Fins i tot els prínceps a vegades han de fer sacrificis. Per a Harry, el sacrifici és haver renunciat a la cervesa i les hamburgueses per canviar-se a la quinoa i la col. Els periodistes rumoregen que ja ha perdut tres quilos. L’hi ha empentat la seva promesa Meghan Markle. Tot havia de ser perfecte per al dia en què es donessin el “sí, vull”. I la meitat del globus ho ha vist.
No hi ha hagut mai una boda més pública. La de Charles i Diana el 1981, la van veure, en comparació, uns escassos 750 milions de persones. La del príncep Harry i Meghan Markle l’han vista uns tres mil milions. I si és veritat el que han calculat els creadors d’una aplicació de bodes, la sort dels nuvis sols es veurà superada per la de la indústria dels mocadors: el 19 de maig a les 12 del migdia uns 300.000 quilòmetres de tela eixugaren les llàgrimes de tothom.
Eren dies bojos els que ha viscut el Regne Unit des del passat novembre. Llavors va ser quan la cort reial va fer oficial que la relació amb l’actriu nord-americana Meghan Markle era seriosa i prompte hi hauria casament.
Des d’aleshores, a l’illa no passa cap dia sense que la premsa satisfaci el públic amb nous detalls sobre el pastís de noces, el vestit o el carruatge. La indústria d’adorns omple les tendes turístiques amb culleres de te de “Harry&Meghan”, monedes commemoratives i tasses de porcellana, competència entre els artistes amb quadres a l’oli i d’aquarel·les, a vegades fins i tot restes de catifes amb el bonic retrat dels promesos.
I els hotelers de Windsor i dels voltants, on va tenir lloc tota la tabola de la boda, han fet el negoci de la seva vida. Oferien habitacions individuals de “bed and breakfast” per 1.600 lliures. Per nit. Segons algunes valoracions conservadores, aquest casament ha regalat al país uns cinc-cents milions de lliures en ingressos. I, per fi, tornen també els titulars positius.
La història d’amor entre Harry i Meghan és un conte de fades que han estat esperant els britànics en aquests temps tristos. Mentre el sistema sanitari col·lapsa, les cases es comercien a preus pels núvols i el Govern s’ha llençat a un procés de divorci turmentador amb la Unió Europea, el matrimoni reial és una distracció benvinguda per als durs republicans. I que ara encanti el país precisament algú que es considerava durant temps un cas perdut, fa que la història sigui encara més meravellosa.
És un camí llarg el que el príncep Henry Charles Albert David Mountbatten-Windsor ha recorregut en 33 anys. Es pot veure prou bé en les etiquetes que se li han fixat des de petit: “príncep solitari”, “príncep gamberro”, “príncep fester”, “príncep Don Joan”, “príncep nu”, “príncep nazi”, “príncep guerrer”, i ara príncep de cors. Massa papers de príncep. I al darrere, però, sols un: una persona que l’única cosa que desitja és “ser el més normal possible”.
Harry és el príncep que voldria tornar a ser granota.
I que tots observen.
Va haver de saber, de la manera més brutal imaginable, que en qualsevol cas el món seria empàtic amb la seva vida. Gairebé tothom té encara aquelles imatges a la ment. Com caminava per Londres el nen de 12 anys amb vestit i corbata negres massa grans per a ell; al davant, el taüt de la seva mare Diana; al seu costat i darrere, més d’un milió de testimonis callats. Va ser el setembre de 1997.
Al cap de poc va començar a ascendir, a mig globus de distància, als EUA de Meghan, una empresa anomenada Google. Des d’aleshores s’ha redefinit la privacitat. Qui avui busca per Google “Prince Harry” i “Diana” obté uns dos milions de resultats. Però molts més si és “Prince Harry” i “normal life”.
“Ell sempre comenta que ser príncep és el paquet que ha de suportar”, diu Duncan Larcombe. Aquest periodista ha escrit un llibre sobre el príncep, Prince Harry – The Inside Story (“El príncep Harry, la història des de dins”). Larcombe coneix Harry i el germà gran William des de fa 15 anys. És un dels reporters que aguaiten la família reial a cada racó del món i graven i interpreten cadascun dels seus moviments com si fossin sismògrafs.
Larcombe i els seus companys de The Sun han viscut de la millor manera possible durant molts anys amb les escapades de Harry. Van ser els qui el 2005 el van mostrar quan estava en una festa de disfresses amb una esvàstica i uniforme de l’Afrika Korps. I els qui li van atribuir històries amb dones i les van tornar a ocultar. És com una caça major, i Larcombe hi és de ple.
Però amb el temps el negoci s’ha fet més difícil. Fa molt que ja no sols el segueix gent com ell, sinó també un ramat de persones amb mòbil de les quals no pot escapar. Larcombe fins i tot creu que es deu a una coneguda tragèdia: “Les xarxes socials han fet de Harry el presoner que tothom veia en Diana, però multiplicat per deu”.
Així va ser que una de les pubertats més ben documentades de tots els temps és la d’un representant de la casa Windsor. El món observa com Harry beu i fuma porros, com es baralla, com surt de festa amb amics i com es trau la roba, borratxo. Com fa el que fan els joves, especialment els britànics. L’única diferència és que ningú més ha de trobar el seu cul nu en el periòdic al matí següent. Donaria molt per deixar de ser príncep, va dir Harry el 2007: “Probablement viuria a l’Àfrica... segurament seria guia de safaris”. Ben allunyat de tot. De ser caçat a ser caçador.
Però, al contrari, es va amagar uns anys en l’exèrcit, on va estar gairebé com igual entre iguals com a “captain Wales”. Malauradament hi havia una càmera la vegada que el príncep va cridar un dels companys bromejant amb el nom del “nostre petit paki-amic”. I així Harry va passar a ser ja el “príncep racista”.
Per a una monarquia tot això són petits claus de què desfer-se. Especialment per a la britànica, que es va recuperar molt a poc a poc de la sotragada que va produir la mort de Lady Diana. La cort de la reina Elisabet II, qui regna des de fa quasi 70 anys, té la mala fama de resistir-se als canvis. Els models per a la majoria de la família reial durant massa temps van ser els duplicats al Madame Tussaud: de cera, rígids i empolainats. El contacte amb el poble baix encara és difícil per a molts.
I llavors, de sobte, hi havia aquest pèl-roig ple de pardals al cap que es precipita a la vida amb passió i normalment aterra ficant la pota. Un que, el sisè en la línia del tron, mai no arribarà a ser rei, però té fusta de deteriorar la casa reial de manera eficaç. Qui reclama el seu dret a divertir-se perquè així ho va aprendre de la seva mare. “És l’intent d’omplir el buit”, diu Harry.
Probablement també per això els seus errors mai no han danyat la casa Windsor. Al contrari. Per molt que la premsa el colpegés, en general la gent el va veure sols com el mig orfe sol. Com més passava de la ratlla, més semblava que el poble el volgués. Actualment, no hi ha cap britànic més popular. Ni Harry Potter. Ni tampoc l’àvia de Harry.
Windsor, a una hora en tren a l’oest de Londres, és on viu la iaia i a vegades el net. Allí, al Two Brewers Pub una tarda de dimarts, seuen Alex i Michael, l’un escocès i l’altre irlandès, però tots dos fa temps que viuen aquí. A la xemeneia crepita un foc agradable, la botella de Chardonnay de damunt la taula és quasi buida quan els dos comencen a posar pels núvols el fill més conegut de la ciutat.
“Harry és un dels nostres”, diu Alex, de 59 anys. I l’uniforme nazi? “Una relliscada”. La borratxera? “Qui sap quantes vegades he anat trontollant per aquí mig nu”. I el fet que ara es casi amb una dona separada en realitat és el millor: “Jo ja m’he casat cinc vegades, per això estic completament del costat de Harry.” Els qui seuen al voltant assenteixen.
La majoria dels britànics realment admira el príncep. S’ha pogut veure en els últims mesos per allà on Harry mostrava a la seva promesa el regne que en un futur compartiran. A Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord aclamaven el príncep, que és amic d’Obama, competeix a córrer amb Usain Bolt i cada vegada més sovint viatja per la Commonwealth en nom de la seva àvia. “Fer coses reials”, diu ell.
Amb la picardia, el comportament rebel i les relliscades Harry ha llevat tot sol, com per error, la pols de la monarquia britànica. Amb ell es veu més atrevida, més imprevisible. Va normalitzar la casa reial com un tot, no només la seva pròpia vida.
“Encara em sento com si visqués en una peixera, però ara m’hi he pogut enfrontar millor”, va dir el 2017 en una entrevista amb Newsweek. Juntament amb el seu germà William vol modernitzar la monarquia britànica. Tots dos utilitzen deliberadament les xarxes socials, per les quals s’han sentit durant molt de temps assetjats: els germans tenen 170.000 likes a Facebook, 3,6 milions de seguidors a Instagram i 1,3 a Twitter.
Igual que a Lady Diana, a Harry li agraden les ruptures de tabús, petites i grans, els deures de la discreció reial: quan l’any passat va contar en públic que va assimilar la mort de la seva mare només gràcies a ajuda terapèutica, els psiquiatres van exclamar que en les últimes dècades ningú no havia fet un favor més gran a aquest tema. Amb l’esdeveniment esportiu “Invictus Games”, ideat per ell, va cridar l’atenció dels compatriotes sobre el destí amb què els soldats ferits es troben a la guerra. I probablement molts britànics saben que hi ha un país anomenat Lesotho sols gràcies al seu príncep. Allí va col·laborar amb la creació de la fundació d’ajuda a nens “Sentebale”, “No m’oblidis” traduït al català.
Malalts, mutilats i desarrelats: Harry segueix el model de Diana amb plena consciència. “Ella era simplement una dona normal que es va casar amb el meu pare i es va convertir en la reina de cors, només perquè va utilitzar bé la seva posició”, va comentar.
Harry i el seu germà William són “un bon tàndem”, diu l’historiador Steven Gunn, de la Universitat d’Oxford. En la història hi ha alguns exemples de monarquies que van passar per situacions difícils quan van perdre el contacte amb la gent normal. William i Harry potser han obert camins completament nous. El paper del príncep més jove és “tenir els mateixos problemes que altres joves i poder continuar fent les mateixes relliscades”.
No obstant això, hi veu un problema, diu Gunn: “Si finalment desapareix la màgia, la gent podria arribar a la conclusió que la monarquia ja no és res especial”.
Un perill que de moment sembla, com a mínim, allunyat des que Harry va trobar la seva Meghan. Un acte final, en el fons escandalós, de la insurrecció contra les tradicions monàrquiques antiquades. Però la dona de 36 anys representa molt del que els tradicionalistes britànics menyspreen: és americana, actriu, divorciada i, a més, independent. Meghan Markle lluita com a activista de l’ONU pels drets de les dones i contra l’esclavitud moderna. Amb això és el contrari de la bona de Kate, qui amb el pas del temps quasi ha desaparegut darrere del seu paper de simple esposa del futur rei William. Quasi com el que la convenció demana.
Representant tots els antiquats, en la revista conservadora The Spectator es pot llegir: “Fa 70 anys Meghan Markle hauria sigut el tipus de dona a qui el príncep hauria anomenat amant i no esposa”. Quan altres mitjans de comunicació, que no amaguen el seu toc racista, escriuen sobre l’“exòtic ADN” de Markle, entre altres coses, i s’hi refereixen al seu origen afroamericà reben un atac d’ira reial. Fins ara no n’hi havia hagut res.
Per a Harry, Meghan, a qui va conèixer el 2016, és sobretot un cop de sort. També perquè, no ho oblidem, pot cobrir-se darrere de la seva original parella amb experiència en la premsa. En la jerarquia de la casa reial tots dos (segurament com a duc i duquessa de Sussex) sols tindran un paper secundari. Però gent com el biògraf Duncan Larcombe estan convençuts que proporcionaran els moments màgics quan, en algun moment, la reina ja no ho pugui ser més: “En el regne de Charles ells seran la pols de les estrelles”.
Però fins aleshores els dos ho fan tot bé, com en un somni. En la seva volta pel país han marcat la pauta amb visites de projectes juvenils i socials que des de fa temps es troben a faltar en el Govern britànic. A la boda no s’han convidat sols famosos de tot el món, sinó que també hi seran 1.200 simples britànics de tot el regne. Han prescindit de convidats del món de la política, fins i tot els Obama, per no provocar cap crisi diplomàtica amb l’home de la Casa Blanca.
A tots els altres els han dit que, en lloc de regals, voldrien donacions a organitzacions benèfiques, com una per als sensesostre, una pista del que pensen Harry i Meghan sobre l’intent de l’Ajuntament de Windsor de tirar tots els sensesostre de la ciutat per a la boda.
“Un tren petit”, diu Keith, de 45 anys, qui seu davant del McDonald’s al Thames Street en un dia gelat de primavera. Com cada dia, des de fa set anys. Just enfront, darrere del mur de pedra del castell de Windsor, hi ha la capella St. George, on els ulls de tot el món s’han fixat el 19 de maig.
Si per casualitat veiés Harry, li preguntaria “si té 20 calés per a mi”, diu Keith. La resta li és igual. “No entenc per què havia de ser un dia tan especial. És un home completament normal que celebrava una boda completament normal".