dretanització i pederàstia

El Cohn-Bendit més desconegut

La cara de la revolució del Maig del 68 s’ha convertit en defensor de Macron i ha de fer front a intenses crítiques per la suposada pederàstia que hauria perpetrat de jove a Frankfurt.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Daniel Cohn-Bendit, en una imatge recent

 

El 15 d’abril passat, Daniel Cohn-Bendit, la cara més famosa del Maig de 68 a París, concedia una entrevista a la cadena France 5 TV. Tal com sol fer els últims anys, defugia parlar de gairebé tot excepte de vins i de futbol —és president d’un modest club d’Alemanya—: “He parlat durant més de 49 anys del Maig del 68. Ja n’hi ha prou”. Des de fa quatre anys viu retirat de la primera línia política, després de dues dècades al Parlament Europeu en representació d’Els Verds d’Alemanya.


No queda res d’aquell jovenet amb aspiracions revolucionàries que reivindicava l’anarquisme contra el sistema burgès i que tothom va conèixer com Dani le Rouge. Avui és un home de 73 anys —va néixer el 3 d’abril de 1945— que abomina tot el que defensava fa cinquanta anys. Ara es defineix com un “ecologista liberal llibertari de centre”.

 

La vida de polític retirat de Cohn-Bendit no és tan plàcida com ell voldria. Una vella ombra, en els últims anys recuperada de l’oblit, el persegueix sense misericòrdia: la suposada pedofília que l'hauria portat a cometre la pederàstia que podria haver practicat en una escoleta d’infants de Frankfurt a finals dels anys 60 del segle passat, cosa que ell mateix relatà en un llibre, El gran basar, publicat el 1975. Ara assegura que allò escrit és ficció, meres llicències literàries, per així dir-ho, amb voluntat de provocar. Abomina tant allò escrit i tot el llibre. Reconeix que no ho hauria d’haver escrit mai i intenta explicar que en aquell temps bona part de l’esquerra més radical gaudia de provocar la dreta burgesa, que hi havia una mena de fàctica competició a veure qui la deia més grossa per assolir l’objectiu i que en aquell context i en aquesta voluntat s’ha d’entendre allò que va escriure. Tanmateix, la presumpta pederàstia l’ha anat perseguint. Enmig d’aquesta polèmica, anuncià que no es presentaria a la reelecció d’eurodiputat el 2014, si bé no volgué relacionar la renúncia amb les acusacions i assegurà que ho feia per “donar pas a gent jove, ja és hora després de vint anys al Parlament” Europeu.

Cohn-Bendit el 1968 a París, quan era Dani el Roig



De revolucionari a ‘macronista’
El famós Dani el Roig va ser expulsat de França —no tenia la nacionalitat francesa, ja que mantenia l’alemanya dels seus pares, jueus que havien fugit del nazisme— per mor del seu activisme durant el Maig del 68. Aleshores se’n torna a Alemanya. S’instal·là a Frankfurt, on entrà en contacte amb els grups més esquerrans de la ciutat. Treballà durant un temps en una escoleta infantil que es presentava com a “antiautoritària”, després en una llibreria llibertària i en una revista anarquista que dirigí.


Al llarg de la dècada dels setanta Cohn-Bendit s’anà moderant ideològicament i políticament. Just iniciat el decenni següent, mudà l’anarquisme per l’ecologisme. Fruit del nou compromís, entrà el 1984 a militar en Die Grünen Els Verds, partit fundat el 1980 i que des de mitjan anys 70 funcionava com una aliança de petits grups alternatius—, on juntament amb Joschka Fischer —futur ministre d’Afers Exteriors entre 1998 i 2005 del Govern presidit pel socialdemòcrata Gerhard Schroeder— escalaren posicions orgàniques fins a aconseguir, amb d’altres, convertir el partit en una formació força pragmàtica, molt més moderada i europeista, allunyada de la concepció més revolucionària i trencadora amb el sistema democràtic liberal capitalista que n’havia estat la marca des del seu naixement. El 1989 Cohn-Bendit guanyà, a través d’Els Verds, el càrrec de regidor de l’Ajuntament de Frankfurt. La política es convertí en el seu ofici que ja no abandonaria fins a la jubilació, si bé el 1994 canvià el modest càrrec municipal per l’escó del Parlament Europeu, institució a la qual va accedir tant per Alemanya com per França —té la nacionalitat francesa des de 2000—: “sóc el més francès dels alemanys i el més alemany dels francesos”, sol dir.
El 2004, juntament amb més companys, impulsà la creació del Partit Verd Europeu, que ajunta una trentena de formacions, entre les quals hi ha l’espanyola Equo, la catalana Iniciativa-Verds, la valenciana Compromís i la baleàrica Més.


L’evolució ideològica de Cohn-Bendit ha culminat en el que ell anomena “ecologisme liberal llibertari de centre”. En una entrevista al diari espanyol El Mundo, l’any passat, parlant del seu trànsit ideològic, comentava que “ja el 1999 em vaig declarar liberal llibertari: en una economia de mercat com la que tenim s’han de buscar solucions imaginatives” que no poden provenir de l’esquerra, deia, i encara menys de la revolució. Ja el 1986, quan presentà el llibre La revolució i nosaltres, que l’estimàrem tant, rebutjava el seu passat revolucionari: “La gran errada del 68 fou que sentíem la necessitat de democràcia però teníem un vocabulari marxista-leninista o anarquista del segle XIX que ens impedia anar més lluny, cap a la democràcia”, va explicar.


En el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa per la Universitat de Nanterre —la mateixa on es feu famós el 1968—, el desembre de 2014, explicà als presents que “sé que molts em consideren un traïdor, però és que el meu pensament d’avui no és el del 68, la meva situació social tampoc (...) avui Europa és l’única utopia vàlida. És cert que no funciona [la Unió], però és un somni extraordinari”.


La moderació de la qual fa ara gala l’antic Dani el Roig el portà a donar un suport tancat a Emmanuel Macron des del mateix moment en què anuncià que competiria en la cursa cap a l’Elisi: “Ell sí que té solucions imaginatives”, deia al rotatiu madrileny esmentat. No cal dir que aquesta posició —juntament amb el fet de mostrar-se favorable a la privatització de certs serveis públics— l’ha allunyat radicalment de l’esquerra francesa, que el menysprea sempre que pot. No sembla que li importi gaire. De fet, el sentiment és mutu. “Jo sóc un verd des de fa molt de temps i sóc un verd centrista des de fa el mateix temps. Sempre he defensat que s’ha de superar la divisió entre esquerra i dreta”, deia a The Independent, abans d’abandonar l’escó del Parlament continental, un diari que el definí com un eurodiputat “disposat a erosionar les fronteres entre ideologies així com entre països”. Una definició que segurament l’omplí de goig. Perquè, si ha fet cap aposta política, ha estat del federalisme europeista: “La possibilitat d’una identitat política europea, aquesta ha estat la meva contribució a Europa”, declarà en el moment del seu comiat de la Cambra europea.
La renúncia a seguir com a eurodiputat l’explicà, com abans s’ha dit, perquè després de dues dècades en el càrrec ja era hora de cedir el pas als més joves. Però és difícil no relacionar-la amb la polèmica que va esclatar a Alemanya i França per raó del seu passat suposadament pedòfil.

El llibre maleït que persegueix Cohn-Bendit



L’ombra de la pedofília
El 1973 Daniel Cohn-Bendit feia sis anys que havia estat expulsat de França i residia a Frankfurt. Mantenia incòlume l’aposta política per la revolució anarquista. Es movia entre grups d’ultraesquerra de la ciutat, on havia fet feina en una escoleta d’infants per a fills de gent molt esquerrana, no debades es presentava com un centre “antiautoritari”, i havia dirigit una publicació anarquista. Encara gaudia de l’aura revolucionària que li havia donat el Maig del 68. Gràcies a això, rebé una oferta d’una productora de televisió per fer una sèrie sobre on eren i què feien els revolucionaris del 68 i què quedava dels seus ideals arreu del món. A tal efecte es passà dos anys viatjant per Rio de Janeiro, París, Mèxic, Nova York, Polònia, França, Itàlia, Holanda... Del guió sorgí posteriorment el llibre El gran basar, que inclou, també, com era la seva vida durant els primers anys a Frankfurt, després de ser expulsat de França, quan va fer feina a l’escoleta. Es publicà el 1975. Havien passat set anys del Maig del 68 i a Occident la preocupació no era la revolució sinó l’increment dels preus fruit de la crisi del petroli. El llibre passà sense pena ni glòria. I tothom l’oblidà. Fins el 2001.


Quan Cohn-Bendit ja feia set anys al Parlament Europeu i abominava el seu passat revolucionari, la filla de la terrorista d’ultraesquerra Ulrike Meinhof —dirigent del grup armat Fracció de l’Exèrcit Roig que morí estranyament suïcidada el 1976 en una presó alemanya—, Bettina Roehl, començà a publicar a internet extractes del llibre citat, mostrant com l’eurodiputat feia ostentació pública de les seves pràctiques pederastes durant la seva estada com a cuidador a l’escoleta d’infants a Frankfurt. L’Express, a França, se’n va fer ressò, sense saber-se avenir que allò no hagués provocat cap escàndol quan es publicà. En principi Cohn-Bendit intentà no fer-ne cas, llevant-li importància, però així que passaren els anys la polèmica, lluny de minvar i esvair-se, anà creixent i creixent, cada cop més.


La repetició d’aquests passatges del llibre, sobretot a través d’internet, aixecà cada cop més crítiques contra Cohn-Bendit. En especial quan s’acostaven les eleccions al Parlament Europeu de 2004. Quan participava a Alemanya en actes públics, inevitablement apareixien crítiques que l’acusaven de ser un pederasta.


Què diu a El gran basar?


El passatge més compromès està redactat així: “Va passar de vegades que alguns nens m’obrissin la bragueta, vaig reaccionar de diverses maneres. Jo els demanava, ‘per què no jugueu els uns amb els altres, per què m’elegiu a mi i no als altres nens?’ Però si insistien, els acariciava”. Més endavant, entre d’altres coses per l’estil, assegura que “podia sentir perfectament com les nenes de cinc anys havien après a excitar-me”.
Entre 2004 i 2009 la polèmica acompanyà l’eurodiputat de forma recurrent, per aquest motiu. I revifà amb més força a partir de 2010. Aquell any concedí una entrevista al setmanari Die Zeit, d’Hamburg, per intentar aturar la bolla de neu que s’anava fent cada cop més grossa. Fou inútil. El periodista li demanà per la seva estada en un internat on, segons s’havia conegut feia escassos mesos, s’havien practicat tot tipus d’abusos sexuals als interns, en l’època que ell vivia allí. “Mai vaig percebre res”, assegurà. La intenció el·líptica de relacionar possibles abusos soferts amb presumptes abusos infringits era evident.


La cosa s’anà embrutant més a mesura que passaven els anys. El 2013 Cohn-Bendit fou guardonat amb el premi Theodor-Heuss —destinat a honorar personalitats alemanyes— i qui era previst que fos el principal orador de l’acte de lliurament de la distinció, Andreas Vosskuhle, president del Tribunal Constitucional del país, emeté un comunitat —poc dies abans— en el qual deia que no hi assistiria per no mesclar el bon nom del tribunal que presidia amb “un home que expressa sense vergonya” el que deia en el llibre respecte al sexe infantil.


La pressió arribà a ser tan intensa que es veié obligat a renunciar a un altre premi, a França —en reconeixement dels seus esforços en la millora de les relacions francoalemanyes—, a causa de les crítiques. “Puc viure sense aquest premi perquè sé perfectament el que he fet per a França i Alemanya”, digué.


El mateix 2013, abatut i trist, segons confessió pròpia, durant un acte públic implorà amb llàgrimes als ulls que “em critiquin per allò que he escrit, però per favor no em persegueixin per allò que no he fet”. Inútil. Des de la dreta alemanya no es perdé l’oportunitat d’atacar-lo sense pietat. I encara més. Aparegué a Youtube el vídeo de la seva intervenció en una televisió francesa el 1982 en la qual assegura que “la sexualitat d’un nen és una cosa fantàstica (...) es diví veure com es desvesteix una nena de cinc anys, perquè és un joc. Un gran joc eròtic”. El Frankfurter Allgemeine Zeitung recollí una informació que assegurava que una antiga revista ultraesquerrana, Pflasterstrand, dirigida per Cohn-Bendit, havia publicat diversos articles d’autor anònim lloant la pedofília. Ja no era només allò del vell llibre de 1975.


Ell ha continuat negant sempre que sigui o hagi estat un pederasta. “En aquells temps, molta gent, inclòs jo, va escriure algunes beneitures. La provocació era una ideologia”, s’excusà al Financial Times. A pesar dels seus esforços, la polèmica coninuà augmentant en virulència —a cada acte públic que protagonitzava havia de sofrir grups, de fins a centenars de persones, que l’escridassaven per ser “un pedòfil”— així que s’acostava la fi de la legislatura 2009-2014 del Parlament Europeu.


El 2013 concedí una llarga entrevista a Der Spiegel, publicada el 13 de maig, en la qual parla exclusivament de la sòrdida història. Primera qüestió: “Vostè ha tocat de manera immoral alguna vegada un nen?”: “No”, contesta. A partir d’aleshores tot són preguntes relacionades amb cada episodi suposadament pederasta: allò escrit a El gran basar, els articles de la revista que dirigí, la intervenció a la televisió francesa el 1982... Les respostes són sempre iguals: que tot eren llicències literàries amb la intenció de provocar, que no recordava qui havia escrit els articles pedòfils a la revista que dirigí, que allò de la televisió fou producte de la voluntat provocativa, i que, en fi, tot responia a una forma d’entendre la militància ultraesquerrana típica de l’època, basada en la provocació a la burgesia, però que ell mai no ha tocat incorrectament nens ni és un pedòfil ni, encara menys, un pederasta. El setmanari acaba demanant-li: “Mai s’acabà aquesta història, no?”, i contesta Cohn-Bendit: “Espero que acabi amb aquesta conversa. He dit tot el que havia de dir. S’ha acabat”.
Posteriorment, anuncià que no repetiria de candidat al Parlament europeu a les eleccions de 2014.


Des d’aleshores selecciona molt les entrevistes que li demanen, i quan en concedeix alguna, com la referida al principi i la del diari de Madrid, és per renegar del 68, per mostrar-se com un verd de centre liberal i llibertari, per parlar de vins i futbol... però de res més. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.