La ruta que us proposem en les pàgines que segueixen està destinada als amants de la conducció contemplativa, amb carreteres lentes i regirades, on s’esplaiarà el viatger sensible a les solucions plàstiques del paisatge. Al fil d’aquestes ratlles, travessareu comarques i unireu dues valls encantadores, la d’en Bas i la de Llémena, i un parell de massissos: les Guilleries i el Montseny.
Iniciem el recorregut a Torelló. Som en plena comarca d’Osona. Si heu vingut des del litoral, l’autovia C-17 us haurà permès penetrar en aquesta terra a través del riu Congost i haureu emergit a la plana suau, conreada, ramadera, d’Osona. Al fons, s’haurà desplegat Vic, la capital, amb tot el seu patrimoni i un centre històric i una plaça que us desarrelaran del present. I tancarà l’estampa el perfil agut del Pirineu oriental i, abans, la massa consistent del Collsacabra. Després de tot això, haureu arribat a Torelló i allà posareu a zero el comptador.
Torelló se situa a la vora del Ter, quan el riu dibuixa un seguit de meandres. Allà, s’hi instal·là la producció tèxtil en temps de la industrialització de Catalunya, junt amb l’aprofitament hidràulic corresponent. De fet, Osona posseeix un dels conjunts de patrimoni industrial més importants del país, perquè, juntament amb el riu Llobregat, el Ter fou intensament aprofitat per a la indústria des de la segona meitat del segle XIX. Visiteu el Museu del Ter de Manlleu i el de la Torneria de la Vall del Ges, dos centres d’interpretació, recuperació i difusió d’aquest valuós patrimoni.
Deixem el riu enrere, tot elevant-nos per la carretera BV-5224, rumb a la Garrotxa. La solitud d’aquesta antiga via de connexió intercomarcal es deu a la presència d’una via ràpida i d’un túnel que eviten la tortuosa collada de Bracons. Sense pressa, hi ascendim. Són una quinzena de quilòmetres fins a assolir els 1.132 metres d’altitud que té el pas. L’asfalt és estret, costerut, adaptat a l’orografia exigent de les serres dels Llancers i Curull. Alguns veïnats, com el de Sant Andreu de la Vola o el de Dalt, hi sobreviuen resignadament.
Bracons és un pas històric i un dels punts d’inici de l’ascensió al Puigsacalm, cim que culmina la zona. Des d’aquesta altura, la visió de la Garrotxa apareix verdíssima; la profusió de clorofil·la és superlativa, fins a eclipsar la naturalesa volcànica de la comarca. Davallem el port i al seu peu hi ha la Vall d’en Bas i els seus nuclis de població: ampla, transigent, fèrtil, tot un oasi vigilat de prop per la serra de Cabrera. Caldrà que hi feu parada, que la passegeu i que dediqueu un temps, encara que siga breu, a assaborir-ne el paisatge i l’arquitectura sòlida, rural, de muntanya.
D’una vall a la següent
No lluny d’ací queda Olot, amb tot el que té per mostrar, però la ruta continua cap al sud-est. Passats els Hostalets d’en Bas, la carretera C-153 saltaria de nou a Osona, vorejant el Collsacabra pel coll de Condreu. El nostre itinerari pren una direcció distinta: continua per la C-63, que enllaça amb Girona. Superat Sant Esteve d’en Bas, un túnel evita el grapat de revolts que escalen el discret coll d’en Bas. Podrem ascendir-hi: aquest tram de carretera és desert, breu; viu el pas silenciós d’alguns ciclistes. Tot davallant acompanyats pel riu Brugent i paral·lels a la Via Verda del Carrilet Olot-Girona, superem Sant Feliu de Pallerols i a les Planes d’Hostoles abandonem l’eix principal. Encara ens trobem a la Garrotxa, tot i que a un extrem d’aquesta. La configuració vegetal manté la tònica humida, densa, opaca.
Ens disposem a penetrar a la vall de Llémena, un microcosmos on el romànic és, encara, protagonista, i el paisatge conserva aquelles proporcions magistrals entre el caràcter feréstec, rural i acollidor. La carretera que hi mena, la GI-531, solca la boscúria en suau ascens fins a l’anomenat pla del Pedró, des d’on perd altura progressivament.
Arribats a la riera de Llémena, cal remuntar les seues aigües, perquè Sant Aniol de Finestres posseeix una notable quantitat de romànic religiós: ermites i esglésies, i un santuari, el de la Mare de Déu del Puig d’Elena.
Des de la capçalera de la riera de Llémena, ens deixem portar de nou per les seues aigües. L’orografia s’obre al pas de la riera: la verdor agrícola i els plans, com el de Sant Joan, n’envaeixen els marges. La fertilitat és absoluta. Sant Esteve i Sant Martí de Llémena suggereixen una aturada. Més avall, hi ha Sant Gregori, que és el nucli més poblat i situat a les portes de Salt; també Canet d’Adri, a la falda del majestuós cim del Rocacorba. No hi arribarem, perquè girarem abans per la GI-532, que s’esmuny entre les muntanyes de Sant Roc i de Can Soms. Eixim de la vall cap a Bonmatí i Anglès, a la comarca de la Selva. Aquest darrer es troba estratègicament situat a proximitat del Ter i de la desembocadura de la riera d’Osor. Anglès posseeix un barri gòtic ineludible: un dels més antics i complets de Catalunya, amb casals medievals, arcades —com les que delimiten a cada extrem el carrer d’Avall—, una plaça Major, que fou l’antiga plaça d’armes del castell, i una església d’estil renaixentista, però documentada ja al segle XII.
A finals del segle XIX, la població visqué la industrialització, que aprofità les aigües del Ter per moure turbines. S’hi instal·laren les naus de la coneguda fàbrica tèxtil Burés, amb les consegüents transformacions socials i tensions entre obrers i patronal. La inauguració del complex fabril tingué lloc el 13 de novembre del 1887 i per a donar rellevància a l’acte, el poble va ser recompensat amb el primer enllumenat públic de tot l’Estat espanyol. Foren quatre punts de llums, suficients per a situar Anglès en el mapa de l’electrificació.
Una incursió a les Guilleries
Aprofitem la riera d’Osor per a submergir-nos al cor de les Guilleries. El massís presenta una massa forestal consistent, amb una continuïtat boscosa extraordinària i una diversitat excepcional, que, segons el vessant, oscil·la des de la sureda fins al faig, tot passant pel roure i el pi, sense oblidar les plantacions de pi al·lòcton i exòtic. La capital d’aquesta realitat és Sant Hilari Sacalm, un nucli elevat, fresc, famós per les seues aigües.
La carretera, estreta i ombrívola que connecta Anglès amb Sant Hilari Sacalm és una delícia objectiva. Cal gaudir-la amb calma: són més de 25 quilòmetres de lentitud i moderació, on els pendents a penes assoleixen el 5%. El poble d’Osor conserva alguns casalots medievals i, en especial, un pont gòtic sobre la riera, estirat i esvelt. A l’eixida del poble per la carretera i contenint la muntanya, hi ha els nínxols d’Osor, una singular estructura on se superposen dues fileres d’arcs al llarg d’un centenar de metres.
Quatre quilòmetres abans d’assolir Sant Hilari Sacalm, apareix l’antic balneari de la Font Picant. A principi del segle XX, cobrà renom i esdevingué un dels espais d’aigües més apreciats arreu de l’Estat espanyol. Sant Hilari no pot deslligar el seu destí de la presència de les aigües mineromedicinals. Des dels inicis del seu aprofitament terapèutic, al segle XVIII, el turisme va provocar un cisma entre la societat tradicional, rural i de muntanya, i un sector terciari dedicat a la salut i el repòs de les butxaques més acabalades. Es calcula que al segle XIX Font Picant rebia anualment entre 1.400 i 1.600 visitants. L’obertura el 1877 de la carretera cap a Vic i el ramal que descendeix a Arbúcies pel coll de Revell facilitaria l’arribada del turista.
Abandonem la població precisament en direcció a l’esmentat pas de muntanya, el qual separa els massissos de les Guilleries i del Montseny, i amb la visita a aquest darrer tancarem el nostre viatge. Arribats al coll de Revell entre plantacions forestals, prenem la direcció de Viladrau. Podrem atansar-nos-hi i fer recés a la seua plaça. El poble respira, encara, els aires pretèrits de l’estiueig burgès de les primeres dècades del segle XX: ho delata una arquitectura residencial d’espaioses mansions modernistes, com també alguns hotels concebuts amb el mateix estil, com l’Hostal Bofill, que va ser construït pel dentista barceloní Ramon Bofill. Aquest, junt amb el doctor Valentí Carulla, promogueren Viladrau com a destí turístic curatiu.
Desfem la carretera uns quilòmetres fins a la cruïlla que, cap a la dreta, puja a Sant Marçal i Santa Fe de Montseny. La via és panoràmica i permet contemplar en alguns punts tant el Pirineu com el mar. Sant Marçal és romànica, una ermita ubicada a peu de carretera, entre el cim del Matagalls i de les Agudes, i a poca distància a peu de la font Bona, naixement del riu Tordera.
Continuem ascendint per la carretera que, cada cop més, penetra en el vessant septentrional del Montseny. Situada a la falda del turó de l’Home, cim culminant del massís, hi ha Santa Fe de Montseny, submergida en la densa fageda. Al santuari i el veïnat, hi trobareu bar i restaurant, i l’Oficina del Parc Natural del Montseny, amb tota la informació del lloc que us permetrà copsar l’essència d’aquestes muntanyes i fer-hi excursions. No manqueu, abans de davallar a Sant Celoni —on finalitza aquesta ruta—, de fer una passejada pels voltants del minúscul pantà de Santa Fe: l’espai és de conte. Ja ens ho explicareu...
GALERIA D'IMATGES, ací.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.