra posició.

-Com es viu des d’AINIA el debat dels transgènics?

-Aquest camp s’haurà de regular tard o prompte amb una perspectiva més mundial. Les lectures que es fan sobre el tema són parcials. El món continua girant per més que ens encabotem que determinades coses no canvien. Jo no em posicione des d’una perspectiva ètica o moral, sinó que s’ha de tenir en compte el que fan els altres. En la globalització, si els altres fan una cosa que nosaltres no fem però després la consumim, significa que caminem en la direcció equivocada, perquè restringim la nostra capacitat de competir. Aquesta no és una qüestió de sí o no. En temes moleculars, els transgènics s’apliquen per a qüestions de sanitat i medicina. I és important i transcendent per al tema de la genòmica i de teràpies mèdiques. L’alimentació no és menys important que la medicina.

-Pel que fa a la transferència de coneixements, fins a quin punt allò que s’ensenya a les universitats té després repercussió sobre l’empresa privada?

-No hi ha una bona connexió. Malauradament, tenim una formació acadèmica massa clàssica. Calen altres coneixements perquè la universitat s’involucre en el que és la dinàmica del mercat. Hi ha un problema, pense, i no només en la formació. També en la investigació que es fa en l’acadèmia. Està molt orientada a l’excel·lència científica i aquesta excel·lència ha de ser competitiva. Normalment, una empresa haurà d’aplicar les millors tecnologies si vol ser excel·lent. I la universitat no ha mirat la indústria, sinó la ciència. La indústria, però, vol flexibilitat. En el context actual, en el qual les revolucions industrials es donen cada pocs anys, hem d’estar preparats per a adequar l’ensenyament universitari o difícilment el rendibilitzarem.

-Com va afectar la crisi el sector? Continua present, la crisi?

-Entre el 2012 i el 2014 hi va haver dos factors determinants. Un, la retallada de les subvencions, que fou radical. Arribà a ser del 50% en dos anys. L’altre factor, la manca d’estímul en els programes per a les pimes i la mateixa situació de les empreses com a conseqüència de la caiguda de la demanda per part del consumidor. Afortunadament, el rebot al nostre sector s’ha donat prompte i ara estem creixent. Esperem que siga definitiu.