Dissabte, de nou, els pensionistes han sortit al carrer en defensa de les pensions públiques. Això és, el sistema de pensions de repartiment, contributiu i de prestació definida que hi ha avui a l’Estat espanyol. Els anys 2011 i 2013 es van implementar polítiques amb què provar de garantir la sostenibilitat del model. Primer, ampliant l’edat de jubilació als 67 anys, i després, ajustant les prestacions automàticament a l’augment de l’esperança de vida. Però els últims mesos els nostres grans han sortit al carrer per exigir una revaloració de les pensions d’acord amb el cost de la vida i una jubilació “digna”. Ara bé, més enllà de proclames i judicis de valor, paga la pena dir, aquest debat exigeix ser abordat amb tota la seva complexitat. Una aproximació que no sempre ha imperat des que, avui, els dos grans partits estatals es nodreixen, principalment, d’aquest segment d’edat tan actiu a les urnes. En aquest article provarem d’oferir unes pinzellades del que cal tenir en compte.
Que la població de l’Estat espanyol, i amb lleugers matisos, la dels Països Catalans, està envellida, és un fet que es desprèn de les dades del Institut Nacional d’Estadística espanyol. Si no hi ha canvis estructurals en les nostres societats, en els propers 40 anys hi haurà 7,1 milions menys de persones a l’Estat d’entre 16 i 66 anys mentre que la xifra de majors de 67, edat en què avui està establerta la jubilació, s’incrementarà en 6,8 milions de persones. Les dones catalanes fa anys que encapçalen els rànkings europeus pel que fa a longevitat, amb una mitjana de 86 anys de vida. Una realitat que constata com el descens de la mortalitat ha propiciat que un nombre cada cop més elevat de persones arribi gairebé a les nou dècades d’experiència vital.
Quan s’estableix l’edat de jubilació als 65 anys, el 1919, només un 30 i poc per cent l’assolia. Avui cal situar-se en els 89 anys per trobar el mateix percentatge d’esperança de vida. Un increment d’edat que, sumat a una de les taxes de fecunditat més baixes del món i a una arribada de migració tardana, dispara la taxa de dependència fins a la més elevada de la Unió Europea. Aquesta taxa sorgeix de la relació entre persones en edat laboral i persones per sota d’aquesta franja o jubilades. I és per aquests motius que la quantitat d’impostos destinats a sufragar les pensions no ha parat de créixer en l’última dècada.
Hoy recomendamos visitar la infografía de los #PGE18 en #DóndeVanMisImpuestos, de @civio → https://t.co/xchbZz4fnX
— Catalans Lliures (@Cat_Lliures) 4 de abril de 2018
Observad la evolución del gasto en pensiones 2008-2018: pic.twitter.com/jiHIC48Xhg
Per explicar el problema que enfrontem com a societat, els economistes utilitzen el concepte d’identitat comptable, que, en l’àmbit que ens ocupa, té en compte factors demogràfics, institucionals —que inclou el que es coneix com a generositat— i el mercat de treball. El primer és el que recull l’esmentada taxa de dependència. El segon refereix la part reglamentària del sistema, resultant la generositat de la ràtio entre pensió i productivitat mitjanes. I el tercer remet al marc laboral en què habitem. Un factor, aquest últim, lligat a la productivitat de l’economia i, sobretot, a com la productivitat reverteix sobre les pensions.
Als Països Catalans el model establert és el que es coneix com a sistema contributiu bismarckià, en el qual, com més hi aportes, més gran és la teva pensió. La contributivitat és el seu principi fonamental: la prestació que hom rep està supeditada al que ha contribuït. Si es finança via impostos, tothom, indirectament, hi concorre. Amb l’equació de la identitat comptable, i amb el sistema imperant actual, el marge de què disposaria el Principat per mantenir-lo pel fet de tenir una piràmide demogràfica uns punts més jove que l’estatal és relatiu.
L’economista i investigador principal del think tankCatalans Lliures, Roger Medina, afirma a EL TEMPS que, tot i que tenir una taxa de dependència lleugerament menor pot ajudar residualment, els factors institucionals com l’edat de jubilació o la imposició sobre les rendes del treball a través de cotitzacions socials es manté. Per Medina, cal una reforma en profunditat del sistema de pensions nostrat en clau de major individualització de la contribució, de possibilitat de qui hi aspira de triar fins quan vol treballar.
Aproximacions més heterodoxes com la defensada pel Seminari d’Economia Crítica Taifa utilitzen la idea de identitat comptable des d’un prisma macroeconòmic per donar la volta a les visions més ortodoxes com la de Medina. En macroeconomia, el sistema productiu i el seu finançament intersectorial —sinònim d’identitat comptable— es divideix en tres sectors: el privat, el públic i el balanç exterior. I cadascun d’aquests sectors resulta de la contraposició de dos elements. Així, el balanç del sector privat és igual a l’estalvi privat menys la inversió, el del sector públic equival a la despesa menys els ingressos, i l’exterior sorgeix de restar exportacions i importacions. Tots tres poden donar un resultat positiu —superàvit— o negatiu —dèficit. Quan hi ha superàvit en un dels sectors, aquest pot finançar el dèficit de la resta.
Bona part de l’argumentari de Taifa se sosté en la idea que el sector privat ha augmentat de forma significativa els seus guanys amb la crisi. Motiu pel qual, afirmen, no és de rebut fer recaure tot el pes del finançament de les pensions en les rendes del treball. El col·lectiu d’economistes crítics defensa la necessitat d’empènyer la responsabilitat del finançament cap al que es coneix com les rendes del capital. Això és, sobre els dividends obtinguts de les propietats en sintonia amb la idea que els grans tenidors paguin més. En definitiva, de propiciar un canvi de sistema en què el sector privat incrementi la seva contribució al públic.
Roger Medina apunta, però, que qualsevol mesura que impliqui gravar el capital ha de tenir en compte la gran elasticitat de la base imposable. Parlem d’elasticitat en economia quan referim els canvis que experimenta una variable dependent d’una altra. Com per exemple, l’efecte que té l’aplicació d’un impost en un article sobre la seva venda. O en el cas que ens ocupa, gravar les rendes del capital, que, recorda Medina, pot fer caure la base imposable en més d'un 1%. Això, per no parlar de la fugida d’inversions que la mesura podria desencadenar ni de l'impost a l'economia digital, àmpliament criticat.
Hi ha dos tipus de sistemes de repartiment. L’espanyol ja s’ha explicat, però també hi ha el britànic o beveridge, en el qual tothom rep una pensió assistencial, molt més baixa, que es pot complementar amb l’estalvi privat. Essencialment, però, aquest sistema també es basa en la idea que els més joves sostinguin els més grans. A les antípodes de la proposta hi ha el model xilè de capitalització, en el qual cada generació es fa responsable de l’estalvi mitjançant el sector privat, en renda variable o fixa, i acumulen els rendiments amb noves aportacions.
La tercera via, l’opció sueca o italiana, és la que es coneix com la de comptes nocionals en què, durant la vida laboral, s’apunta en un compte fictici el que hom ha anat cotitzant, i així el beneficiari de la proposta es pot jubilar quan vulgui. Com més anys es treballi, més pensió es rebrà. L’economista Roger Medina s’inclina per aquesta opció, perquè s’hi individualitza la contribució però sense deixar de banda els canvis en la composició demogràfica. El que millor encaixa amb el que ja tenim, en definitiva. Taifa, en canvi, supedita l’aplicació de la mesura que defensen a una transformació global de la societat.
El que està clar és que, sigui quina sigui l’opció triada, alguna cosa cal fer.