En la política hi ha miracles. Armènia, la petita república del Caucas, ho ha tornat a demostrar. En unes setmanes un marginat polític hi ha posat en marxa un moviment de protestes, ha fet caure un govern corrupte i ha aconseguit el poder. Però, ara què? La gent espera més milacres. Què passarà quan descobreixin que el seu ídol, Nikol Pashinyan, no pot augmentar el menjar ni curar els coixos?
Tot el qui visita Erevan es fa la mateixa pregunta. Erevan, una ciutat sota la febre de Nikol. Sembla que qualsevol esperança en un futur millor depèn d’aquest personatge, del rebel barbut que apareix en moltes camisetes. L’última setmana el Parlament el va elegir primer ministre i en l’enorme plaça de la República va haver una gran celebració. Pashinyan es va plantar en l’escenari i va pronunciar un discurs fort i simple sobre el poble, la república i la “revolució de l’amor i la solidaritat” que ha guanyat aquí.
Persones desconegudes s’abraçaven entre elles, i darrere de la plaça fins i tot hi havia una batalla de boles de neu alegre i enjogassada perquè uns entusiastes havien portat a la festa d’aquell dia neu de la muntanya Aragaz en un camió. És bonic estar aquests dies a Erevan. Es veu molta alegria ingènua. Però la situació també és desconcertant. Quin tipus d’home és aquest en qui la gent posa totes les seves esperances? Què vol ell? I per què Moscou, que té tropes a Armènia, li ha deixat plena llibertat? El Kremlin, per contra, mostra poca simpatia pel canvi de govern en la seva barriada, encara que naixi com a revolució pacífica.
La història de com Nikol Pashinyan va ascendir al poder comença amb un fracàs gegant. És primavera del 2008. La petita república del Caucas ja ha elegit un nou president. Li diuen Serzh Sargsyan i el consideren un heroi de guerra pel conflicte amb Azerbaidjan, el veí d’Armènia, per la regió de l’Alt Karabakh. Però la seva escassa victòria en la primera volta electoral es veu qüestionada per l’oposició als carrers. Un dels líders és el jove periodista i polític de 32 anys Nikol Pashinyan.
“Llavors Pashinyan era el símbol dels joves”, diu l’historiador Mikael Zolyan. “Tenia carisma, fins i tot hi havia versions de rap dels seus discursos. Però no tenia experiència i era molt emocional.”
Sufoquen les protestes brutalment, vuit manifestants i dos policies moren.
“El bany de sang” és un xoc per a aquest petit país. Molts pensen que Pashinyan n’és responsable. Desapareix durant més d’un any, després s’entrega a la policia i entra dos anys a la presó. Quan en surt ha canviat, no és el mateix: més tranquil i polític de l’oposició, no un revolucionari com abans. Li agrada dir que Nelson Mandela és el seu model.
La dècada sota la presidència de Serzh Sargsyan no és una bona època per als armenis. La crisi econòmica internacional ha colpejat fortament el país. Creix la bretxa entre la majoria de la població i els pocs oligarques, tan coneguts a Armènia com estrelles de la televisió. Tenen sobrenoms i palaus estranys.
Un d’ells és Gagik Tsarukyan, anomenat “Gago el neci”, excampió del món en lluita de braços (arm wrestling), propietari de la fàbrica de brandi Ararat i del partit Armènia pròspera.
Un altre és Samuel Aleksanyan, àlies Lfik Samo, qui s’ha assegurat el monopoli estatal de la importació de sucre i seu en el parlament pel partit governant. A Armènia, la política i els negocis estan completament units.
Pashinyan es converteix en el crític més fort d’aquesta corrupció. Malgrat això, molts el tracten com un traïdor que s’ha venut al sistema perquè va deixar el seu antic partit (el Congrés Nacional Armeni amb llarga tradició). Encara avui li guarden rancor dins d’aquest partit.
“Serzh Sargsyan necessitava una oposició suau que substituís l’original, i Pashinyan s’hi va prestar”, diu un funcionari del partit. Per què Pashinyan no va oposar resistència en els moments crítics?, pregunta.
El 2015 Sargsyan va canviar la Constitució i va deixar tot el poder del càrrec de president al primer ministre. El perquè és d’esperar: Sargsyan no es pot presentar candidat a la presidència després de dos mandats, vol ser primer ministre i conservar el vell poder. L’oposició crida al boicot del referèndum. Però Pashinyan rebutja la lluita i tracta la qüestió del referèndum com secundària.
“Pashinyan donava discursos increïblement severs al Parlament”, recorda el politòleg i autor Gevorg Ter-Gabrielyan. “Em va sorprendre que aquests discursos no tinguessin cap repercussió, ni per a la política ni per al mateix Pashinyan. Però així era el sistema: la llibertat d’expressió no estava prohibida. No tenia importància.”
Avui Ter-Gabrielhyan és un apassionat de l’estratègia política de Pashinyan. Comenta que “Pashinyan ha obert de colp la porta cap a la democràcia. Ara som nosaltres qui hem de travessar-la.”
El març del 2018 es va fer realitat el que tothom sospitava: Sargsyan vol ser primer ministre. En conseqüència, el 31 de març comença una marxa de protesta des de Gyumri al nord fins a Erevan. El seu model és la marxa que Gandhi va iniciar per protestar contra el monopoli de la sal dels governants britànics. L’operació és estrident, fins i tot els amics se’n burlen. Al cap i a la fi, Pashinyan no és Gandhi i Armènia no és l’Índia.
Un grup a peu diminut inaugura la marxa. Però amb l’entrada de Pashinyan a Erevan dues setmanes després, tot canvia. Pashinyan ja no és el parlamentari afaitat amb vestit i corbata, sinó un caminant amb barba, camisa de camuflatge, gorra i motxilla. I la seva tropa d’un considerable nombre de gent es reuneix a la capital amb les protestes estudiantils. L’arrest de Pashinyan sols fa créixer les protestes. La policia ja no intervé. Una setmana després de l’arribada de Pashinyan a Erevan, Sargsyan renuncia al càrrec de primer ministre. “Nikol tenia raó. Jo no”, diu.
Consegüentment, el madur Pashinyan del 2018 crida a renunciar a la violència. Es disculpa amb la policia per les molèsties. Sempre és amable, però també radical. Bloqueja carrers i ocupa l’edifici de la ràdio pública amb els seus seguidors per aconseguir a la força un reportatge sobre les protestes.
Espectacle. Pashinyan el necessitava per provocar la màxima atenció. Tot havia de ser pacífic, però d’alguna manera també havia de semblar una revolució.
Alguns companys de Pashinyan pensen que aquesta revolució era massa pacífica. Per què no va ocupar també el govern i el Parlament quan va caure Sargsyan?, pregunten. Llavors ja no hauria de lluitar contra l’antiga elit que controla els ministeris i el parlament. Ara és primer ministre, però necessita l’aprovació del grup parlamentari de Sargsyan per tirar endavant el seu programa i preparar noves eleccions. El seu principal mitjà de pressió, les protestes, no funcionarà per sempre.
Pel que sembla Pashinyan sabia que s’hauria passat de la ratlla amb una vertadera revolució i hauria enfurismat a Rússia en contra d’ell. El més sorprenent en aquest canvi de poders és que no solament no hi ha hagut ferits, sinó que el Kremlin no s’ha pronunciat a favor de cap part.
Pashinyan no s’ha cansat d’assegurar que Armènia no abandonarà ni l’aliança militar amb Moscou ni la Unió Econòmica Euroasiàtica de Putin. Ha promès que no hi haurà venjança contra els seguidors de l’anterior govern. Ha respectat tots els límits que Putin ha imposat, també l’assignació d’escons al Parlament. Així, justament Vladímir Putin ha sigut un dels primers a felicitar Pashinyan per les eleccions.
Pashinyan no és ni prorús ni prooccidental, ha reiterat que és proarmeni. Alguns parlen de “nacionalisme suau”. Mikael Zolyan, l’historiador, compara Pashinyan amb els populistes d’esquerres europeus, amb Podemos i amb el Syriza de Grècia. Però ara ha de demostrar com transforma aquest populisme en política. La majoria dels vots en les primeres eleccions a primer ministre venien precisament del partit de l’oligarca Gagik Tsarukyan. No és un bon senyal per a la lluita contra l’oligarquia.
Però els habitants d’Erevan encara no es qüestionen tot això. És com si Pashinyan hagués tret el país d’una depressió llarga i profunda. Just després de les eleccions va col·locar el seu mòbil a un pal selfie i es va gravar obrint totes les portes del despatx de primer ministre. Hola, aquest és el meu lloc de treball, diu amb bon humor en el vídeo que ha publicat a Facebook. Mireu, aquí està la cuina. Aquí el bany. I per aquí es va a la planta baixa.
És com una profanació deliberada del centre de poder de Sargsyan. El poder en l’estat no el dona Déu, això és el que el nou primer ministre vol mostrar. Els ciutadans l’han fet ser un d’ells. El vídeo s’ha reproduït un milió de vegades, gens malament per a un país amb tres milions d’habitants.
Traducció de Mar Sanfèlix