La Plana ha vist créixer personatges que han donat sentit i empenta a la resta del país. Gaetà Huguet, Matilde Salvador, Vicent Marco Miranda, Enric Soler Godes o Josep Pasqual Tirado són part d'una llarga llista de personatges que van dotar la comarca d'un sentiment nacional en un etern temps de contrarietat. D'altre temps però del mateix esperit era Joan Cabanyes Vilar, recentment desaparegut al seu poble, Artana. Dos milers d'habitants de l'interior de la Plana ploren ara la seua absència.
A diferència dels altres personatges esmentats, Cabanyes va ser humil i discret. Però pròxim i amistós, conegut en els cercles de militància cívica, ecologista i cultural. Soci d'Acció Cultural i membre del consell de redacció de l’Artanapèdia, el càncer que havia superat l'havia debilitat.
Artanenc mil per mil, llaurador, es movia amb discreció, plenament integrat en els ambients més populars del poble, però també en ambients intel·lectuals de la Plana, de València o de la Universitat Catalana d’Estiu, a la que va assistir durant anys i panys. Allà on anava resultava simpàtic i popular i mai no deixava amics per fer. Soci històric d’Acció Cultural del País Valencià i contribuent en molts projectes cívics en l’àmbit de la cultura. Home amb personalitat pròpia, irreductible i insubornable.
Col·laborador habitual del setmanari EL TEMPS durant els primers anys de vida de la revista i vinculat al consell de la publicació, Joan era una pilar, una referència en el projecte ètic i estètic d'Artanapèdia i en moltes altres activitats desenvolupades en els últims 40 anys: l’Agrupació Cultural Penyes Altes en els anys 80, la Coordinadora que es convertiria en Societat d’Amics de la Serra Espadà durant els 90, el projecte Artanapèdia... i tants altres.
A ell se li deuen moltes idees creatives per a distints projectes, entre més per a l’Artanapèdia, on poden trobar la seua petja en molts racons. Era una persona extremadament ben informada, lector compulsiu, devorador de premsa i revistes d’actualitat, de llibres i fullets de tot tipus que repartia amb generositat. Va ser un recolzament constant, optimista i lúcid, en dècades d’activisme cultural, mediambiental, pel patrimoni… Amb ell es van guanyar moltes batalles que en principi pareixien perdudes: la normalització del català a les institucions valencianes, la declaració de Parc Natural per a la Serra Espadà o la posada en valor del nostre medi natural i del nostre patrimoni historicoartístic, entre moltes altres.
Irònic i bromista, molt lúcid, pacient, comprensiu i esperançat. Acostumat a prendre la fresca a la porta de sa casa. Tothom el recordava així al poble el dia que va faltar. Per a amics i família, era un company fiable. Ara Artana està més sola. Joan deixa un gran buit al poble i i la comarca.