'La llengua catalana, acció de govern'

Quan l’Estat espanyol respectava, malgrat tot, la immersió lingüística

Amb la presència de Jordi Pujol i Irene Rigau, moderats per l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, l’Ateneu Barcelonès acollia un debat que ha estat més bé un record -i una reivindicació- dels bons resultats generats per l’escola catalana i per la immersió lingüística. Un model que, segons els ponents, va nàixer d’una cohesió que s’ha anat reforçant. I que tenia molts més respectes d’un Estat que ara no s’està d’atacar-la. Així ho han recordat dos personatges d’alt llinatge polític.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’ebullició política de l’última dècada a Catalunya no només ha estat protagonitzada per l’independentisme. Aquest sector ha crescut exponencialment. Al mateix ritme que els arguments dels qui intenten criminalitzar-lo. Amb més o menys encert, l’estratègia de l’unionisme, absorbit per Ciutadans, ha consistit a assenyalar les estructures d’autogovern del Principat com les responsables de tot plegat. I no cal dir que l’educació n’és la més perseguida.

El debat duia per títol ‘La llengua catalana, una acció de govern’. Els temes a tractar podien ser múltiples. El context, però, ha conduït el col·loqui a parlar del model educatiu que funciona a Catalunya des de ja fa dècades. Sempre subjecte a crítiques i a polèmiques, el model educatiu català ha evolucionat i resistit durant diverses legislatures. I tal com assenyalaven els ponents, el compromís institucional no ha estat el principal responsable.

Per a Jordi Pujol, Catalunya es pot resumir amb tres personatges. En primer lloc, Jaume I i el seu el vessant institucional, governatiu i de control territorial. El segon, Ramon Llull i el seu impuls cultural i lingüístic. Per últim, una realitat que l’expresident acostuma a destacar en les seues intervencions: la voluntat de ser. Una expressió que atribueix a Jaume Vicens Vives. «I el sentit de pertinença», afegia. «Això és el que ha tingut Catalunya». I així és com s’ha reflectit el paper de la llengua.

 

Des de baix

Irene Rigau, consellera d’Ensenyament entre 2010 i 2016 -abans ho va ser de Benestar durant tres anys-, explicava que la prova de l’èxit del model lingüístic era el fet que «tothom se’n sentia copropietari». Per molts factors. Les idees eren clares i van ser, segons l’exconsellera, assimilades per la població. «‘El català a l’escola’ va ser un missatge que va calar», recordava. «Si el català és la llengua pròpia de Catalunya, també ho és de l’ensenyament. I això mai no va ser discutit».

Sota aquestes premisses, el Principat va treballar des de baix, des de distints vessants, per consolidar el model. Rigau citava Òmnium Cultural, nascuda a inicis dels seixanta. També esdeveniments com el primer Congrés de Cultura Catalana o el sorgiment del diari Avui. Tota una vertebració en marxa que no va tenir aturador. I que era el resultat de la voluntat esmentada per Pujol.

«Tot el país avançava en el procés», continuava Rigau. Entre més coses pel desig de ser fidels al passat. «Hi havia un record, potser idealitzat, el que no vol dir que no fos just, de l’Estatut de 1932». Certament, tal com recordava l’exconsellera, aquella recuperació tenia grans limitacions. A banda d’un context plenament advers, pel que fa a l’educació, «només uns pocs centres estaven desvinculats de l’Estat».

Però el record esdevingué una base sobre la qual es va construir tot. Amb la implicació dels mestres, amb vocació comunitària i, sobretot, amb una combinació d’elements que resultà fonamental. Mentre s’introduïa l’obligatorietat del català, «es multiplicaven les experiències, l’administració el requeria i fundacions com la Carulla hi contribuïa amb premis» que incentivaven l’ús de la llengua.

«Com tantes altres coses, l’educació ha estat mèrit de tothom», concloïa Pujol. Ho deia després que Rigau assenyalara el model no elitista d’aquest àmbit, el que contribuí a la seua popularització. El que va fer que els funcionaris de l’ensenyament s’hi implicaren. Alguns perfeccionant el català. D’altres aprenent-lo, atès que molts professionals procedien de fora de Catalunya. I per la voluntat dels pares, còmplices, segons Rigau. Perquè la divisió de l’ensenyament en llengües «només hauria provocat enfrontaments entre alumnes durant el temps d’esplai», explicava. I n'eren conscients.

Aquest greuge es va poder solucionar al Principat. Pujol recordava com es va implicar en reunions amb mares i pares d’alumnes en municipis de predomini castellanoparlant, com ara Santa Coloma de Gramenet o Cornellà. Les famílies exigien la garantia de l’aprenentatge en castellà de fills i filles. «I això s’ha de seguir complint», exigia Pujol. Matisant, però, que mai a còpia de reduir les hores de català. «El castellà no serà a Catalunya com l’àrab o el romanès. La llengua de Catalunya és el català, però el castellà és entranyable per als catalans. I això no s’ha d’oblidar mai», alertava.

 

El viratge de l’Estat

Els successius governs espanyols mai no han empatitzat amb el model lingüístic català. L’escepticisme, quan no el rebuig declarat -tal com ve passant durant els darrers anys- sempre ha estat present. Però hi hagué un temps en què les altes instàncies semblaven tenir més respecte pel català, pel model educatiu i per la immersió. I per la voluntat dels catalans, per tant, també.

Jordi Pujol en posava dos exemples. Un, sorgit d’una conversa privada amb Adolfo Suárez i Joaquín Garrigues Walker, qui fora ministre amb la UCD que Suárez va liderar. Era l’estiu de 1977 i els polítics centristes advertien a Pujol que un concert econòmic com el dels bascos no podia ser concedit a Catalunya. «Desequilibraría económicamente el Estado», recordava en castellà les paraules d’un dels interlocutors. «En cambio», afegia, «para los catalanes, la lengua es primordial», deia Suárez. Segons Pujol, allò suposava un reconeixement i «una certa acceptació des d’Espanya cap a la llengua. Sempre han sabut que és molt important».

La segona anècdota va ser amb Francisco Tomás y Valiente, expresident del Tribunal Constitucional mort per ETA l’any 1996. A inicis dels noranta, en una conversa amb el llavors president de la Generalitat, admetia que la seua filla, de tendència socialista, li preguntava per la seua preocupació sobre el cas Rumasa, que assetjava l’influent empresari Ruiz-Mateos i posava en qüestió, segons part de l’opinió pública, l’actuació expropiatòria del Govern de Felipe González. Segons Pujol, Tomás y Valiente li confessà que el que li preocupava «no era una cuestión de dinero, sino algo mucho más importante». L’alt magistrat es referia al recurs que s’estudiava al Tribunal Constitucional sobre l’obligatorietat del català per accedir a l’administració pública del Principat. Temerós d’una sentència desfavorable contra els interessos de Catalunya, segons el testimoni de Pujol, Tomás y Valiente reconeixia que allò «afectaba al fondo de España».

Tot va anar canviant més endavant. L’acció decidida de l’exministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, qui va suggerir a Rigau imitar el model educatiu basc per dividir els alumnes per llengües a Catalunya, només va ser un antecedent de les seues polèmiques declaracions al Congrés amb què mostrava el seu propòsit de «españolizar a los alumnos catalanes».

En totes les èpoques, la normalització lingüística ha trobat distints entrebancs. A l’inici de la sessió, Josep Maria Solé i Sabaté ho recordava. «No cal dir que el català sempre ha estat objecte de genocidi cultural». A hores d’ara, les adversitats són evidents. I superar-les dependrà, tal com se suggeria des de les ponències, de la voluntat d’existir i de la capacitat integradora. Si el model educatiu continua sent de tothom, tothom el continuarà defensant. I el funcionament estarà garantit. Tal com ho ha estat des de fa dècades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.