Els crítics

Normalitzar la llengua des de les catacumbes valencianes

L’investigador Josep Daniel Climent ha publicat ‘L’interès per la llengua dels valencians’, un llibre a mig camí entre l’assaig i la recopilació en què reuneix una llista de personalitats valencianes que es van dedicar, de distintes maneres, a incentivar l’ús de la llengua i a lluitar per la seua normalització. Sempre sota un denominador comú: l’hostilitat de l’època, de les èpoques, sempre adverses a aquest propòsit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La del treball pel català al País Valencià és una història de contradiccions, empentes, hostilitats, revifaments, unitats efímeres, divisions interessades, resistència, empresonaments, exilis i insatisfaccions. Entre la fita de les Normes de Castelló i les limitacions evidents de la Renaixença hi ha esdeveniments que marquen una posteritat per a molts decebedora. Al capdavall, però, és la que els valencians han tingut i sobre la qual han desenvolupat el treball per la llengua del país, el català. I és la tasca prèvia a la nostra actualitat la que Josep Daniel Climent (La Granja de la Costera, 1959) explica amb optimisme i agraïment. Destacant, sobretot, la part positiva de molts dels qui treballaren en aquest sentit. Conscient, segurament, que la seua tasca, sovint més que discutida -moltes vegades amb raó-, ha estat imprescindible per arribar on estem. Que la feina pretèrita va ser millorable, però no hi va haver una altra. I és per això que el poc que tenim avui no existiria sense els precedents que Climent destaca. Tal com va suggerir Joan Fuster en el seu assaig més popular, la Renaixença fou decebedora, però va esdevenir una base. Possiblement l’única. És aquesta premissa la que segurament explica l’agraïment de l’autor als personatges que figuren en aquest llibre.

I de casos n’hi ha un bon grapat. Un dels més sonats, el del pare Fullana (Benimarfull, Comtat, 1871-1948), qui en la segona dècada del XX va establir un codi secessionista que en la posteritat va servir com a justificació històrica del blaverisme. “A pesar de tot”, escriu Climent, “un dels darrers gestos que dugué a terme” el religiós “fou el d’acceptar la normativa ortogràfica aprovada a Castelló el 1932”, la que acceptava les tesis de Pompeu Fabra i, per tant, assumia la unitat de la llengua. “Així, amb el seu vistiplau, ajudà al fet que els sectors més conservadors de la societat valenciana acceptaren la nova normativa unitària, que ja no seria qüestionada per cap escriptor valencià fins a la dècada dels 70 del segle passat”.

També especialment polèmica és la figura de Teodor Llorente (València, 1836-1911). El fundador de Las Provincias liderà la Renaixença i impedí més protagonisme a personatges com ara Constantí Llombart o l’emergent Vicent Blasco Ibáñez, que va fugir del moviment d’aquest moviment cultural autòcton pel seu caire conservador, atorgat precisament per Llorente. Un fet que ha suscitat els retrets històrics al perfil d’un personatge que, malgrat tot, va fer gestos recordats per Climent. La bona relació de Llorente amb escriptors mallorquins i principatins s’evidencià en la seua participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906, en què ocupà la presidència honorària.

Un càrrec que agraí amb uns versos en la cloenda del congrés i que eren bastant evidents:

Germans de la gloriosa Catalunya,

 els de l’Illa daurada y Rosselló,

els d’Alguer, que separa’l mar y allunya,

però l’oblit del vostre origen, no

pera recort d’aquest venturós dia

-per la partida solament amarch-

València una abraçada vos envia,

arborant com penó de germania

la llengua d’Ausies March.

 

Algunes de les entitats i mitjans que avui generen controvèrsia per la seua tasca antagònica de cara a l’evolució en la normalització de la llengua dels valencians, com se sap, un dia van protagonitzar un paper en el sentit contrari. Fet que també destaca l’investigador de la Costera. Tothom coneix el paper fonamental de Lo Rat Penat durant el seu primer segle d’existència. L’entitat, que des del tardofranquisme va canviar tristament el seu paper, va servir perquè personalitats de la talla d’Enric Valor, Carles Salvador, Enric Soler o Nicolau Primitiu Gómez Serrano desenvoluparen una tasca tan limitada pel règim com elemental pel context de derrota en què es va produir. En aquest sentit, tal com indica l’autor, també fou fonamental el finançament altruista de persones com Gaetà Huguet, Ignasi Villalonga o el mateix Nicolau Primitiu.

Tornant a Las Provincias, mitjà d’orientació política evident, la seua postura actual es contradiu força amb el que un dia va defensar. Per exemple, en l’exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear celebrada a València el desembre de 1951, el rotatiu destacava “la importancia transcendental de esta obra monumental que es el inventario lexicográfico y etimológico de la lengua que se habla en Cataluña, reino de Valencia, islas Baleares, valle de Andorra, límite oriental de Aragón, departamento oriental de los Pirineos orientales y la Ciudad de Alguer de Cerdeña, y ha recibido los más altos elogiós de los filólogos de todo el mundo”.

L’autor també havia d’esmentar, com no, els casos més transcendents. Per exemple l’estada mallorquina de Manuel Sanchis Guarner, qui després d’un indult va col·laborar amb Francesc de B. Moll per l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear, culminació de la voluntat del també mallorquí Antoni M. Alcover. O la tasca alacantina d’Enric Valor. O la de Nicolau Primitiu, que patí l’afusellament del seu germà Eliseu Gómez Serrano, qui fora regidor a Alacant. O el treball del ja mencionat Carles Salvador.

Però, que s’amagava sota la transcendència -per bé que limitada en aquells temps- de personatges de tasca merescudament reconeguda? Hi havia catacumbes encara més profundes i anònimes, però també imprescindibles en el camí reconegut. Per exemple, la lluita de Josep Giner i Marco, qui més enllà de la llengua lluità per consolidar símbols com la denominació de País Valencià o “la bandera valenciana”, que per a ell era “la de les quatre barres vermelles sobre fons groc”. Més enllà anava la revista Acció Valenciana, que només proclamada la República espanyola saludava “joiosament la implantació oficial de l’Estat Català”, “mostra inequívoca de la voluntat dels joves valencianistes de refermar la necessitat de construir un Estat valencià”, matisa l’autor, “amb la determinació de participar activament, segons deien, en ‘la reconstrucció de la nostra nacionalitat catalana’”.

Els exemples d’emmirallaments entre valencians i principatins van ser més nombrosos. Des de la publicació El poble valencià, Enric de Vallmanya “proposava seguir l’exemple de Catalunya, on s’havia fundat el 1898 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana”, i crear una ‘associació que protegixca i ampere l’Ensenyança valenciana”. Paral·lelament, l’Institut d’Estudis Valencians, d’inspiració evident, va ser fundat en plena guerra per Francesc Bosch i Morata, del Partit Valencianista d’Esquerra, i posteriorment exiliat a Mèxic, on va morir. També vinculada a l’educació estigué Empar Navarro, ponent en la II Setmana Cultural Valenciana, on parlà de la necessitat d’aplicar el català a l’escola. Navarro va presidir l’efímera Associació de Mestres Valencians i es va fer un lloc entre les ponents del Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme celebrat a París el 1937.

I lluny de la lluita del temps de guerra i preguerra també hi hagué persones involucrades en la popularització del català entre els valencians. Josep Ribelles Comín (Castelló de la Plana, 1872), per exemple, es va encarregar d’elaborar una obra de cinc volums iniciada el 1915 “en la qual apareixien ressenyades totes les obres escrites” en valencià, o en valencià i castellà, des del segle XV fins a 1951,any de la seua mort”. Ribelles, qui també desenvolupà obra cultural a Barcelona, s’encarregà, tal com referencia Climent, de “denunciar l’actitud de la societat valenciana envers la llengua pròpia”, cridant a l’acció conjunta de valencians, catalans i illencs.

En una carta a Teodor Llorente, Ribelles lamentava que “mentre als valencians no els dolen els diners pera festes, bous, traques i falles (massa bous i massa falles) les obres series no tenen eixida a les llibreries. No sé si creurà que de la meua ‘Bibliografia’ a penes s’han venut mitja dotçena d’eixemplars en tota la regió valenciana. Tant d’alardejar de valencianisme i regionalisme, i ninguna societat d’aquesta mena ha adquirit ni un sol exemplar per a llur biblioteca. A pesar d’haver adreçat circulars a tots els principals ajuntaments de la regió valenciana (...) millor acollida ha tengut la meua obra en Catalunya i estranjer, que en el país per al que s’ha escrit”, protestava el mateix Ribelles que es referia als llibres valencians medievals que havien contribuït a “hacer inmortal con el laurel de la victoria nuestra lengua valenciana y a colocarla (...) en el trono de la literatura que han cultivado los pueblos de lengua catalana”.

El treball de Joaquim Sanelo, nascut el 1760 a Xàtiva, fou encara més pioner. Joseph Gulsoy, lingüista canadenc es va encarregar, dos segles després del naixement de Sanelo, de publicar el seu Ensayo de diccionario del lemosín, valenciano antiguo y moderno al castellano, que sumava més de 9.000 articles, “la majoria de vocables usuals de totes les èpoques, entre els quals destaquen aquells utilitzats en terres valencianes i també paraules antigues”. Per això, malgrat la limitació del recull de Sanelo a les formes de l’Horta Sud, Gulsoy explicava que era “el primer lexicògraf en llengua catalana que va obrar amb criteri” sense ser superat “per cap dels diccionaris valencians del segle XIX, ni pels del Principat o les Balears fins l’època de Marià Aguiló”.

Josep Daniel Climent, estudiós constant del seu país, ha publicat aquesta obra divulgadora que serveix per recopilar fets que molts coneixíem. També per rescatar personatges que no són tan coneguts i que malgrat el seu paper han passat desapercebuts entre els qui en algun moment ens hem interessat pel treball històric per la nostra llengua. El seu llibre és un reflex de la seua inquietud: l’interès per saber com hem arribat fins ací. Climent, reconegut enamorat de l’obra d’Enric Valor -molts hem aprofundit en el personatge gràcies a les seues investigacions- fa un altre pas més enllà i enumera als curiosos i intel·lectuals que en algun moment han contribuït de manera decisiva a la popularització del català al País Valencià. Contribucions com aquesta sempre són benvingudes en un país en què la tragèdia del passat sempre és percebuda amb fonament. Sovint, però, també amb un victimisme que ens defineix i ens condiciona.

L’interès per la llengua dels valencians: personatges, llibres i fets
Josep Daniel Climent

Drassana, València, 2018
Assaig, 159 pàgines
Pròleg de Joan Borja

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.