Tan tranquil com sempre, amb paraules clares i poc entusiasme, el president italià Sergio Mattarella declarà el diumenge per la nit que els esforços per formar un govern havien, de moment, fracassat. Amb les banderes d’Itàlia i de la Unió Europea i l’escut de la República Italiana presidint la sala, va dir que el Govern no podia formar-se. Perquè fer-ho implicaria riscos financers enormes per al país. Aquests riscos, va dir, provocaren que li fora impossible acceptar Paolo Savona, ministre de finances nominat per la Lliga i el Moviment 5 Estrelles, els partits cridats a formar Govern. Durant els dies anteriors, Mattarella va dir: els discursos antieuropeus fets pel candidat ja havien provocat primes de major risc per als bons sobirans i conduïren a un declivi del mercat borsari, que ja estava fent malbé Itàlia i que perjudicaria, encara més, el país. Era la seua responsabilitat, deia, protegir les companyies i persones d’Itàlia contra mals majors.
Es un moviment audaç. Especialment, perquè la coalició populista que no ha assolit instal·lar-se al Govern té una majoria al Parlament i va ser triada democràticament. Els populistes respongueren, en conseqüència, amb el cap del partit de la Lliga, Matteo Salvini, titllant el moviment com «un atac a la democràcia». El líder del M5S, Luigi di Maio, valorà la decisió de Mattarella com «incomprensible». Quan les agències de qualificació determinen el govern d’Itàlia i no les persones, va dir, aleshores no té sentit celebrar eleccions.
Però, qui és Sergio Mattarella? Al capdavall, era, en part, desconegut, malgrat haver passat mitja vida en política. Almenys fins que va ser elegit president el 2015, en el que va ser el quart intent investir un candidat.
Mattarella va néixer a Palerm, al sur d’Itàlia, el 1041. Son pare, Bernardo, un demòcrata-cristià conservador, va desenvolupar vàries vegades el càrrec de ministre de Govern a Roma. Mentrestant, el seu germà gran, Piersanti, va ser president regional de Sicília i assassinat per la màfia el 1980. Sergio va créixer en un entorn extremadament polític i de classe alta. Els caps de Govern italians visitaven amb freqüència la llar dels pares de Mattarella i, abans de convertir-se en el papa Pau VI, Giovanni Battista Montini també sopava ocasionalment en la casa d’aquesta família.
Mattarella va estudiar dret, va ensenyar lleis parlamentàries a la Universitat de Palerm durant un temps i després va entrar en política com a demòcrata-cristià, com son pare. Va estar al davant d’una aliança que es va formar entre comunistes, democristians i socialdemòcrates durant els anys noranta. També va liderar el Partito Democrático (PD) que sorgiria d’aquell moviment.
El flagell de Silvio
Sempre ha estat un personatge discret, callat. Però també decidit. Contra Silvio Berlusconi, per exemple. El 1990 va renunciar al seu lloc de treball ministerial en protesta per una llei que hauria afavorit els plans televisius i empresarials de Berlusconi. Després va renunciar al seu càrrec com a director del periòdic del partit Demòcrates Cristians, Popolo, el 1994, perquè l’aleshores líder del partit, Rocco Buttiglione, havia establert una aliança amb Berlusconi.
Ha exercit de ministre, subdirector del Govern i com a diputat durant set legislatures al Parlament. Quan després es va traslladar a «la llar de polítics jubilats», tal com alguns es refereixen amb burla a la Cort Constitucional de Roma, encara restava en gran part desconegut per a la població. Això va canviar lentament, després que fora triat president italià fa poc més de tres anys. Però fins i tot desenvolupant aquest paper es va mantenir fidel a si mateix: tranquil, gens transcendent, però també decidit. Ara, com a guardià de la constitució, s’ha convertit en el polític més popular d’Itàlia.
Reverència per la Constitució
Molts membres de la Cort Constitucional han passat llargues estades en la màxima institució del país. «El que diem va a missa», diu un membre de la Cort en privat. «Per damunt de nosaltres només hi ha el cel». Aquesta responsabilitat pesa molt, però també ajuda a construir coratge. Aquesta és, probablement, la força impulsora que hi ha darrere de l’acció decidida de Sergio Mattarella. És una mena de reverència de la llei, especialment de la Constitució. Una inflexibilitat obligatòria. La Constitució, després de tot, atorga al president una enorme quantitat de poder.
Com a cap d’Estat, és el president qui convoca eleccions. Ell aprova la introducció dels projectes de llei del Govern al Parlament, promulga les seues lleis i atorga força legal als decrets i ordenances. També pot dissoldre una o les dues cambres del Parlament després de consultar amb els respectius presidents. És el comandant en cap de les forces armades, presideix el Consell Superior de la Magistratura i pot concedir indults i commutar condemnes.
El seu treball és assegurar que les accions de govern compleixen amb la llei. Abans de prendre mesures el diumenge, havia advertit repetidament que moltes de les propostes polítiques defensades pels dos partits guanyadors violarien la llei existent si formaven govern. Per exemple, els obsequis generosos de milers de milions d’euros, incloses les retallades d’impostos, adreçades a reduir l’edat de jubilació i a proporcionar una renda bàsica generalitzada. Els ingressos fiscals del país no havien estat suficients per cobrir aquesta despesa, tal com exigeix la llei.
Però foren les declaracions contra la Unió Europea i les amenaces de retirada de l’euro si les regles financeres de Brussel·les no podien ser «renegociades», el que deixava a Mattarella, segons ell, sense cap altra opció. Després de tot, els acords d’Itàlia amb la Unió Europea i els altres estats membre de la UE i l’eurozona tenen força legal. No pots esborrar-los amb eslògans de Salvini i Di Maio com ara «defensarem els interessos dels italians» o «indicadors com ara la propagació i el PIB no compten per a nosaltres». O amenaçant simplement amb no pagar deutes si tot empitjora.
Què se suposava que havia de fer com a guardià de la constitució? Cedir el país a aquests infractors potencials de la llei sense resistència? O aturar-ho tot, almenys per un temps, amb l’esperança de trobar una altra coalició governamental que previnga una major desfeta per al poble italià i per a Europa?
Per al cap de la Lliga, Salvini, independentment de la intensitat de la seua protesta per aquesta decisió, el desenvolupament dels fets no és tan incòmode. Potser tindrà les noves eleccions amb què ha amenaçat constantment.