La paraula és màgica. Il·lumina sales. Dóna sentit a tot. És la meta. La direcció. La solució. Quan Yahia Khalout ha pronunciat la paraula aquesta vesprada, una llum s’ha encès dins seu. La paraula és “Ni’ilya”.
Khalout té 55 anys, un bigot gris i els ulls negres que pareix que sempre estiguin observant un abisme sense fons. Està assegut amb una dotzena d’homes en les runes d’una casa a Jabalia, el camp de refugiats més gran en la franja de Gaza. A fora plou. Els homes, que van vestits amb xandalls, s’han reunit al voltant d’un llit com si fóra un altar de sacrificis. El fill de Yahia Khalout, que està greument ferit, està estirat al llit. El seu nom és Abdullah i té 23 anys. Està pàl·lid i envoltat amb una manta tova i acolorida. Va ser ferit de bala mentre protestava a la tanca fronterera amb Israel i encara està massa dèbil per contar la seva història de supervivència, així que el seu pare s’encarrega de fer-ho. Sona com una balada. Una cançó fervent.
I diu així: durant el matí de la primera “Gran Marxa del Retorn”, tres amics van marxar cap a la frontera. El sol acabava de despuntar. Portaven una bandera palestina. Tots tres tenen poc més de vint anys. Van a casa. A la seva terra natal, que saben que és meravellosa. Cada divendres, els palestins volen crear consciència sobre la seva situació a Gaza, on hi ha incomptables mancances que s'expressen en protestes pacífiques. No tenen suficient menjar, aigua, treball ni llibertat. Les grans marxes de divendres estan destinades a apropar-los cada vegada més a la frontera amb Israel i el 15 de maig, el dia de Nakba, el dia fosc del poble palestí, arribaran a la frontera. Ningú no sap que passarà després d’això, però els tres homes continuen.
El primer tret arriba quan estan a 200 metres de la tanca. Encerta en la cama de l’home que porta la bandera. L’altre home s’alça, enlaira la bandera, camina un poc i aleshores li encerta un altre tret en la cama. Llavors, el tercer home agafa la bandera palestina i la porta més lluny. Aquest home és Abdullah Khalout. La bala del franctirador israelita li encerta en el pit. El traslladen a l’hospital indonesi al nord de Gaza on el seu pare treballa d’infermer. Yahia Khalout estava atenent un jove quan va veure el seu fill sagnant traslladat a la sala d’emergències. Estava en shock. Li van fer diverses transfusions i el van dur a l’hospital Al-Shifa, el més gran a Gaza. El pare acompanyava el seu fill. “Perdona’m, pare”, va dir el jove abans de perdre la consciència. El van operar durant cinc hores i en un moment determinat el doctor va aparèixer en la sala d’espera i va dir: “hi ha una petita esperança, Yahia”. Després d’unes altres cinc hores, Abdullah es va despertar per dir “digues a la mare que hauria de perdonar-me”. Després, al llarg de la vesprada del següent dia, un cirurgià va aparèixer a la sala d’espera, va agafar el pare pels muscles i li va dir “Déu ha salvat el teu fill!”.
I així és com va succeir. Les granadures per resar fan soroll a la mà de Khalout. El seu fill assenteix dèbilment. “Hem estat lluitant durant 70 anys contra la injustícia de l’ocupació israeliana”, declara Yahia. “La meva família ha aportat 60 màrtirs. Seixanta. Vaig estar en una presó israeliana durant cinc anys, al desert de Negev, per aquesta lluita pels drets de la meva gent. El meu fill ha continuat la lluita. Ja estem quasi”.
On?
“A la nostra terra natal”, contesta Yahia Khalout. “A Ni’ilya”.
La llum al seu interior s’encén. Somriu, inclús els seus ulls somriuen. La paraula ha convertit un home enfadat en un home feliç. Tots els homes somriuen, incloent el que ha sigut enviat per Hamàs per monitoritzar i assegurar que el públic internacional és informat correctament. Ni’ilya és el nom del poble d’on prové la família. Està ubicat a uns 20 quilòmetres més enllà, a l’altre costat de la frontera. Un poble petit al sud d’Askhelon, al qual ells anomenen Majdal. Cap dels homes de l’habitació no ha vist mai Ni’ilya. Però tots poden descriure’l. Les cases, els camps, els arbres.
“Teníem taronges i raïm”, afirma Yahia.
“Ametlles”, afegeix un altre home.
“Melons”.
“Albercocs”.
“I cereals”, diu Yahia. “Ho portàvem al mercat de Majdal i ho veníem. El meu avi tenia 150 dunums de terra”. Que serien 15 hectàrees.
Un clan enorme i entrellaçat
Tots coneixen la mesura de la terra dels seus ancestres, però no estan tan familiaritzats amb les circumstàncies sota les quals van ser expulsats del paradís. En 1948, durant la guerra àrab-israeliana, els habitants de la majoria dels pobles palestins van fugir a Gaza. La causa d’aquesta fugida –una guerra en la qual els estats àrabs veïns van intervenir perquè no els agradava la idea d’un estat jueu independent o perquè no acceptaven els plans de l’ONU per dividir Palestina – ha sigut oblidada o reprimida per ells, o asfixiada per les altres coses terribles que els han ocorregut a les persones palestines. Les guerres, els setges, una societat en una inacabable transició, vivint en camps de refugiats les tendes dels quals primer foren refugis i després es convertiren en les seves cases. L’única constant ha sigut el sentiment d’una gran injustícia que va començar fa 70 anys, el dia de Nakba.
“Ni’ilya: ètnicament purificada fa 25.280 dies”, es llegeix a un web palestí que tradueix el desplaçament a nombres.
En novembre de 1948, Ni’ilya fou netejada. Aleshores, el poble tenia 297 cases i totes elles, sense cap excepció, foren destruïdes. Les famílies de Ni’ilya, però, encara existeixen. Es més, han crescut durant el pas dels anys. Els 1.520 palestins que van marxar de Ni’ilya en 1948 ara són al voltant de 60.000. Viuen per tot el món, als Estats Units, a Alemanya i a l’Aràbia Saudita. Però la majoria estan a Gaza. Sols la família de Yahia té al voltant de 1.000 membres i està emparentada amb una altra família procedent de Ni’ilya, els Yassins, un grup enorme amb llaços familiars que són difícils de desxifrar. Hi ha xiquets de 10 anys que són oncles de persones de 40 anys i germans que es lleven 30 anys de diferència d’edat. Però tots ells provenen d’aquest poble dels somnis. De Ni’ilya.
És un lloc que manté unit tota aquesta gent amb diferents cares i noms, com un camí guia que travessa aquesta enorme família.
Si hi ha algun tipus de plaça principal en aquest camí, és Sad Aladin Yassin, un llunyà cunyat de Yahia Khalout. Yassin té 68 anys i nasqué en una tenda de campanya a Gaza un any després que la seva família abandonés Ni’ilya. El seu pare era granger i posseïa 150 dunums de terra, comença dient Aladin Yassin. Després hi hagué tarongers, ombra i pau. I el somriure.
Sad Aladin es va criar amb tres germans i dos germanes. Ara té 60 néts i nétes, una barba llarga, un gaiato i un Samsung Galaxy, el qual utilitza més que la seva granadura per resar. Sempre hi ha algú que vol alguna cosa d’ell. Sad Aladin és l’imam de la mesquita a Jabalia, on viuen 120.000 persones en una àrea que mesura 1,4 quilòmetres quadrats. És una de les mesquites més grans a Gaza. El protector de pantalla del seu telèfon mòbil és una selfie adornada amb les paraules “Jerusalem és la capital de Palestina”.
Un matí entre les dues grans marxes, Sad Aladin Yassin està assegut en una de les deu tendes de campanya que s’han construït a la frontera i parla sobre el pròxim 15 de maig, el dia fatídic. La tanca està a uns 500 metres d’allí. Venceran, afirma l’imam. Alguns prediuen que centenars de milers de palestins es dirigiran a la muralla d’arena on els franctiradors israelians esperen. Segons els plans dels organitzadors, tots aniran agafats de les mans.
I després? Simplement continuaran cap a Ni’ilya?
“És la nostra terra”, diu l’imam. “Tornarem. Prompte”.
I que ocorrerà amb la gent que viu allí ara?
“Són benvinguts si ens volen visitar. De quan en quan”, diu. “No volem guerra. Necessitem que ho digues al món, incloent els lectors alemanys. Els mitjans de comunicació sionistes controlen els mitjans internacionals. Parlen en llengües diferents. Ells són els vertaders agressors. Dos dels meus nebots han sigut ferits de bala en protestes pacífiques. Encara són xiquets”.
Després d’un atac antisemita, com una tos seca, l’imam torna a somriure. Per la vesprada, després de les oracions, ofereix una invitació a sa casa per a presentar-nos la seva família, els xiquets de Ni’ilya.
Llueixen ferides com si fossin trofeus
Els dos joves ferits seuen entre els homes. Llueixen les cames embenades com si fossin trofeus. Orgull, medicació per al dolor, atenció. Yahia Khalil Yassin té 11 anys i és l’oncle de Mahdi Yassin, que en té 16. El jove oncle va ser ferit de bala en la primera marxa de divendres. El seu nebot, el dissabte següent. Ambdós afirmen haver estat lluny de la tanca fronterera. Quan són xiquets, els israelians els disparen als peus, diu Mahdi, però als més majors els disparen als genolls per tal de deixar-los immobilitzats per sempre. Li agradaria tornar el pròxim divendres amb les crosses, però la seva família no ho permetrà.
El seu pare nega amb el cap. L’imam somriu. Els dos joves estan perdent classe i exàmens. Aquest estiu, s’han endarrerit els exàmens a Gaza a causa de l’aniversari de Nakba i hi ha classes especials en les quals els joves ferits poden posar-se al dia. Fins al moment, 490 menors d’edat han sigut ferits en les grans marxes de divendres. Mahdi i Yahia porten a casa quatre setmanes. La ferida de Mahdi està curant-se bé. La ferina de Yahia encara està infectada i necessita més operacions perquè l’articulació està afectada. El seu ortopedista afirma que no podrà tornar a caminar bé. Tres dies per setmana, dos infermeres de Doctors Worldwide, una organització turca d’ajuda que ha estat treballant a Gaza durant tres anys, visita els joves per a canviar-los els embenatges.
Yahia es mostra impassible mentre la infermera el cura. Li agradaria molt mostrar la seva ferida. Té el peu unflat, amb un petit forat a l’empenya; i un més gran, amb punts irregulars, al taló. Ell està radiant.
“Això és el que ens fa l’ocupació”, diu.
Abans que les infermeres marxen, el jove d’11 anys firma els formularis amb una actitud d’experiència.
Quant de mal et fa?
“Sols un poc”, diu Yahia rient.
“Es riu inclús quan està plorant”, comenta sa mare.
En aquest moment, hi ha uns 20 familiars asseguts a la sala d’estar: oncles, ties, germans i germanes. Hi ha te, cafè i gofres. L’imam està assegut entre els joves ferits. Yahia, el jove oncle, descriu la seva terra natal: gelada, calmada, una casa vella envoltada de tarongers.
És quelcom que pot anhelar. Una espècie de futur. Yahia és un bon estudiant, diuen, però on el portarà això? Els seus cosins majors, nebots i germans no tenen treball. Alguns van estudiar a la universitat –la majoria d’ells, sorprenentment, van cursar estudis relacionats amb els mitjans de comunicació- i ara seuen a casa tot el dia mentre esperen que ocorri alguna cosa. L’atur juvenil a Gaza és del 70 per cent. Ningú d’ells ha viatjat. Seuen en una gàbia, envoltada amb tanques per tres costats i a l’altra banda la mar, en la qual no poden nedar perquè està contaminat amb les aigües residuals no filtrades que provenen de Gaza. La seva major esperança és que les coses algun dia seran agradables com ho foren una vegada.
L’única persona en l’habitació que va néixer a Ni’ilya és Mohammed Ibrahim Yassin, el germà major de l’imam. Té 71 anys i sols tenia un any quan van marxar. Ell, per descomptat, no té cap record de la fugida. Però hi va tornar una vegada, en els seixanta, amb el seu pare. Estava molt feliç d’estar xafant la terra de la seva casa, afirma. Ho va trobar inclús millor que les històries que li havien contat els seus pares.
L’habitació està totalment en silenci.
“Tot el que demano són 100 metres quadrats per a construir la meva pròpia casa. I un jardí petit”, diu Mohammed Ibrahim Yassin.
És el pla més real per a un futur a l’altra banda de la tanca dit per algú de la família. Sembla com si no es poguessin imaginar realment què passaria si la tanca fora tombada.
“El menjar a Ni’ilya era molt millor que el d’ací”, afirma la mare de Yahia.
“Raïm”.
“Llimones”.
Els ulls de Yahia s’il·luminen.
“No et preocupes, ho veuràs prompte, Yahia”, li diu la seva germana, Ghada Khalout. Ella és almenys 30 anys major que el seu germà. Va viure a Alemanya durant 13 anys, al carrer Graubündener a Bremen, conta. El seu marit, un germà de Yahia Khalout, era enginyer allà. Va morir de càncer, així que ella va tornar a Gaza en 2013. Una no es pot moure tan lliurement com en Europa, diu ella, però la seva família està aquí. I els records de l’era dorada també estan més vius ací.
L’ovella es va menjar els documents
Ara Ghada té un nou marit, Kreem Halawai, que també està aquí assegut. Com en aquest moment estem parlat sobre Bremen, ell menciona que Hitler l’impressiona. “Un gran home. No per com va tractar els jueus, almenys no principalment”, diu Halawi. Va dir que estava impressionat per l’energia i la determinació amb què Hitler va conduir la gent fora de la Depressió. Halawi va passar un temps en una presó israeliana, des de 1986 fins 1991, a causa de les seves accions polítiques per Fatah, diu. Afirma que el van torturar. Ho conta d’una forma relaxada, com si la presó fou un curs d’entrenament. Més tard va treballar per a l’Autoritat Palestina a Gaza, fins que Hamàs la va desfer en 2006. Des d’aleshores està en l’atur. Porta un vestit i una camisa ben planxada. Cada dia es posa a punt. Ara té una dona que parla alemany i que porta la història de Ni’ilya amb ella. Les tradicions palestines estan entrellaçades. Ell s’ha casat amb aquest somni. No importa que no hagi vist mai Ni’ilya –altres tampoc l’han vista. En aquest moment, hi ha al voltant de 30 persones en l’habitació. Ell és l’únic que no pertany ni als Khalout ni als Yassin. Hi ha pa calent, olives, espècies i suc dolç.
“Tenim els documents i també les claus de la nostra casa a Ni’ilya”, diu l’imam.
Els pot ensenyar?
“No sé exactament on estan”.
“Se’ls ha menjat l’ovella”, diu el seu germà Mohammed.
“Exacte”, diu la seva cunyada de Bremen. “Abans teníem una ovella, quan la casa encara no tenia sostre”.
I la clau?
“L’ovella s’ho va menjar tot”, contesta el germà de l’imam. Ningú riu. L’ovella es va menjar els documents. Així va ser.
“Amb clau o sense clau”, diu l’imam. “És la nostra terra. La terra roman. És el que volem que ens tornen. I una compensació. L’Alcorà diu que l’ocupació finalitzarà algun dia. I els jueus ho saben. Saben que ens pagaran. Estan espantats. És per això que el moviment sionista internacional està tractant de destruir el moviment islamista”.
No hi ha res que la família es va dur amb ells de Ni’ilya?
Ghada Khalout diu que encara guarda un vestit que era de la seva àvia. És negre i està decorat amb motius tradicionals. Però desafortunadament no el pot ensenyar. Li’l va deixar a una coneguda a Bremen. L’última peça de roba procedent de Ni’ilya està penjada en una armari d’allí, deixat enrere en aquesta fugida èpica. Aquest viatge ha sigut realment llarg per a ells.
Ghada Khalout pensa en la seva àvia, Halima, que encara podria tindre alguna cosa. Ella era adulta quan van marxar. És la fi d’un camí en la gran família Yassin-Khalout. O el principi. L’oracle de Ni’ilya.
Halima Hussein Khalout té 95 anys. Està gitada sota una d’aquestes mantes suaus i acolorides en una habitació petita i fosca. Ella és petita i prima, el perfil del cos és a penes visible sota la manta, els seus ulls veuen borrós però el seu esperit està despert. Tenia 24 anys quan van abandonar Ni’ilya.
Conta que no va veure cap jueu en 1948. Cap soldat. Van fugir dels rumors que venien del nord, portats pels palestins que viatjaven des de Jaffa. Potser hi havia també trets des de Majda, diu. Podria ser. Ashkelon, que ells anomenen Majdal, estava molt a prop. Podia escoltar el soroll del mercat des del jardí. No està segura. Sols recorda la sensació de por. A causa d’això, va viatjar cap al sud, cap a Gaza, amb olives, fruita i pa com a queviures. Tots anaven a peu. Ella i els seus tres fills. Dos nens i una nena. El major tenia sis anys. Al llarg del camí, es van reunir amb el seu marit, que havia estat a Gaza amb un ase i un carro per vendre-hi cereals. Després se’ls va endur amb ell. Era tardor.
Es calla. Una lleugera brisa corre per l’habitació. Després torna a parlar. Un corrent de consciència del passat. Recorda de la vida a Ni’ilya, sense les expectatives dels seus néts.
“Tenia 12 anys quan em vaig casar”, conta. “Tenia les mans pintades amb henna”.
"Hi havia molta terra, on plantàvem cereals i fruita. Després ho veníem al mercat a Majdal. No hi havia mercat al nostre poble. Carregàvem cistelles i gerros en els nostres caps. Els britànics ens van prohibir dur ganivets, però un dels meus germans amagava una arma. Un dia els britànics van vindre i van regirar tota la casa, però no van trobar res. Els britànics eren estúpids, però astuts. Vam perdre part de la nostra terra a causa del pacte sobre taronges amb un britànic. Ens va prometre riquesa, però una gran càrrega de taronges es va podrir en un vaixell perquè es va veure envoltat per una tempesta. Estic segura que ja ho sabia d’abans”.
Encara recorda la seva casa?
“Era simple. Tots dormíem al terra. El sòl estava fet de fang i també les parets. No hi havia finestres”.
Les seves nebodes, néts i nétes, i filles estan asseguts a la vora del llit, amb les mirades fixades al terra.
Conta’ls sobre els arbres, mare. Els jardins florits de Ni’ilya. Per favor.
Els organitzadors de la gran marxa també acaben parlant sobre el passat quan debaten les seves visions de futur. Si preguntes al doctor Yousef Saleh, el cap ideològic de Hamàs, com imagina una vida vivint al costat dels jueus, ell respon: “Hi ha lloc per a tothom. Després de tot, hem viscut junts més o menys pacíficament durant 3.000 anys”.
Saleh va ser prèviament la mà dreta del líder de Hamàs. Avui, està al front de “La casa de la saviesa”, la qual descriu com un centre d’estudi. Està ubicat en la tretzena planta en un edifici amb molts pisos que es troba directament en la platja de Gaza. Retrats de Gandhi, Mandela, Martin Luther King i Angela Merkel decoren les parets i en les prestatgeries es troben els souvenirs dels seus viatges al voltant del món. Salah vesteix un uniforme que sembla com si el sastre s’hagués inspirat en Kim Il Sung, Bertol Brecht i Daniel Libeskind. Està assegut en una cadira que pareix un tron, donant-li una aparença de ser quelcom paregut al déu de Gaza. Encara que la mancança d’electricitat significa que l’ascensor al seu regne celestial sols funciona cada mitja hora.
Esborrat del mapa
Fora al saló, un professor suec espera. És amic de la gent palestina. Salah parla sobre com d’impressionat està per la manera en què la gent viu conjuntament a Suècia. Suècia podria ser un model per a Palestina, afirma.
Suècia. En altres paraules: ni déu té cap pista d’on vénen les coses des d’aquí.
La seva habitació està plena fins a dalt amb matrioixques, elefants indis i retrats de Gandhi, però els seus pensaments acaben en la frontera amb Israel. No tenen una idea clara de com és el paradís, però sempre intenten emular-lo.
Ni’ilya fou netejada de persones el 4 de novembre de 1948. Ja no existeix en els mapes israelians. No hi ha cap senyal del poble, cap casa –sols les coordenades en la Viquipèdia: 31°3846N 34°3418E.
Heu arribat a la vostra destinació, diu el sistema de navegació GPS en un encreuament polsós. Hi ha turons coberts de brosses a esquerra i dreta, on creixen albercocs silvestres i arbusts espinosos. I també hi ha muntons d’escombraries. Aquí i allà pots veure restes d’antics ciments.
Uns 500 metres enllà, els nous edificis es fan visibles. Edificis de cinc i deu pisos, dotzenes de grues. I més enllà està l’horitzó d’Ashkelon, ciutat on els nens de Halima van anar a l’escola i on venien les seves fruites. La primera escola de Ni’ilya es va construir en 1948, però mai no es va obrir. Va ser enderrocada immediatament juntament amb tots els altres edificis. La mesquita i el cementiri també. Hi ha un nou cementiri aquí on estan soterrats principalment jueus russos.
Dos beduïns estan passejant ovelles i cabres per l’estepa. Provenen d’Arad, uns 75 quilòmetres al sud, en el desert prop del mar Mort. No hi ha gespa per al seu ramat, sols arena. És per això que ells vénen aquí, diuen. Per alimentar els seus animals.
“Palestins?” pregunta un dels dos pastors. “No hi ha aquí. Aquí sols hi ha jueus”.
Pot preguntar als corredors que passen per aquí o als passejadors de gossos sobre la història d’aquesta zona inhòspita, però en el moment en què es pronuncien les paraules “poble palestí” es posen tensos i s’allunyen. És com una misteriosa terra encantada, que està embruixada d’alguna manera.
Fa unes quatre setmanes, els arqueòlegs, juntament amb l’Autoritat d’Antiguitats d’Israel, van descobrir un lloc aquí. Ara estan cavant el terra a Ni’ilya i potser troben la prova que confirmi que foren els primers en viure allí. Així funciona tot en aquest país. Si no pots donar un argument convincent, aleshores busques raons històriques per confirmar la teva història.
Què estan buscant a Ni’ilya?
L’Autoritat d’Antiguitats no respon a aquestes indagacions. La tanca aquí té un senyal d’avís, hi ha detectors de moviment i un drone sobrevolant el cel. Tot sembla un poc estrany en aquest lloc remot. Les grues en la distància, l’olor de fem, els arbusts espinosos, els llangardaixos estirats al sol sobre les pedres i els joves desfent camins polsosos amb les motos. I, però, el passat, el present i el futur es troben aquí. Els caps dels arqueòlegs cap cosa nova en aquesta disputada terra canviarà els fets, ni tan sols si tenen 20 plantes d’altura. Ni les escriptures de propietat ni l’antiga clau de la casa de Sad Aladin Yassin són decisives. Es tracta d’una història millor i més antiga.
Els aldeans han fugit, s’han enderrocat les cases, s’han desfet els camins, els arbres s’han assecat i els mapes han desaparegut. Però el nom mai podrà ser destruït: Ni’ilya.
Traducció de l'alemany de Noelia Escrivà