“Una majoria aclaparadora d’editors —escrivia F. Scott Fitzgerald el 1939— continua relacionant-me amb un interès absorbent per les jovenetes —un interès que a la meva edat em podria fer anar a parar a la garjola”. L’humor i la lucidesa mai van abandonar F. Scott Fitzgerald, a pesar dels periòdics internaments de la seva parella, la Zelda, en un psiquiàtric; els problemes econòmics i l’alcoholisme. Aquest humor i aquesta lucidesa són també característiques de la majoria dels contes d’aquesta col·lecció de relats inèdits recollits a Moriria per tu i altres contes perduts.
L’editorial Anagrama edita, en traducció catalana de Marc Rubió, l’excel·lent selecció que Anne Margaret Daniel va publicar el 2017, incloses la seva introducció, les notes que comenten cada conte —i que expliquen per què no van ser publicats i si tenen relació amb altres textos de l’autor— i unes notes explicatives al final de l’obra que aclareixen qualsevol referència a persones o fets d’actualitat que surten a cada conte.
Tot i això cal dir que els contes del recull no necessiten cap crossa: demostren, com els contes ja publicats de Scott Fitzgerald, que era una de les veus amb més estil de començament de segle, un hàbil constructor de trames, un extraordinari escultor de personatges i un intel·ligent dialoguista. La majoria de les històries estan carregades d’humor, tendresa i una exposició sincera de la humanitat, les seves febleses i les seves virtuts.
Una única cosa diferencia aquestes històries d’altres que ja s’havien publicat: que aquestes van ser rebutjades pels editors de les revistes per a les quals treballava Scott Fitzgerald o per les productores cinematogràfiques a les quals va enviar algun dels contes com a germen d’una pel·lícula.
Aquest rebuig per part dels seus destinataris no els treu cap mèrit i, en algun cas, fins i tot els n’hi afegeix. Són els casos que els editors volien corregir algun dels contes i Scott Fitzgerald s’hi va negar. Podrien ser, per tant, els més personals de l’autor, els menys manipulats per mans alienes.
Ho explica Anne Margaret Daniel, després de llegir la seva correspondència amb els seus editors, els seus familiars i els seus amics: “Fitzgerald considerava excel·lents alguns dels contes inclosos a Moriria per tu i va quedar profundament decebut, per raons personals més que no pas econòmiques, quan les revistes els hi van rebutjar i van demanar-li que escrivís històries sobre jazz i xampany, noies fredes i guapes i nois ben plantats i plens de desig”.
La majoria dels contes del recull, excepte el primer, són posteriors al crac del 29 i estan escrits en l’època de la Gran Depressió. Els editors de les revistes en què escrivia Scott Fitzgerald volien contes que permetessin fer volar la imaginació cap a enrere, als feliços anys vint. Entenien que la gent no volia sentir parlar de crisis, malalties, suïcidis ni hospitals. I, tot i que bona part dels contes estan lluny de la denúncia social, Scott Fitzgerald mirava de tocar tots els temes. Fins i tot, metges i infermeres són els protagonistes de quatre dels divuit contes per la senzilla raó que eren paisatge habitual en la vida de l’autor, com a conseqüència de la malaltia de Zelda.
Scott Fitzgerald era conscient que les seves primeres obres l’havien encasellat com el cronista frívol de l’Era del jazz i lluitava per sortir-se’n, perquè el veiessin com un escriptor madur. A pesar de tot, i periòdicament, els deutes sovint l’obligaven a tornar-hi per tal de publicar i treure’s les factures de sobre. I ell mateix ho reconeixia, com demostra Daniel a la introducció: “Quan el rector de Princeton, John Grier Hibben, li va escriure per queixar-se, entre altres coses, del retrat d’una universitat i uns estudiants frívols al conte ‘The Four Fists’ (1920), Fitzgerald va contestar: ‘El vaig escriure un vespre a la desesperada, perquè tenia una pila de mig pam de notes de rebuig i per motius econòmics necessitava donar a les revistes el que volien’”.
Amb el temps, els editors d’aquelles mateixes revistes sovint volien modificar els seus textos i l’autor d’El gran Gatsby ja no ho permetia: “Fitzgerald —diu Anne Margaret Daniel— volia veure recompensada la feinada que li donava escriure contes. Volia que es publiquessin. Va intentar que els hi publiquessin. No obstant, la majoria corresponen a una dècada de la seva vida en què ja no volia que el corregissin. A l’inici de la seva carrera, els canvis no li importaven tant; a vegades els feien sense que ell ho sabés, cosa que l’indignava, i a vegades, si el canvi era important, aconseguia imposar el seu criteri”. Potser per això, els contes de Moriria per tu podrien ser els més personals i autèntics de l’escriptor, que moriria el 1940, als 44 anys. El conte que dona títol al volum i “Què pensa fer-hi?” en són dos exemples deliciosos. Tot i que s’han trobat més contes inacabats, l’editora de Moriria per tu només n’ha inclòs un, “Un dia lliure d’amor”, una bona elecció perquè manté l’encant de la majoria dels relats, no té un final abrupte —per a molts autors mediocres seria un final digne— i deixa pistes sobre la seva manera de construir-los.