Ençà i enllà

Guia bàsica per no perdre's en la reforma del model de finançament

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Model de finançament. El model de finançament és la peça al voltant de la qual s’organitza l’Estat autonòmic des del punt de vista financer.  L’Estat reparteix recursos entre les autonomies en funció de si són riques o pobres, seguint el principi de solidaritat. Amb els diners procedents del model de finançament cada territori ha de fer front al pagament dels serveis públics fonamentals que són competència d’ell, això és: sanitat, educació i dependència. L’administració central, en canvi, es fa càrrec de la Seguretat Social i la desocupació. 

 

Balances fiscals. La balança fiscal entre l’Estat i les autonomies és la diferència entre el ingressos que cada comunitat aporta a la caixa comuna i el que rep una volta aplicats els criteris de territorialització d’aquests recursos. Es parla de saldo fiscal negatiu quan l’autonomia rep de l’Estat menys diners dels que aporta. Es van fer públiques per primera volta l’any 2008.

 

Pressupostos. Una cosa són els diners que l’Estat inverteix en cada territori a través dels Pressupostos Generals de l’Estat i una altra són els recursos que es transfereixen a les comunitats perquè aquestes es facen càrrec de competències que els són atribuïdes. Quan parlem del model de finançament, parlem d’aquesta segona qüestió. 

 

Consell de Política Fiscal i Financera. Es tracta d’un organisme dependent del Ministeri d’Hisenda i creat l’any 1980 en què es prenen totes les decisions relatives al model de finançament i el repartiment dels objectius de dèficit, entre més. El Ministeri té potestat per convocar-lo i s’ha de reunir un mínim de dues voltes l’any. En principi les decisions s’haurien de prendre de manera col·legiada, però la realitat és que el Ministeri té la meitat dels vots més u, així doncs, pot imposar unilateralment les seues decisions. 

 

 

Foralitat. No totes les comunitats es regeixen pel mateix sistema. Navarra i el País Basc disposen d’un règim foral, que els permet retenir molts més recursos que no a les comunitats de règim comú. Per la seua banda, Canàries disposa d’un regim econòmic i fiscal diferent per la seua insularitat. 

 

Fons de suficiència.  L’objectiu declarat del model de finançament de 2009 era que totes les comunitats autònomes disposaren de recursos suficients per poder proveir correctament els seus ciutadans dels serveis públics bàsics. Per a això es van crear quatre fons: de garantia, cooperació, competitivitat i suficiència. A la pràctica, el de garantia establia les grans xifres i havia d’assegurar que tothom disposara dels mateixos recursos; el de cooperació servia per reforçar els comunitats més pobres; el de competitivitat per reforçar les més riques; i el de suficiència perquè cap territori no perdera recursos respecte al recursos de què ja disposava amb el model anterior. És a dir, el fons de suficiència va provocar el manteniment de l’statu quo

 

• ‘Statu quo’: Posar fi a l’statu quo és un dels principals cavalls de batalla del País Valencià i Balears. Entre la dècada dels 80 i la dels 90, la manera com es va calcular el traspàs de competències i la desigualtat regional en el desplegament dels serveis públics existents va provocar que algunes autonomies disposaren d’uns recursos molt superiors a altres. Així, segons Fedea, l’any 2015, el model vigent va destinar un finançament per càpita a Cantàbria de 2.906 euros, per 2.178 que es va destinar a cada valencià. Mantenir l’statu quo és, òbviament, un dels objectius prioritaris de les autonomies més ben finançades. 

 

Població ajustada. Com calcular els recursos que necessita cada comunitat autònoma és un dels punts de fricció entre els agents implicats. Al capdavall, no es pot passar per alt que no tota la població necessita els mateixos recursos: una persona de 30 anys utilitza menys el servei mèdic que una de 70; i una de 50 no fa ús dels serveis educatius mentre que un xiquet sí. Taxa d’envelliment, població en edat escolar, dispersió sobre el territori... són criteris a tenir en compte a l’hora de repartir recursos. Ara bé, quina importància s’atribueix a cada criteri és una qüestió que divideix fortament els experts en la matèria. Els acadèmics de casa nostra consideren, en aquest sentit, que en el passat s’ha atorgat massa importància al criteri de la dispersió sobre el territori, una condicionant que, consideren, hauria de ser marginal a l’hora de fer el càlcul del repartiment dels recursos. 

 

Quitança. El deficient repartiment de recursos que han patit algunes comunitats autònomes ha provocat que alguns territoris, per poder cobrir els serveis bàsics, hagen acumulat deutes astronòmics. El deute, doncs, no s’ha degut al balafiament —com s’ha volgut transmetre des d’alguns mitjans de Madrid—, sinó a la ineficiència en el repartiment de recursos. En el cas Balear es calcula que aquest deute històric se situa al voltant dels 5.000 milions d’euros en el període 2002-2015. Al País Valencià la xifra arriba als 14.380. Aquests territoris reclamen a Hisenda que compense l’infrafinançament a través d’una quitança o una absorció de deute.   

 

Anivellament vertical. Els recursos que reparteix l’Estat procedeixen dels tributs que paguen ciutadans i empreses. Les autonomies tenen una capacitat normativa pel que fa als impostos limitada. Molts experts consideren que els governs territorials haurien de disposar de més capacitat tributària (no sols per recaptar, sinó per legislar) per tal de poder cobrir els serveis bàsics. És d’això que se’n diu “anivellament vertical”: que el Govern de Madrid cedisca part de les competències tributàries que té ara.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.